August Bebel - La dona i el socialisme

Primera secció
LA DONA EN EL PASSAT

Primer capítol
La posició de la dona en la societat primitiva

1. Èpoques principals de la prehistòria

Dona i treballador tenen en comú ésser oprimits. Les formes d’aquesta opressió han canviat en el decurs del temps i en els diferents països, però l’opressió resta. El reconeixement d’ésser oprimits ha arribat també sovint en el decurs del desenvolupament històric a la consciència dels oprimits i ha conduït a canvis i a alleujaments de la llur situació, però un reconeixement de la pròpia essència d’aquesta opressió en les llurs causes no s’ha produït en la dona i en el treballador més que com a resultat dels nostres dies. Calia primer conèixer la pròpia essència de la societat i de les lleis en les quals es basa el seu desenvolupament, abans que pogués prendre amb perspectives d’èxit un moviment per al bandejament de les condicions reconegudes com a injustes. L’abast i la fondària d’aquest moviment depèn, però, del grau de visió difosa en els estrats desafavorits, i del grau de llibertat de moviments que posseeixen. En tots dos sentits, la dona es troba, potser pel costum i l’educació, en la manca de llibertat per darrera del treballador. Hi ha una altra circumstància: condicions que perduren en una llarga sèrie de generacions, esdevenen finalment en habitud, i l’herència i l’educació les fan semblar a totes dues parts com a «naturals». Per això assum avui particularment la dona la seua posició subordinada com quelcom d’evident, i no li és fàcil aclarir que és immerescuda i que hauria de lluita per aconseguir la igualtat de drets amb l’home, i esdevindre en tots els sentits un membre qualificat de la societat.

Per molta similitud, però, que es demostre en la posició de la dona i del treballador, la dona té respecte el treballador una precedència: és el primer ésser humà que caigué en la servitud. La dona esdevingué esclava, abans que existís l’esclau.

Tota la dependència i l’opressió socials arrela en la dependència econòmica de l’oprimit envers l’opressor. En aquesta condició es troba des dels primers temps la dona, tal com ens mostra la història del desenvolupament de la societat humana.

El coneixement d’aquest desenvolupament és certament quelcom relativament nou. Tan poc com el mite de la creació del món tal com l’ensenya la Bíblia no es pot sostindre davant dels fets indisputables i innumerables que recolzen en les recerques de geòlegs, naturalistes i historiadors, el seu mite de la creació i desenvolupament dels humans és insostenible. De fet encara no s’han aclarit totes les parts d’aquest desenvolupament històric, i de moltes que ja s’han identificat, eixsteix encara una disparitat d’opinions entre els recercadors quant a la importància i a la connexió de cadascun dels fenòmens, però a grans trets existeix una claredat i un consens. És ben sòlid que l’humà no va aparèixer en la Terra, com sosté la Bíblia de la primera parella humana, com un humà civilitzat, sinó que en espais inacabablement llargs de temps va alliberar-se gradualment de la pura condició animal, i que passà per períodes de desenvolupament en els quals tant les seues relacions socials com les relacions entre l’home i la dona experimentaren les més diferents transformacions.

L’afirmació convenient que probablement més sona en les nostres orelles cada dia per part dels ignorants o dels mentiders respecte a la relació entre home i dona així com entre pobre i ric, és la de «sempre ha estat així» i «sempre serà així», la qual és falsa en tots els sentits, superficial i buida.

Per a l’objectiu de la present obra una breu descripció de les relacions entre els sexes d’ençà dels primers temps és de particular importància, perquè amb ella es demostrarà que si en el decurs anterior del desenvolupament humà es transformaren en certa mesura aquestes relacions, com a resultat d’una banda de canvis en la producció i de l’altra de canvis en la forma de repartir el producte, es fa evident que nous canvis en els mètodes de producció i de repartiment han d’alterar una vegada més les relacions entre els sexes. Res no és «etern», ni en la natura ni tampoc en la vida humana, etern és tan sols el canvi, l’alteració.

Tant com hom pot retrocedir en el desenvolupament de la societat humana hi havia la primera comunitat humana, l’horda.(1) Tan sols quan creix el nombre i la dificultat d’aconseguir la subsistència, que al començament consistia en arrels, llavors, fruits, es produeix la divisió o separació de l’horda i la recerca de noves àrees d’habitatge. D’aquesta situació gairebé animal no ens ha restat cap demostració escrita, però segons tots els estudis dels diversos nivells de civilització entre les poblacions salvatges conegudes del passat o encara vivents, no hi ha pas dubte de la seua existència. L’humà no ha aparegut en la vida a partir de la frase d’un creador com a ésser civilitzat superior i acomplert, sinó que més aviat ha passat pels diferents estadis d’un procés inacabablement llarg i lent de desenvolupament, i en les pujades i baixades dels períodes civilitzatoris i en la diferenciació contínua que les acompanya en totes les regions de la Terra i en tots els climes, ha assolit gradualment el present nivell de civilització.

