Amics de la Constitució en el poder.- En el primer Congrés que es reuní després de l’adopció de la Constitució hi havia onze senadors, liderats per Robert Morris, el financer, que havien estat delegats a la convenció nacional. Diversos membres de la Casa de Representants, encapçalats per James Madison, havien estat també a Philadelphia el 1787. En fer els seus nomenaments, Washington enfortí el nou sistema de govern encara més amb una selecció judiciosa de càrrecs. Trià com a Secretari del Tresor, Alexander Hamilton, que havia estat el més zelós pel seu èxit; el general Knox, cap del Departament de Guerra, i Edmund Randolph, el fiscal general, eren igualment amics conspicus de l’experiment. Cada membre de la judicatura federal que Washington nomenà, des del Justícia en Cap, John Jay, fins els justícies dels tribunals de districte, havien afavorit la ratificació de la Constitució; i una majoria d’ells havien servit com a membres de la convenció nacional que redactà el document o de les convencions estatals que el ratificaren. Tan sols un home d’influència en el nou govern, Thomas Jefferson, el Secretari d’Estat, era reconegut com a escèptic en la casa dels fidels. Havia expressat opinions tant a favor com en contra de la Constitució; però era fora del país exercint d’ambaixador a París quan la Constitució fou redactada i ratificada.
Una oposició que conciliar.- La inauguració de Washington en mig dels aplaudiments dels seus compatriotes no calmà tota l’agitació política que havia provocat la dura contesa sobre la ratificació. «La natura interessant de la qüestió», escrivia John Marshall, «la igualtat dels partits, l’animació produïda inevitablement pel debat ardent tenien una tendència necessària a amargar les disposicions dels vençuts i a fixar més profundament en molts pits els llurs prejudicis contra un pla de govern en oposició al qual totes les llurs passions eren allistades». Els líders aplegats al voltant de Washington eren ben conscients de l’estat excitat del país. Veien Rhode Island i Carolina del Nord encara fora de la unió. Sabien per quins estrets marges la Constitució havia estat aprovada en els grans estats de Massachusetts, Virgínia, i New York. Eren igualment conscients que una majoria de les convencions estatals, en retre una aprovació reticent a la Constitució, havien redactat una sèrie d’esmenes de presentació immediata per als estats.
Les primeres esmenes – una Declaració de Drets.- Per tractar l’oposició, Madison proposà, i el primer Congrés adoptà, una sèrie d’esmenes a la Constitució. Deu d’elles foren aviat ratificades i esdevingueren el 1791 part de la llei de la terra. Aquestes esmenes preveien, entre d’altres coses, que el Congrés no pogués fer cap llei en relació a l’establiment de religió, irrompent en la llibertat d’expressió o de premsa o el dret del poble de reunir-se pacíficament i fer petició al govern pel redreçament de greuges. També garantien la imputació per gran jurat i el judici per jurat per a totes les persones acusades per càrrecs federals de crims seriosos. Per tranquil·litzar els qui encara temien que els drets locals poguessen ésser envaïts pel govern federal, la desena esmena expressament preveia que els poders no delegats als Estats Units per la Constitució, ni prohibits per ella als estats, són reservats als estats respectivament o al poble. Set anys més tard, l’onzena esmena fou escrita en el mateix esperit que les primeres deu, després d’un escalfat debat sobre l’acció del Tribunal Suprem de permetre un ciutadà de fer una demanda contra «l’estat sobirà» de Geòrgia. La nova esmena era dissenyada per protegir els estats contra la judicatura federal en prohibir d’admetre cap cas en el qual un estat fos demandat per un ciutadà.
Finançar el deute nacional.- Declaracions de drets de paper, però, no pagaven factures. A aquesta tasca Hamilton adreça tot el seu esplèndid enginy. Des d’un bon començament, es dedicà al problema de l’enorme deute públic, que pujava de dia en dia mentre s’acumulava l’interès impagat. En un Report sobre el crèdit públic de data del 9 de gener del 1790, un dels primers i més grans textos estatals americans, presentà davant del Congrés les línies del seu pla. Proposava que el govern federal respongués a tots els vells bons, certificats d’endeutament, i altres promeses de pagament que havien estat emeses pel Congrés des de l’inici de la revolució. Aquestes obligacions nacionals, demanava, haurien d’ésser col·locades en un deute consolidat que recolzàs damunt del crèdit dels Estats Units; als tenidors de vell paper se’ls emetrien nous bons que retiraren interès a taxes fixades. Aquest procés fou anomenat «finançament del deute». Aquesta previsió de suport al crèdit públic, insistia Hamilton, satisfaria els creditors, restauraria la propietat de la terra al seu antic valor, i forniria nous recursos a l’agricultura i al comerç en forma de crèdit i capital.
Assumpció i finançament de deutes estatals.- Hamilton es girà llavors a les obligacions incorregudes pels diversos estats en suport de la revolució. Aquests deutes els proposava d’afegir al deute nacional. Haurien d’ésser «assumits» pel govern dels Estats Units i col·locats damunt del mateix fonament segur que el deute continental. Aquesta mesura la defensà no merament per raons d’honor nacional. Preveia que enfortiria el nou govern nacional en fer que tots els creditors públics, homes de substàncies en les llurs diverses comunitats, contemplassen al govern federal, més que no pas a l’estat, per a la satisfacció de les llurs reclamacions.
Finançament a valor facial.- Sobre la qüestió dels termes de consolidació, assumpció, i finançament, Hamilton tenia una convicció ferma. Que milions de dòlars en valor de bons continentals i estatals haurien passat de les mans dels qui havien subscrit originàriament els llurs fons per al suport del govern o havien venut subministraments per a l’exèrcit revolucionaris era ben conegut. Era també matèria de coneixement comú que una part ben gran d’aquests bons havien estat comprades per especuladors amb xifres ruïnoses – deu, vint, i trenta centaus sobre dòlar. En conseqüència, s’havia suggerit, fins i tot en entorns ben respectables, que s’hauria de fer una discriminació entre tenidors originals i compradors especulatius. Alguns dels qui sostenien aquesta opinió sostenien que als especuladors que havien pagat sumes nominals pels llurs bons se’ls hauria de reemborsar els investiments i pagar als tenidors la diferència; uns altres deien que el govern hauria d’«escalar el deute» en retre, no pas a ple valor sinó amb una xifra raonablement per damunt del preu de mercat. Contra la proposició Hamilton posà una cara de sílex. Mantenia que el govern era honestament obligat a retre cada bo pel seu valor facial, malgrat la dificultat d’aconseguir els ingressos feia necessària una taxa més baixa d’interès sobre una part dels bons i endarrerir l’interès en una altra banda.
Finançament i assumpció dutes a terme.- Hi hagué poca dificultat en aconseguir l’aprovació de totes dues cambres del Congrés per al finançament del deute nacional a valor ple. El decret per a l’assumpció de deutes estatals, però, comportà la més dura divisió d’opinions. Per als membres del Sud del Congrés l’assumpció era una violació greu dels drets dels estats, sense cap justificació en la Constitució i dissenyada en interès d’especuladors del Nord que, anticipant-se a l’assumpció i finançament, havien comprat a baix preu els bons del Sud i altres promeses de pagament. Nova Anglaterra, d’altra banda, era fortament favorable a l’assumpció; diversos representants d’aquell sector eren prou agres com per amenaçar amb una dissolució de la unió si el decret era tombat. A aquesta disputa s’afegí una baralla igualment dura sobre la localització de la capital nacional, llavors temporalment a New York City.
Un atzucac, acompanyat pels sentiments més agres de totes dues bandes, amenaçava la mateixa existència del jove govern. Washington i Hamilton s’alarmaren profundament. En sentir l’extrem al qual la contesa havia estat duta i actuant davant la crida del Secretari del Tresor, Jefferson intervingué en aquest punt. Amb una gestió hàbil en un bon sopar aplegà els líders oposats; i així una vegada més, com en moltes altres ocasions, es comprà la pau i la unió fou salvada amb un compromís. El tracte aquesta vegada consistí en un bescanvi de vots per l’assumpció a canvi de vots per la capital. Prou membres del Sud votaren per l’assumpció per aprovar el decret, i una majoria fou configurada a favor de construir la capital a la riba del Potomac, després de situar-la durant un període de deu anys a Philadelphia per satisfer els membres de Pennsylvania.