I mentre en una part de la superfície terrestre els grans pobles pertanyen als nivells de civilització més avançat, d’altres poblacions en les regions més dispars de la Terra es troben en els estats més diferents de desenvolupament cultural. Aquests ens donen una imatge del nostre propi passat i ens mostren el camí pel qual passa la humanitat en el llarg decurs del seu desenvolupament. Si ocasionalment s’estableixen punts de mira únics, comuns i generalment reconeguts, d’acord amb el que indiquen les investigacions de la recerca cultural, en resulta una mà de fets, que llencen una llum completament nova a les relacions dels humans en el passat i en el present. Els esdeveniments ens semblen llavors explicables i naturals, quan fins avui eren incomprensibles i pels crítics superficials eren irracionals, i no pas rarament, també «immorals». - S’ha realitzat una elevació del vel de la història més remota del desenvolupament del nostre gènere mitjançant les recerques que d’ençà de Bachofen i per part d’un nombre considerable d’homes instruïts, com Taylor, McLennan, Lubbock, etc., s’han produït. Aquestes les ordenà Morgan mitjançant la seua obra fundacional, que després completa Friedrich Engels mitjançant una sèrie de fets històrics de natura econòmica i política, que recentment han estat en part confimades en part corregides per Cunow.(2)

Mitjançant les clares i vives descripcions que dóna Fr. Engels en conclusió a Morgan en la seua remarcable obra, s’ha llençat molta llum en una quantitat de processos incomprensibles, i en part aparentment contradictoris, que s’estenen en la vida de les poblacions dels nivells superiors i inferiors de desenvolupament cultural. Hem rebut ara una visió de l’estructura de la societat humana en el decurs dels temps. Amb ella resulta que les nostres concepcions anteriors quant al matrimoni, la família i l’estat es basaven en visions completament falses, ja que es representaven com a construccions fantasioses, mancades de tot fonament en la realitat. Però ço que s’ha demostrat del matrimoni, de la família i de l’estat, val particularment també per al paper de la dona, i el lloc que ha ocupat en els diferents períodes de desenvolupament varia de forma força essencial d’allò que hom adscrivia com a «etern». Morgan, al qual segueix Engels, divideix la història anterior de la humanitat en tres èpoques principals: salvatgisme, barbàrie, civilització. Cadascuna de les dues primeres èpoques la subdivideix en nivell inferior, mitjà i superior, que es determinen una de les altres en diferenciar-se en la forma de guanyar-se els mitjans de vida i de subsistència a través de millores fonamentals.

Morgan veu completament en el sentit de la visió materialista de la història, tal com la fundaren Karl Marx i Friedrich Engels, que les transformacions que pateixen en certes èpoques les formacions vitals del poble es fan a través de l’avenç en el procés de producció, i per tant en la forma de guanyar-se la subsistència, que serien la marca principal del desenvolupament cultural. Així el període del salvatgisme constitueix en el seu nivell inferior la infantesa del gènere humà, quan aquest viu en part en els arbres, es nodreix principalment de fruits i arrels, i comença, però, també el llenguatge articulat. El nivell mitjà del salvatgisme comença amb l’aprofitament de petits animals (peixos, crancs, etc.) per a nodrir-se i amb l’ús del foc. Arrenca la fabricació d’armes, principalment destrals i llances de fusta i de pedra, i per tant comença la caça i probablement també la guerra amb hordes veïnes per les fonts de nutrició, i per àrees de residència i de caça. En aquest nivell apareix també el canibalisme, que encara avui és present en certes tribus i pobles d’Àfrica, Austràlia i Polinèsia. El nivell superior del salvatgisme es caracteritza per l’aparició de les armes d’arc i fletxa; comença a teixir-se amb els dits, a confeccionar-se cistells d’espart o de cànem i l’elaboració d’eines de pedra polida. Per tant es fa possible el treball de la fusta per a la confecció de bots i cabanes. Les formes de vida són per tant ja múltiples. Les eines i mitjans auxiliars disponibles fan possible l’assoliment d’una nutrició més rica per al manteniment de comunitats humanes més grans.

Per als nivells inferiors de la barbàrie Morgan assenyala com a començament la introducció de la ceràmica. Comença la domesticació i la cria d’animals i per tant la producció de carn i de llei, la consecució de cuir, banyes, pells per als més diferents objectius d’ús. De la mà d’això comença el cultiu de plantes. A l’oest el del panís, a l’est gairebé totes les menes conegudes de cereals, amb l’excepció del panís. El nivell mitjà de la barbàrie ens mostra a l’est la cria sempre ampliada d’animals domèstics, a l’oest el cultiu de plantes comestibles mitjançant la irrigació artificial. També comença ara l’ús de maons assecats al sol i de pedres per a la construcció. La domesticació i cria d’animals provoca la constitució de ramats i condueix a una vida ramadera. A més, la necessitat de quantitats superiors d’aliments per a humans i bestiar condueix a la cerealització. Això suposa una sedentarització més gran, l’augment i la diversificació dels mitjans nutricionals, i progressivament la desaparició del canibalisme.

El nivell superior de la barbàrie assum l’inici amb la fosa de mineral de ferro i la invenció de l’escriptura. En inventar-se l’arada de ferro es possibilita una agricultura més intensiva, la destral de ferro i la pala de ferro comencen a utilitzar-se per facilitat l’esclariment de boscos. Amb el treball del ferro comencen una quantitat d’activitats que donen a la vida un altre aspecte. Les eines de ferro faciliten la construcció de cases, de vaixells i de carros; amb el treball dels metalls va més enllà l’artesania, es perfecciona la tècnica armamentística, i la construcció de ciutats emmurallades. Arriba l’arquitectura com a tècnica, i la mitologia, la poesia i la història es mantenen i s’amplien mitjançant la invenció de l’escriptura.

Són especialment l’orient i els països de la Mar Mediterrània: Egipte, Grècia, Itàlia, on es forma aquesta manera de viure, i es posen els fonaments per a transformacions socials que actuen decisivament en el decurs dels temps en el desenvolupament cultural d’Europa i de tota la Terra.

2. Formes de família

Els períodes de salvatgisme i de barbàrie tenen unes relacions sexuals i socials particulars, que es diferencien considerablement de les de temps posteriors. Bachofen i Morgan han examinat en profundes recerques aquestes relacions. Bachofen les estudià particularment en les obres dels antics, per posar de manifest l’essència a partir de les aparences que ens sorprenen d’una forma estranya en la mitologia, les sagues i relats històrics i que, amb tot, mostren moltes similituds amb fenòmens i esdeveniments de temps posteriors, que arriben ja fins els nostres dies. Morgan les va fer amb estades de dècades entre els iroquesos de l’estat de Nova York, on va fer observacions noves i inesperades de les relacions vitals, familiars i de parentiu de l’esmentada tribu indiana, en base a les quals observacions fetes en altres llocs reben una il·luminació i clarificació correctes.

Bachofen i Morgan descobriren, cadascú a la seua manera, que les relacions dels sexes en les poblacions en els primers temps del desenvolupament humà eren essencialment diferents de les dels temps històrics coneguts i les presents entre els pobles civilitzats moderns. Particularment, Morgan descobrí mitjançant la seua llarga estada entre els iroquesos de Nord-amèrica i en base a estudis comparats als quals l’orientaren aquestes observacions, que totes les poblacions de cultura encara endarrerida posseeixen sistemes de família i de parentiu, que es diferencien fonamentalment dels nostres, però que han d’haver estat d’un aspecte similar en totes les poblacions dels primers nivells de civilització.

Morgan trobà en l’època que vivia entre els iroquesos que existia un matrimoni individual fàcilment dissoluble per totes dues bandes, que designà com a «família de parella». Trobà, però, també que la denominació per a graus de parentiu com pare, mare, fill, filla, germà, germana, per bé que segons la nostra opinió no hi pot haver cap dubte en la seua aplicació, s’empraven, però, per a relacions completament diferents. Els iroquesos no anomenen tan sols els seus propis infants com a fills i filles, sinó també els de tots els seus germans, i els infants els anomenen pare. Contràriament les iroqueses no anomenen merament fills i filles als llurs infants, sinó també els de totes les seues germanes, i de nou els infants les anomenen mares. Oposadament, els infants dels llurs germans els anomena nebots i nebodes, i aquests les anomenen ties. Els infants dels germans s’anomenen germans i germanes i igualment els infants de les germanes. Oposadament, els infants d’una dona i els del seu germà s’anomenen mútuament cosins i cosines. Apareix per tant la raresa que la denominació de parentiu no es refereix, com entre nosaltres, al grau de parentiu, sinó segons el sexe del parent.

Aquest sistema de parentiu es troba en plena formació no tan sols en tots els indians americans sinó també en els habitants originaris d’Índia, les tribus dravídiques de Deckhan i les tribus gaures d’Hindustan, sinó que segons recerques empreses d’ençà de Bachofen, deuen haver existit en condicions similars a tot arreu en els temps primitius. Una vegada aquests fets consolidats es prenguen com a base d’investigacions sobre les denominacions sexuals i familiars de les poblacions salvatges o bàrbares encara vivents, es mostrarà que ço que Bachofen trobà en nombroses poblacions del món antic, Morgan en els iroquesos, Cunow entre els negres australians i d’altres entre d’altres poblacions, és a dir les formacions socials i sexuals que constitueixen el fonament del desenvolupament de tots els pobles de la Terra.

Entre les recerques de Morgan apareixen encara uns altres fets interessants. Si la família de parella dels iroquesos es troba en una contradicció insoluble amb les denominacions de parentiu que s’hi empren, es mostrava per contra que encara en la primera meitat d’aquest segle hi havia a les Illes Sandwich (Hawaii) una estructura familia que es corresponia de fet amb el sistema de parentiu del quals restava entre els iroquesos tan sols els noms. Però el sistema de parentiu que hi havia a Hawaii tampoc no es corresponia de fet amb les formes familiars existents, sinó que assenyalava una forma familiar més antica, encara més originària, però ja no present. Allà tots els infants dels germans sense excepció es tenen per germans i germanes i eren considerats com tals no tan sols pels infants comuns de la mare i de les seues germanes, o del pare i dels seus germans, sinó per tots els germans dels seus pares sense distinció.

El sistema de parentiu hawaià es correspon per tant a un nivell de desenvolupament que encara es troba més avall que la forma familiar existent de fet. Hi ha la particularitat que tant a Hawaii com entre els indians de Nord-amèrica són en ús dos sistemes de parentius diferents, que ka no es corresponen amb la situació de fet, sinó que s’han superat a través d’una forma superior. Morgan ho expressa així: «La família és l’element actiu; no és estacionari, sinó que progressa des d’una forma inferior a una de superior en la mesura que la societat es desenvolupa d’un nivell inferior a un de superior. Els sistemes de parentiu, per contra, són passius, i tan sols en llargs intervals registren els avenços que ha fet la família en el decurs del temps, i experimenten tan sols alteracions radicals quan la família s’ha alterat radicalment».