El Banc dels Estats Units.- Encoratjat per l’èxit de les mesures de finançament i assumpció, Hamilton presentà davant del Congrés el projecte d’un gran Banc dels Estats Units. Proposava que una corporació privada rebés una carta del Congrés que l’autoritzàs a elevar un estoc de capital de 10.000.000 de dòlars (tres quartes pars en nous bons federals del sis per cent i un quart en espècie) i capacitats per emetre paper moneda sota salvaguardes adients. Molts avantatges, sostenia Hamilton, se’n derivarien per al govern d’aquesta institució. El preu dels bons governamentals augmentarien, enfortint així el crèdit públic. Es crearia una moneda nacional de valor uniforme des d’un extrem a l’altre del país. Les sucursals del banc en diverses ciutats farien fàcil el bescanvi de fons tan vital per a transaccions comercials a escala nacional. Finalment, a través de l’emissió de bitllets bancaris, el capital monetari disponible per a agricultura i indústria augmentaria, estimulant així l’empresa de negoci. Jefferson atacà calorosament el banc per la raó que el Gongrés no tenia cap mena de poder sota la Constitució per habilitar així una corporació privada. Hamilton la defensà amb gran lucidesa. Washington, després de sospesar totes les opinions, es decidí a favor de la proposta. El 1791 el decret que establia el primer Banc dels Estats Units per un període de vint anys esdevenia llei.
L’aranzel protector.- Una tercera part del programa de Hamilton fou la protecció d’indústries americanes. La primera llei d’ingressos del 1789, malgrat que dissenyada principalment per aportar diners al tresor buit, es declarava a favor del principi. L’any següent Washington es referí al tema en el seu discurs al Congrés. Llavors instruí Hamilton per preparar recomanacions d’acció legislativa. El resultat, després d’un endarreriment de més d’un any, fou el seu Report sobre manufactures, una altra valuosa publicació d’estat, en finor de raonament i profunditat de comprensió, d’un lloc a banda del seu report sobre crèdit públic. Hamilton basà el seu argument en les raons nacionals més àmplies: l’aranzel protector, amb l’encoratjament de la construcció de fàbriques, crearia un mercat interior per al producte de granges i plantacions; en fer els Estats Units independent d’altres països en temps de pau, duplicaria la seua seguretat en temps de guerra; en fer ús de la feina de dones i infants, dirigiria cap a la producció de béns persones altrament ocioses o tan sols parcialment ocupades; en augmentar el comerç entre el Nord i el Sud enfortiria els vincles d’unió i afegiria als lligams polítics els de comerç i intercanvi. La mesura d’ingrés del 1792 duia la petjada d’aquests arguments.
Dissensions sobre les mesures de Hamilton.- Els plans de Hamilton, que afectaven tan profundament els recursos d’individus i els interessos dels estats, despertaren alarma i oposició. Finançar a valor facial, deien els seus crítics, era un favor governamental a especuladors; l’assumpció de deutes estatals era un pla profund per minar els governs estatals; el Congrés no tenia poder constitucional per crear un banc; la llei que creava el banc merament permetia una corporació privada de fer paper moneda i prestar-lo a una taxa elevada d’interès; i l’aranzel era un impost sobre la terra i el treball en benefici dels manufacturers.
La resposta de Hamilton a aquest escrit d’acusació fou simple i directe. Alguns especuladors espavilats s’havien beneficiat del finançament del deute a valor facial, però això era tan sols un incident en la restauració del crèdit públic. En vista de les gelosies dels estats era quelcom bo reduir els llurs poders i pretensions. La Constitució no s’havia d’interpretar estretament sinó a plena llum de les necessitats nacionals. El banc engrandiria la quantitat de capital tan urgentment necessitat per fer arrencar indústries americanes, que oferirien mercats a grangers i plantadors. L’aranzel, en crear un mercat interior i augmentar les oportunitats d’ocupació beneficiarien tant a la terra com al treball. A partir d’aquestes polítiques assenyades fermament realitzades pel govern, concloïa, havien d’arribar força i prosperitat per al nou govern a l’interior, crèdit i poder a l’exterior. Aquesta opinió Washington l’adoptà plenament, afegint el pes del seu gran nom als mèrits inherents de les mesures adoptades sota la seua administració.