La concepció encara avui generalitzada, que sostenen obstinadament com a real i indiscutible els defensors de l’existents, que les formes familiars ara existents han persistit des dels temps més antics i han de continuar per sempre si no és que tota la civilització s’ha de posar en perill, es demostra doncs segons aquestes descobertes dels investigadors com quelcom completament fals i insostenible. L’estudi de la prehistòria no deixa cap més dubte que en els nivells primerencs de desenvolupament de la humanitat la relació dels sexes era completament diferent de la d’èpoques posteriors i que la situació, considerada amb els ulls de la nostra època, sembla una monstruositat i un pou d’immoralitat. Però així com cada nivell de desenvolupament de la humanitat té unes pròpies condicions de producció, també té un codi moral, que és tan sols el reflex de la situació social. Moral és allò que és el costum, i el costum es correspon alhora tan sols, en l’essència més interna, a allò que demanen les necessitats socials d’un període determinat.

Morgan arriba a la conclusió que en l’estadi inferior del salvatgisme dominava un bescanvi sexual dins de la banda sexual, en el qual cada dona pertanyia a cada home i cada home a cada dona, en el qual per tant hi havia una barreja general (promiscuïtat). Tots els homes viuen en poligínia i totes les dones en poliàndria. Consisteix en la comunitat general de dones i d’homes, però també en la comunitat dels infants. Estrabó relata (any 66 abans de la nostra era), que entre els àrabs els germans entren en el llit de les germanes i en el de les pròpies mares. Fora de la via de l’incest és inexplicable la reproducció dels humans, particularment quan, com en la Bíblia, la descendència deriva d’una parella humana. La Bíblia es contradiu ella mateix en aquest delicat punt; relata que Cain, després d’haver assassinat el seu germà Abel, fugí de la vista del Senyor i habità en la Terra de Nod. Allà conegué la seua dona, i ell concebé i li donà un fill. Però d’on descendia la seua dona? No eren, però, els pares de Cain els primers humans. Segons la tradició jueva a Cain i Abel els nasqueren dues germanes, amb les quals engendraren infants en incest. Els traductors cristians de la Bíblia semblen haver suprimit aquest fet fatal. De la promiscuïtat dels primers temps, és a dir de l’horda endògama, en la qual el bescanvi sexual era indiscriminat, parla també el fet que segons el mite indià Brahma es casà amb la seua pròpia filla Saravasti; el mateix mite es troba en els egipcis i de nou en l’Edda nòrdica. El déu egipci Ammon era el marit de la seua mare i presumia del fet, i Odin era segons l’Edda l’espós de la seua filla Frigga.(3) I el doctor Adolt Bastian relata: «A Svaganwara les filles del rajà gaudien del privilegi de triar lliurement els llurs marits. Els quatre germans que s’establiren a Kapilapur elevaren Priya, la més gran de les llurs cinc germanes al rang de reina-mare i es casaren amb les altres.»(4)

Morgan assum que des de la situació de la promiscuïtat general de sexes ja s’ha desenvolupat una forma superior de bescanvi sexual, que designa com la família consanguínia. Ara s’individualitzen en el bescanvi sexuals grups separats segons generacions, de forma que els avis i àvies dins una banda sexual són marits i mullers. Els llurs infants constitueixen alhora un cicle d’esposos comuns i també els infants, tan aviat com entren en la corresponent edat. En oposició a la banda sexual dels nivells anteriors en la qual existeix un bescanvi sexual sense distincions, s’exclou cada generació del bescanvi sexual amb les altres. Per contra existeix ara entre germans i germanes, cosins i cosines de primer, segon i graus més allunyats. Aquests són tots ells mútuament germanes i germans, però són tots respectivament també home i dona. Aquesta forma familiar es correspon a la relalció de parentiu que en la primera meitat del segle present persistia encara a Hawaii en els noms, però ja no de fet. Per contra, segons el sistema de parentiu dels amerindians germà i germana no poden ésser pare i mare del mateix infant, però sí segons el sistema familiar hawaià. La família consanguínia era també la situació que era present en temps d’Heròdot entre els massagetes, dels quals escriu: «Cadascú es casa amb una dona, però a tots se’ls permet d’emprar-la... Tan aviat com a un home li plau una muller, penja el seu buirac de la tenda i hi habita amb la dona... Llavors clava el seu punyal en la terra, imatge del seu propi fet... El tàlam resta llavors obert a l’ús.»[5] Situacions similars demostra Bachofen entre els licis, els etruscs, els cretencs, els atenencs, els lesbians, els egipcis.

Segons Morgan a la família consanguínia li segueix una tercera forma superior de vincle familiar, que anomena la família punalua. Punalua: estimat company, estimada companya.