La duresa del conflicte partidari.- Com a resultat de la topada d’opinions, la gent del país es dividia gradualment en dos partits: federalistes i anti-federalistes, els primers dirigits per Hamilton, els darrers per Jefferson. La fortalesa dels federalistes es trobava en les ciutats – Boston, Providence, Hartford, New York, Philadelphia, Charleston – entre els grups manufacturers, financers, i comercials de la població que es delien per estendre les llurs operacions de negoci. La fortalesa dels Anti-Federalistes es trobava principalment entre els grangers carregats de deute que temien el creixement d’allò que anomenaven «un poder monetari» i plantadors en tots els sectors que temien el domini d’interessos comercials i manufacturers. El Sud granger i plantador, fora de les poques viles, presentava finalment un front gairebé sòlid contra l’assumpció, el banc, i l’aranzel. El conflicte entre els partits cresqué continuadament en agror, malgrat la manera conciliadora i engrescadora amb la qual Hamilton presentava la seua causa en les seues publicacions estatals i malgrat els esforços constants de Washington per suavitzar l’aspror dels contendents.
El lideratge i doctrines de Jefferson.- La disputa de partit no anà lluny abans que els contraris a l’administració començassen a contemplar Jefferson com el llur líder. Algunes de les mesures de Hamilton les havia aprovat, declarant més tard que en el moment no havia entès la llur importància. Unes altres, particularment el banc, les atacà ferotgement. Més d’una vegada, ell i Hamilton, sacsejats violentament amb ràbia, l’emprengueren l’un contra l’altre en reunions de cabinet, i res més que els precs greus i dignes de Washington impedir un trencament primerenc i obert entre ells. En el 1794 arribà finalment. Jefferson renuncià com a secretari d’estat i es retirà a la seua casa de Virgínia per assumir, a través de correspondència i negociació, el lideratge del partit continuadament creixent de l’oposició.
Tímid i modest en maneres, aturat en la parla, reticent al brogit del debat públic, i profundament interessat en ciència i filosofia, Jefferson no era gaire ben dotat per la vida extenuant de la contesa política. Amb tot, era un negociador ambiciós i astut. Era també per opinió honesta i convicció madura el contrari exacte de Hamilton. El darrer creia en un govern fort, actiu, de «to elevat», vigorosament atractiu en totes les seus branques. Jefferson contemplava aquest govern com a perillós per a les llibertats dels ciutadans i obertament declarava la seua fe en la desitjabilitat d’aixecaments populars ocasionals. Hamilton malfiava del poble. «El vostre poble és una gran bèstia», es reporta que havia dit. Jefferson professava la seua fe en el poble amb un abandonament que era considerat irreflexiu en el seu temps.
En qüestions econòmiques, les opinions dels dos líders eren també desesperadament distants. Hamilton, si bé celebrava l’agricultura, desitjava veure Amèrica com una gran nació comercial i industrial. Jefferson era igualment decidit contra aquest curs per al seu país. Temia l’acumulació de riqueses i el creixement d’una gran classe obrera urbana. Les torbes de les grans ciutats, deia, són inflamacions en el cos polític; els artesans són habitualment l’element perillós que fa revolucions; els tallers s’haurien de quedar a Europa i amb ells els artesans amb les llurs morals i maneres insidioses. L’únic fonament substancial per a una república, creia Jefferson, era l’agricultura. L’esperit d’independència tan sols es podia mantindre viu amb grangers lliures, posseïdors de la terra que llauraven i que cercassen en el sol en el cel i la feina de les pròpies mans el llur sosteniment. Confiant com feia en la bondat innata de la natura humana quan s’alimentava en un sòl lliure, Jefferson defensava les mesures calculades per afavorir l’agricultura i engrandir els drets de les persones més que no pas els poders del govern. Així esdevingué el campió de l’individu contra la interferència del govern, i un defensor ardent de la llibertat de premsa, i llibertat de recerca científica. No fou, doncs, un mer esperit facciós el que el llençà a l’oposició de Hamilton.
La rebel·lió del whisky.- L’agitació política dels anti-federalistes fou acompanyada d’una revolta armada contra el govern el 1794. L’ocasió d’aquest aixecament fou una altra de les mesures de Hamilton, una llei que disposava una taxa de cisa sobre esperits destil·lats, amb l’objectiu d’augmentar els ingressos necessaris per pagar l’interès sobre el deute finançat. Resultava que una part molt considerable del whisky manufacturat en el país era fet pels grangers, especialment a la frontera, amb els llurs propis destil·ladors. La nova llei d’ingressos suposava que oficials federals ara anirien a les cases de la gent, en mesurarien el licor, i els prendrien la taxa de les llurs butxaques. Tota l’agror que els grangers sentien contra les mesures fiscals del govern era redoblada. En els districtes occidentals de Pennsylvania, Virgínia, i Carolina del Nord, refusaren de pagar la taxa. A Pennsylvania, alguns d’ells saquejaren i cremaren les cases dels recaptadors d’impostos, com els revolucionaris de trenta anys abans havien assetjat els agents que el rei Jordi enviava per vendre segells. Eren en un bell camí per anul·lar la llei en districtes sencers quan Washington convocà les tropes per reprimir «la rebel·lió del whisky». El moviment col·lapsà llavors; però deixà enrere un sentiment ben arrelat que revifà en l’elecció de diversos obstinats congressistes anti-federalistes des de les regions desafectes.
La revolució francesa.- En aquest període excitant, quan tot Amèrica era distreta per disputes partidàries, una tempesta esclatà a Europa – la revolució francesa que faria època – que no tan sols somogué els trons del Vell Món sinó que agità fins als fonaments la jove república del Nou Món. La primera escena en aquest afer dramàtic tingué lloc la primavera del 1789, pocs dies després de la inauguració de Washington. El rei de França, Lluís XVI, dut a la bancarrota per l’extravagància i guerres costoses, es veié forçat a recórrer al seu poble a la recerca d’ajut financer. En conseqüència, convocà, per primera vegada en més de cent cinquanta anys, una reunió del parlament nacional, els «Estats Generals», integrada per representants dels «tres estats» - el clergat, la noblesa, i els comuns. Actuant sota líders potents, els comuns, o «tercer estat», arraconaren el clergat i noblesa i es resolgueren en una assemblea nacional. Això agità el país fins als fonaments.
Grans esdeveniments seguiren en ràpida successió. El 14 de juliol del 1789, la Bastilla, l’antiga presó reia, símbol de l’absolutisme reial, fou assaltada per una multitud de parisencs i destruïda. La nit del 4 d’agost, els privilegis feudals de la noblesa foren abolits per l’assemblea nacional en mig de gran excitació. Uns pocs dies després arribà la famosa Declaració dels Drets de l’Home, que proclamava la sobirania del poble i els privilegis de ciutadans. A l’autumni del 1791, Lluís XVI fou forçat a acceptar la nova constitució de França investint el poder legislatiu en una assemblea popular. Poc desordre acompanyà aquests canvis sorprenents. Amb tot aparença una revolució pacífica havia despullat el rei francès de les seues prerrogatives reials i basat el govern del seu país en el consentiment dels governats.
Influència americana a França.- En emprendre la llur gran revolta política els francesos havien estat encoratjats pel resultat de la revolució americana. Oficials i soldats, que havien servit en la guerra americana, reportaven als llurs compatriotes francesos relats meravellosos. En la taula frugal del general Washington, en concili amb un Franklin gens pretensiós, o en conferències sobre l’estratègia de guerra, nobles francesos d’antic llinatge aprenien a respectar tant els tales com el caràcter senzill dels líders de la gran comunitat republicana d’ultramar. Viatgers, que havien anat a veure l’experiment de republicanisme amb els propis ulls, duien a casa al rei i les classes dominants històries d’un sistema astorador de govern popular.
D’altra banda, l’aliança amb la democràcia americana havia estat contemplada pels conservadors francesos com jugar amb foc. «Quan pensam en les falses idees de govern i filantropia», escrigué un dels ajudants de Lafayette, «que aquests joves adquiriren a Amèrica i propagaren a França amb tant d’entusiasme i un resultat tan deplorable – ja que aquesta mania d’imitació ajudarà poderosament la revolució, encara que no en fou l’única causa – ens veiem obligats a confessar que hauria estat millor, tant per a ells mateixos com per a nosaltres, si aquests joves filòsofs en sabates de taló vermell s’haguessen quedat a casa atenent a la cort».