Contra la concepció de Morgan que la família consanguínia es fonamenta en l’organització de classes matrimonials constituïdes per generacions, una de les organitzacions originàries prèvies a la família punalua, s’adreça Cunow en el llibre abans esmentat. No la veu com la més primitiva de les formes fins ara descobertes de bescanvi sexual, sinó com una de les formes intermèdies existents en el vincle sexual, un nivell de transició cap a l’organització gentil pura, en el qual la divisió en classes d’edat que pertany a l’anomenada família consanguínia transcorre paral·lelament encara per un temps en una forma alterada, al costat de la divisió en bandes totèmiques (6). Cunow continua a més: «La divisió en classes – on cada individu, home o dona, du el nom de la seua classe i de la seua banda sexual (tòtem) – serveix no tan sols per excloure el bescanvi sexual entre parents col·laterals, sinó per a impedir la cohabitació entre parents en línies d’ascendència i descendència, entre pares i infants, ties i nebots, oncles i nebodes. Expressions com tia, oncle, etc., són noms d’estrats».

Cunow aporta proves per a la confirmació de la seua visió en els particulars en els quals discrepa de Morgan. Però encara que discrepa força de Morgan en aspectes particulars, confronta en la seua protecció els atacs de Westermarck i d’altres per minusvalorar-lo. Diut:

«Per bé que es poden demostrar com a falses algunes hipòtesis de Morgan i d’altres tan sols es pot sostindre una validesa condicionada, li correspon en tot cas els mèrit d’haver estat el primer de consolidar la identitat de la banda totèmica nord-americana amb l’organització gentil dels romans i en segons lloc ha estat el primer a demostrar que el nostre sistema de parentiu actual i les formes familiars com el resultat d’un llarg procés de desenvolupament. En certa mesura va fer possible les recerques més recents, en crear els fonaments damunt del qual poder reconstruir-lo». També en el prefaci del seu llibre remarca explícitament que la seua obra és en part un complement al llibre de Morgan sobre la societat primitiva.

Westermarck i Starcke, als quals es refereix particular Ziegler, hauran de reconèixer de grat o per força que l’origen i el desenvolupament de la família no es dirigeix segons els llurs prejudicis burgesos. Les refutacions de Cunow haurien de deixar clar a la part dels seus partidaris més fanàtics quin és el valor de llur oposició contra Morgan.

3. El matriarcat

El matrimoni punalua comença segons Morgan amb l’exclusió dels germans carnals, i de fet dels de la part materna. Allà on una dona té diferents homes és impossible demostrar la paternitat. La paternitat esdevé ficció. La paternitat es basa també avui, sota el domini del matrimoni monògam, com ja fa dir Goethe a Friedrich en els seus «Anys d’aprenentatge», «tan sols en la bona fe». Si la paternitat en el matrimoni individual és sovint dubtosa, en el matrimoni de grup és impossiblement demostrable, i tan sols el llinatge de la mare és indubtable i irrebatible, i per tant sota el matriarcat els infants eren designats com a espuris, sembrats. Com totes les transformacions profundes en les relacions socials dels humans es realitzen únicament d’una forma lenta en els nivells culturals primitius, de forma que indutablement també la transformació de l’anomenada família consanguínia en la família punalua ocupà llargs espais de temps i seria interrompuda per nombrosos retrocessos, que encara són notables en temps força tardans. L’impuls extern més immediat per al desenvolupament de la família punalua podria haver estat la necessitat de dividir un nombre de caps en forta creixença, per tal que hom pogués prendre noves terres per fer pasturar el bestiar o per l’agricultura. Probablement, però, també es va afermar una comprensió progressiva en els nivells culturals superiors dels perjudicis i de la impropietat del bescanvi sexual entre germans i parents propers, la qual cosa provocà un altre ordenament matrimonial. Que aquest fos el cas es correspon amb una bella tradició que, com segons Cunow, la relataren a Gasos els dieieris, una de les tribus sud-australianes, sobre l’origen dels Murdu (de les bandes sexuals). Aquesta diu:

«Després de la creació es casaven pares, mares, germanes, germans i d’altres parents propers entre ells sense distincions, fins que els efectes roïns d’aquestes unions es mostraren clarament. Un consell dels dirigents fou detingut i es dedicà a considerar per quin camí es podria evitar això. El resultat del consell consistí en una petició a Muramura (gran esperit), i aquest els comanà en la seua resposta que dividissin la tribu en branques diferents i que cadascuna es diferenciàs amb diferents noms, segons objectius vius i inerts, per exemple el dingo, el ratolí, l’emú, la pluja, la sargantana, etc. Els membres d’un mateix grup no s’hi haurien de casar sinó que cada grup ho hauria de fer amb un altre. El fill d’una dingo, per exemple, no s’hauria de casar amb la filla d’una dingo, però cadascun d’ells ho podria unir-se amb un ratolí, un emú, una rata o qualsevol de les altres famílies».