Opinió inicial americana de la revolució francesa.- Tan estrets eren els vincles entre les dues nacions que no és sorprenent trobar que cada passa en els primers estadis de la revolució francesa fos saludada amb aplaudiment als Estats Units. «La llibertat tindrà una altra ploma en el seu barret», escrivia exultant un editor de Boston. «En cap altra part del globus», escrivia sòbriament John Marshall, «fou aquesta revolució saludada amb més joia que a Amèrica... Però existia un sentiment». La clau principal de la Bastilla, enviada a Washington com a record, fou acceptada com «un símbol de la victòria guanyada per la llibertat». Thomas Paine veié en el gran esdeveniment «els primers fruits madurs de principis americans trasplantats a Europa». Federalistes i anti-federalistes contemplaven la nova constitució de França com una altra vindicació d’ideals americans.
El Regnat del Terror.- Mentre profuses congratulacions es bescanviaven, començaren a arribar rumors que no tot anava bé a França. Molts nobles, enrabiats per la pèrdua dels llurs privilegis especials, fugiren a Alemanya i complotaren una invasió de França per enderrocar el nou sistema de govern. Lluís XVI entrà en negociacions amb els seus monarques germans del continent per aconseguir la llur assistència en la mateixa empresa, i finalment demostrà al poble francès els seus veritables sentiments en intentar d’escapar del seu reialment, tan sols per ésser capturat i retornat a París en desgràcia.
S’obria ara una nova fase de la revolució. La gent treballadora, exclosa de tota participació en el govern per la primera constitució francesa, s’agitava, especialment a París. En assemblea en el Camp de Mart, un gran camp obert, signaren una petició que demanava una altra constitució que els donàs el sufragi. Quan se’ls digué de dispersar-se, refusaren i els disparà la guàrdia nacional. Aquesta «massacre», com fou anomenada, enrabià el populatxo. Un partit radical, conegut com a «jacobins», llavors es difongué, prenent el seu nom d’un monestir jacobí en el que celebrava les sessions. En poc temps esdevingué l’amo de la convenció popular convocada el setembre del 1792. La monarquia fou immediatament abolida i s’establí una república. El 21 de gener del 1793, Lluís fou enviat al cadals. A la guerra contra Àustria, ja en curs, s’afegia una guerra contra Anglaterra. Llavors arribà el Regnat del Terror durant el qual radicals en possessió de la convenció executaren en grans nombres contra-revolucionaris i els sospitosos de simpatitzar amb la monarquia. Abateren camperols que s’alçaven en insurrecció contra el llur domini i establiren una dictadura implacable. Hi seguí una guerra civil. Terribles atrocitats foren comeses per tots dos bàndols en nom de la llibertat, i en nom de la monarquia. Per a americans de temperament conservador semblava ara que la revolució, que havia començat amb tant d’auspici, havia degenerat en anarquia i mera pugna cruenta.
Burke convoca el món a la guerra contra França.- A Anglaterra, Edmund Burke dirigí la lluita contra els nous principis francesos que temia que podrien difondre’s per tot Europa. En les seues Reflexions sobre la revolució francesa, escrites el 1790, atacava amb una ira terrible tot el programa de govern popular; cridava a la guerra, una guerra implacable, contra els francesos com a monstres i proscrits; demanava que fossen reduïts a l’ordre amb la restauració del rei a ple poder sota la protecció de les armes de les nacions europees.
La defensa de Paine de la revolució francesa.- Per contrarestar la campanya d’odi contra els francesos, Thomas Pain replicà Burke en un altre dels seus famosos tractats, Els drets de l’home, que fou lliurada al públic americà en una edició que contenia una lletra d’aprovació de Jefferson. Burke, deia Paine, s’havia lamentat per les glòries de la monarquia i l’aristocràcia franceses però havia obligat els camperols famolencs i el poble oprimit; havia plorat pel plomatge i oblidat l’ocell moribund. Burke havia negat el dret del poble francès d’escollir els llurs propis governadors, oblidant de forma flagrant que el govern anglès mateix en el que veia una perfecció final restava damunt de dues revolucions. Havia proclamat que el rei d’Anglaterra ostentava la seua corona en menyspreu de les societats democràtiques. Paine: «si deman a un home d’Amèrica si vol un rei, se’m regira i em demana si el prenc per idiota». A l’acusació que les doctrines dels drets de l’home eren «de nou cuny», Paine replicava que la qüestió no era si eren noves o velles sinó si eren correctes o equivocades. Pel que fa als desordres i dificultats francesos, sol·licitava al món d’esperar a veure què aportaria eventualment.