Aquesta tradició és més il·luminadora que la tradició de la Bíblia; mostra d’una forma més simple l’origen del vincle sexual. Altrament, Paul Lafargue exposava a «Neue Zeit» (7) d’una forma força penetrant que la nostra visió hi pot trobar una demostració en el fet que noms com Adam i Eva no són noms de persones individuals, sinó noms de clans, en els quals s’unien en època prehistòrica els jueus. Lafargue resol amb la seua argumentació una sèrie de posicions fosques i contradictòries del Primer Llibre de Moisès. A més, M. Beer fa remarcar en el «Neue Zeit» (8) que encara avui entre els jueus perdura el costum matrimonial que la promesa i la mare del promès no han de dur mai el mateix nom, ja que suposaria una malastrugança en la família, que introduiria a casa la malaltia i la mort. Aquesta és una demostració addicional de la correcció de la visió lafarguiana. L’organització gentil prohibeix el matrimoni entre persones que provenen del mateix clan. Aital descendència comuna s’esdevé però quan la promesa i la mare del promès porten totes dues el mateix nom, segons la concepció gentil. Els jueus actuals no tenen naturalment ja cap idea de la connexió del llur prejudici amb la llur antiga organització gentil, que prohibeix el matrimoni consanguini. Aquesta tenia l’objectiu d’evitar les conseqüències degeneradores de l’incest, i per bé que l’organització gentil entre els jueus es va destruir fa mil·lennis, aquesta tradició s’ha mantingut, com hem vist, en prejudicis.

Les experiències que hom ja feia de forma primerenca en la cria de bestiar haurien posat a la vista també els perjudicis de l’incest. Quin abast havien assolit aquestes experiències ho mostra el 1r Llibre de Moisès, Cap. 30, vers. 32 i ss, on s’explica com Jacob fou enganyat pel seu sogre Laban en tindre cura del naixement de xais i cabres que havien d’ésser seues, segons la promesa de Laban. Els antics israelites havien estudiat ja de forma pràctica el darwinisme molt abans de Darwin.

Com que ací entram en la discussió de la situació entre els antics jueus, podem encara referir uns altres fets, que mostren que en l’època primitiva també era vàlida la matrilinialitat. De fet, es diu a 1. Moisès 3, 16 en relació a la dona: «I la teua voluntat serà sotmesa a la del teu home, i serà el teu senyor». Aquest vers també varia en: «La dona abandonarà el pare i la mare i dependrà del seu home», però en 1. Moisès 2, 24, es diu: «Per això l’home deixarà el pare i la mare i s’unirà a la seua muller, i seran una sola carn». La mateixa expressió es repeteix a Mateu 19, 5, Marc 10, 7 i en la Lletra als Efesis 5, 31. Es tracta de fet d’un manament derivat de la matrilinialitat, al qual els exègetes bíblics no saben trobar explicació i per tant el fan aparèixer en una llum completament falsa.

La matrilinialitat es fa notar també en 4. Moisès 32, 41. Allà es diu que Jair tenia un pare que era de la tribu de Judà, per la seua mare era de la tribu de Manassès, i Jair és anomenat explícitament fill de Manassès i en ella hereta. Un altre exemple de matrilianialitat entre els antics jueus el trobam a Nehemies 7, 63. Allà els infants d’un sacerdot que prengué muller d’entre les filles de Barzil·lai – un clan jueu – són nomenats fills de Barzil·lai, de forma que no se’ls anomena segons el pare, sinó segons la mare.

En la família punalua es casen segons Morgan una o més sèries de germanes d’un grup familiar es casen amb una o més sèries de germans d’un altre grup familiar. Les germanes o cosines carnals en primer, segon i més graus no eren les dones comunes dels llurs homes comuns, que no havien d’ésser els llurs germans. Els germans o cosins carnals de grau diferent eren els homes comuns de les llurs dones comunes, que no havien d’ésser les llurs germanes. En foragitar-se l’incest, la nova forma familiar afavoria sens dubte el desenvolupament més ràpid i vigorós de la tribu, i oferia a les que havien adoptades aquesta forma de vincle familiar un avantatge damunt de les que encara mantenien l’antiga forma de relacions. Les relacions de parentiu generades per la família punalua eren les següents: els infants de les germanes de la meua mare són els seus infants, i els infants dels germans del meu pare són els seus infants, i tot plegats són els meus germans. Per contra, els infants del germà de la meua mare són els seus nebots i nebodes i els infants de la germana del meu pare són els seus nebots i nebodes, i tots plegats són els meus cosins i cosines. És més: els homes de les germanes de la meua mare són encara els seus homes, i les dones dels germans del meu pare són encara les seues dones, però les germanes del meu pare i els germans del meua mare són exclosos de la comunitat familiar, i els llurs infants són els meus cosins i cosines.(9)

Amb el creixement de la civilització es desenvolupa l’alerta contra el comerç sexual entre tots els germans i s’estén gradualment als parents col·laterals més allunyats de la banda materna. Apareix un nou grup de parentiu consanguini, la gens, que es constituïda en la seua primera forma a partir d’una sèrie de germanes carnals i llunyanes juntament amb els llurs infants i els llurs germans carnals o allunyats de la banda materna. La gens té la seua matriarca, a partir de la qual descendeixen les generacions per via femenina. Els homes no pertanyen al grup consanguini de les llurs dones, la gens de les llurs esposes, sinó que pertanyen a la gens de les llurs germanes. Per contra, els infants d’aquests homes pertanyen al grup familiar de les llurs mares, perquè la descendència es regeix segons la mare. La mare és la cap de família, i apareix així el «matriarcat», la llarga època que constitueix el fonament de les relacions familiars i d’heretatge. Corresponentment tenien també les dones – mentre la descendència es reconeixia a partir de la mare – veu i vot en el consell de la gens, votaven els sachems (presidents de pau) i els cabdills de la guerra i els substituïen. Quan Hanníbal conclogué la seua aliança amb els gals contra Roma, es decidí en cas de disputa amb els aliats que les matrones gal·les arbitrassen. Tan gran era la confiança d’Hanníbal en la llur imparcialitat.