L’efecte de la revolució francesa en la política americana.- El curs de la revolució francesa i les controvèrsies que l’acompanyaven, exerciren una influència profunda en la formació dels primers partits polítics d’Amèrica. Els seguidors de Hamilton, ara orgullosos del nom «federalistes», retrocediren amb por quan sentiren dels fets cruels comesos durant el Regnat del Terror. Es llençaren violentament contra els revolucionaris i els llurs amics d’Amèrica, denunciant com a «jacobí» tothom que no condemnàs prou fortament els procediments de la República Francesa. Un predicador de Massachusetts assaltà rotundament «els principis ateus, anàrquics, i en altres sentits immorals dels republicans francesos» procedí llavors amb igual passió a atacar Jefferson i els anti-federalistes, als qui acusava de difondre propaganda francesa falsa i de trair Amèrica. «Els editors, patrons, i protectors d’aquests vehicles d’infàmia», exclamava, «haurien d’ésser considerats i tractats com a enemics del llur país... De tots els traïdors són els criminals més greus; de tots els malvats, són els més infames i detestables».
Els anti-federalistes, de fet, eren generalment favorables a la revolució per bé que deploraven molts dels esdeveniments que s’hi associaven. El pamflet de Paine, assumit per Jefferson, fou àmpliament llegit. Societats democràtiques, a l’estil de clubs polítics francesos, sorgien en les ciutats; la coalició de monarques europeus contra França fiu denunciada com una coalició contra els mateixos principis del republicanisme; i l’execució de Lluís XVI fou obertament celebrada en un banquet a Philadelphia. Títols inofensius, com a «Sir», «the Honorable», i «His Excellency», foren deplorats com a aristocràtics i alguns dels més abraonats insistien en adoptar el títol francès, «Ciutadà», parlant, per exemple, de «Ciutadà Jutge» i «Citizen Toastmaster». Pamflets en defensa dels francesos fluïen des de la impremta, mentre que periòdics subsidiats mantenien la propaganda en plena forma.
La guerra europea pertorba el comerç americà.- Aquesta batalla d’enginys, o més aviat contesa en calúmnies, podria haver continuat indefinidament a Amèrica sense produir cap resultat seriós, si no hagués estat per la guerra entre Anglaterra i França, que llavors brogia. Els anglesos, en tindre el control de les mars, reclamaven el dret de capturar producte americà destinat a ports francesos i confiscar vaixells americans dedicats al transport de béns francesos. Afegint combustible a un foc ja prou encès, començaren a registrar vaixells americans i a endur-se mariners nascuts a Gran Bretanya que trobaven a bord de vaixells americans.
La demanda francesa d’ajut.- Al mateix temps la República Francesa s’adreçà als Estats Units per ajut en la seua guerra contra Anglaterra i envià com a representant diplomàtic seu el «Ciutadà» Genêt, un partidari ardent del nou ordre. A la seua arribada a Charleston, fou saludat amb fervor pels anti-federalistes. Mentre feia el seu camí cap al nord, fou convidat a vi i a dinar i li oferien ovacions populars que li feien rodar el cap. Pensava que tot el país era disposat a unir-se a la República Francesa en la seua contesa amb Anglaterra. Genêt doncs intentà d’usar els ports americans com a base d’operacions per a pirates francesos que assaltaven vaixells mercants britànics; i insistia que l’honor dels Estats Units era vinculat a ajudar França sota el tractat del 1778.
La proclamació de neutralitat i el tractat de Jay.- Impàvid davant de l’onada ascendent de simpatia popular envers França, Washington prengué un curs ferm. Rebé Genêt fredament. A la demanda que els Estats Units ajudassen França sota l’antic tractat d’aliança respongué en proclamar la neutralitat d’Amèrica i advertint els ciutadans americans contra actes hostils envers França o Anglaterra. Quan Genêt continuà a celebrar reunions, emetre manifestos, i agitar el poble contra Anglaterra, Washington sol·licità el govern francès de retirar-lo. A aquest acte seguí l’enviament del Justícia en Cap, John Jay, en una missió pacífica a Anglaterra.