Pel que fa als licis, que reconeixien el matriarcat, diu Heròdot: «Els llurs customs són en part cretencs, en part caris. Tenen, però, un costum que els diferencia de totes les altres nacions del món. Si demanau a un lici qui és, us dóna per resposta el seu propi nom, el de la seua mare i es remunta en la línia femenina. Encara més, si una nascuda lliure es casa amb un esclau, els llurs infants són ciutadans lliures, però quan un home lliure es casa amb una estrangera o pren una concubina, els infants són desprovistos de tot dret civil, encara que el pare siga la persona més alta de l’estat».

Hom parla en aquella època de matrimoni per comptes de patrimoni, de mater familias per comptes de pater familias, i la terra nadiu és anomenada estimada màtria. Com les formes familiars predecessores, la gens es basa també en la comunitat de la propietat, és a dir en el sistema econòmic comunista. La dona és la líder i dirigent d’aquesta comunitat familiar, i era tinguda per tant també en alt respecte tant a la casa com en els afers de la família en relació a la tribu. Ella és la mediadora i la jutgessa i dirigeix els deures del culte com a sacerdotessa. L’aparició sovintejada de reines i princeses en l’antiguitat, i la poderosa influència fins i tot quan governaven els llurs infants, com per exemple a Egipte, és la conseqüència del matriarcat. En aquell període la mitologia havia pres un caràcter predominantment femení; Astarté, Dèmeter, Ceres, Latona, Isis, Freia, Gerda, etc. La dona és inviolable, el matricidi és el crim més greu que crida tots els homes a la revenja. El deure de sang és cosa comuna als homes de la tribu, i tots són obligats, si un membre de la comunitat familiar a la qual pertanyen és afrontat injustament per una altra tribu. La defensa de la dona incita els homes a la més alta valentia. Així es mostren els efectes del matriarcat en totes les relacions vitals dels antics pobles, entre els babilonis, els assiris, els egipcis, entre els grecs de l’època heroica, entre les poblacions itàliques anteriors a la fundació de Roma, els escites, els gals, els íbers i càntabres, els germànics, etc. La dona assum en aquesta època una posició que ja mai no ha pres des de llavors. Així diu Tàcit en la seua «Germania»: «Els alemanys creuen que en la dona habita quelcom sagrat i profètic, de forma que honoren el consell de les dones i segueixen les llurs opinions». De la posició de les dones a Egipte hi ha Diodor, que va viure en l’època de Cèsar, i que restà altament ofès; havia experimentat que a Egipte no són els fills, sinó les filles, les que alimenten els pares envellits. Per això parla amb menyspreu dels servidors de dones del Nil, que concedien drets i privilegis públics a les membres del sexe més feble que havien d’ésser considerats inoïts per un grec o un romà.

Sota el matriarcat dominava en general una situació de pau relativa. Les relacions eren estrictes i breus, la forma de vida era primitiva. Les tribus individuals s’evitaven entre elles, però respectaven mútuament els llurs territoris. Si una tribu era atacada, els homes eren obligats a la defensa, i eren assistits per les més fortes de les dones. Segons Heròdot les dones prenien part en les batalles entre els escites; segons sosté, devien ésser verges, car no els era permès de casar-se fins que no haguessen mort un enemic. En general, en l’antiguitat la diferència física i mental entre home i dona era inferior a com ho és en la nostra societat. Entre gairebé tots els pobles salvatges i bàrbars vivents les diferències en pes i en grandària del cervell són menors que entre els pobles de la civilització. També en aquestes poblacions les dones no disten en força corporal i destresa dels homes. D’això no parlen tan sols els testimonis dels escriptors antics sobre els pobles que seguien el matriarcat, sinó que en fan també testimoni els exèrcits femenins dels aixantis i dels reis de Dahomei a l’Àfrica occidental, que destaquen per coratge i salvatgia. També el judici de Tàcit sobre les dones dels antics alemanys i el relat de Cèsar sobre les dones dels íbers i dels escots ho constaten. Colom va rebre prop de Santa Cruz un atac d’una companyia indiana, en la qual les dones lluitaven amb tant de coratge com els homes. Trobam constància a més d’aquesta opinió en Havelock Ellis: «Entre els andombis del Congo, segons H. H. Johnstone, les dones, endurides pel treball i per transport de pesades càrregues, menen, però, una vida completament benaurada. Són sovint més fortes que els homes, més ben desenvolupades i posseeixen sovint una figura realment atractiva. Dels manyunema de l’Arruwimi, en la mateixa regió, diu Parke: «Són caps bells, particularment les dones són força belles i poden transportar càrregues tan pesades com els homes.». A Nord-amèrica, diu un cabdill indià a Hearne: ‘Les dones són fetes pel treball, i una d’elles pot transportar tant o més que dos homes’. Schellong, que ha investigat els papuans del protectoral alemany de Nova Guinea des del punt de mira antropològic sobre el terreny, trobà que les dones són d’una constitució més forta que els homes. En l’Austràlia Central s’esdevé ocasionalment que els homes colpegen les dones per gelosia, però en aquestes ocasions no és pas rar que la dona es revenge i que sense ajut l’home patesca una càrrega brutal de colps. A Cuba les dones lluitaven al costat dels homes i gaudien de la més gran independència. Entre certes races indianes com en els Pueblos de Nord-amèrica i els patagonis les dones són tan grans com els homes, i també entre els russos, pel que fa a les dimensions corporals, no hi ha una diferència tan gran entre els sexes com entre els anglesos o els francesos».(10)

Però també en la gens les dones menen en certes circumstàncies un règim estricte, i ai de l’home que és massa dropo o massa maldestre per contribuir a la seua part del sosteniment general. Se li mostrava la porta, i o bé era forçat a retornar a la seua gens, que difícilment el rebria amistosament, o a entrar en un altre gens, on encara tindria les coses més difícils. Que aquest caràcter el té encara avui la vida matrimonial dels autòctons de l’interior d’Àfrica, ho experimentà per gran sorpresa seua Livingstone, que en els seus «Missionary travels and researches in southern Africa», London 1857, ho relata. En el Sambesi topà amb els balonda, una tribu negra agricultora bella i forta, i entre ells va constatar la veritat dels reports dels portuguesos que inicialment havia trobat increïbles, segons els quals les dones gaudeixen d’una posició preeminent. Seuen en el consell; quan un home jove es casa ha d’emigrar del seu poble cap al de la dona; es compromet a més a proveir la mare de la seua dona de per vida de fusta de cremar i en cas, però, de separació, els infants resten en custòdia de la mare. Per contra la dona ha de proveir l’alimentació de l’home. Per bé que ocasionalment hi ha petites disputes entre homes i dones, troba Livingstone que els homes no es rebel·len en contra i, contràriament, va veure que si els homes tracten les llurs dones de forma insultant són de fet colpits en el ventre. Un home va a casa, relata, per menjar, però una dona l’envia a una altra, i no en rep res. Cansat i famolenc, grimpa a un arbre en la part més poblada del llogarret i exclama amb una veu ploranera: «Escoltau! Escoltau! Vaig crèixer, i m’he casat amb dones, però em són bruixes! Sóc solter, no tinc ni una sola dona! És això just contra un senyor com jo!»

Notes d’August Bebel

(1) «La persona aïllada, que segons el dret natural (i la doctrina del contrat social) es troba en l’inici del desenvolupament humà, és una invenció sense cap realitat i per tant inútil per a l’anàlisi teòrica de les formes de vida humanes i equívoca per al coneixement històric. Més aviat hom hauria de classificar l’humà amb els animals gregaris, és a dir amb aquells gèneres animals els individus dels quals viuen permanentment en grups consolidats». Ed. Meyer, Über die Anfänge des Staates und sein Verhältnis zu den Geschlechtsverbänden und zum Volkstum. 1907. <=

(2) El llibre de Bachofen aparegué el 1861 sota el títol «Das Mutterrecht. Eine Untersuchung über die Gynäkokratie der alten Welt nach ihrer religiösen und rechtlichen Natur», Stuttgart, Verlag von Krais & Hoffmann. - L’obra seminal de Morgan aparegué en la traducció alemanya sota el títol «Die Urgesellschaft. Untersuchungen über den Fortschritt der Menschheit aus der Wildheit durch die Barbarei zur Zivilisation» im Verlag von J. H. W. Dietz, Stuttgart 1891. En la mateixa editorial aparegué: «Der Ursprung der Familie, des Privateigentums und des Staats. Im Anschluß an Lewis H. Morgans Forschungen». Von Friedrich Engels. Vierte, vermehrte Auflage, 1892. A més: «Die Verwandtschaftsorganisationen der Australneger. Ein Beitrag zur Entwicklungsgeschichte der Familie». Von Heinrich Cunow, 1894. <=

(3) Ziegler ridiculitza en el prefaci de la seua obra esmentada que hom concedesca al mite cap importància per a la història de la civilització. En aquesta opinió es mostra tota la parcialitat del naturalista. En els mites rau un sentit profund, ja que maduren de l’«ànima popular», i es fonamenten en antiquíssims costums i usos populars, que desapareixen gradualment, però que dotats de la glòria de ço religiós perviuen en mites. Si hom troba ara fets que expliquen el mite, hom té una raó de gran pes de la seua importància històrica. <=

(4) Dr. Adolf Bastian, Reisen im Innern des Archipel, Singapore, Batavia, Manila und Japan. S. 12. Jena 1869. <=

(5) Bachofen, Das Mutterrecht. <=

(6) El grup totèmic és un grup sexual. Cada sexe té el seu animal totèmic, com per exemple la sargantana, l’oposum, l’emú, el llop, l’ós, etc., segons el nom que du el grup. L’animal totèmic gaudeix d’una reverència particular, el té el grup com a sagrat, i no tenen permès els membres de matar l’animal ni de menjar-se’n la carn. L’animal totèmic té una importància similar als sants patrons dels gremis de l’Edat Mitjana. <=

(7) Any 9, 1891, S. 225 ff. <=

(8) Any 12, 1893/94, S. 119. <=

(9) Fr. Engels, Der Ursprung der Familie usw. <=

(10) Havelock Ellis, Mann und Weib. S. 3 bis 4. Leipzig 1894. <=