El resultat fou el celebrat tractat de Jay del 1794. Pels seus termes Gran Bretanya acordava de retirar les seues tropes dels forts de l’oest on havien estat d’ençà de la guerra d’independència i atorgar certes consideracions comercials lleugeres. Les fonts cabdals d’agror – el fracàs dels britànics de retornar esclaus transportats durant la revolució, la captura de vaixells americans, i la remoció de mariners – no foren tocades, amb gran malestar per a tothom a Amèrica, inclosos federalistes lleials. Amb tot, Washington, que temia un conflicte armat amb Anglaterra, urgí el Senat a ratificar el tractat. El pes de la seua influència se sobreposà.
Davant d’això, l’hostilitat dels anti-federalistes no conegué límits. Jefferson declarà el tractat de Jay «un acte infame que no és realment res més que una aliança entre Anglaterra i els anglos d’aquest país, contra la legislatura i el poble dels Estats Unit». Hamilton, que el defensà amb el seu coratge habitual, fou lapidat per una multitud a New York i foragitat de la plataforma amb sang que li brollava del rostre. Jay fou cremat en efígie. Ni Washington escapà. La Cambra de Representants era obertament hostil. Per demostrar els seus sentiments, reclamà al President els papers relatius a les negociacions del tractat, únicament per encendre’s més davant del seu refús directe de presentar-los-hi, amb la justificació que la Cambra no participava en el poder d’elaboració de tractats.
Washington es retira de la política.- Aquestes agres conteses confirmaren el President en la seua determinació, lentament madurada, de retirar-se al final del seu segon mandat. No creia que un tercer mandat fos inconstitucional o inadequat; però, gastat pels seus llargs i ardus esforço en la guerra i en la pau i ferit pels durs atacs de part d’antics amics, desitjava la quietud de la seua bella finca de Mount Vernon.
El setembre del 1796, al llindar de l’elecció presidencial, Washington emeté el seu Discurs de comiat, una altra publicació d’estat que havia d’ésser valorada i llegida per generacions d’americans venidors. En aquest discurs dirigia l’atenció del poble a tres temes d’interès durador. Els advertia contra gelosies sectorials. Denunciava l’esperit partidista, dient que en un govern «de caràcter popular, en un govern purament electiu, és un esperit que no s’ha d’encoratjar». Semblantment advertia el poble contra «les intencions insidioses de la influència estrangera», dient: «Europa té un conjunt d’interessos primaris amb els quals no tenim ni la més remota relació. Per tant s’ha de dedicar a controvèrsies freqüents, les causes de les quals són essencialment alienes a les nostres preocupacions. Per tant, seria, doncs, desassenyat implicar-nos, per vincles artificials, amb les vicissituds ordinàries de la seua política o les combinacions i col·lisions habituals de les seues amistats o hostilitats... Per què abandonar els avantatges d’una situació tan peculiar?... És la nostra veritable política d’apartar-nos clarament d’aliances permanents amb cap part del món exterior... Prenent cura sempre de mantindre’ns, amb establiments adients, en una posició defensiva respectable, podem confiar amb seguretat en aliances temporals per a emergències extraordinàries».
La campanya del 1796 – Adams elegit.- En sentir de la retirada de Washington, els anti-federalistes es deslliuraren de tota restricció. En honor de França i en oposició a allò que els agradava anomenar les tendències monàrquiques dels federalistes, assumiren fermament el nom «republicà»; el terme «demòcrata», llavors aplicat tan sols a radicals obscurs i menyspreats, no havia arribat a un ús general. Seleccionaren Jefferson com el llur candidat a president contra John Adams, el nominat federalista, i conduïren una campanya tan animada que arribaren a quatre vots d’elegir-lo.
El candidat reeixit, Adams, no era apte per preparació o opinió per a conciliar una oposició decidida. Era un home reservat i estudiós. No era ni un bon orador ni un negociador destre. En un dels seus llibres es declarava a favor d’un «govern per una aristocràcia de talents i riquesa» - una ofensa que els republicans mai no perdonaren. Mentre John Marshall el trobava «un home assenyat, planer, càndid i de bon temperament», Jefferson no hi podia veure res més que un «monòcrata» i un «anglo». Si no hagués estat per la conducta del govern francès, Adams amb prou feina hauria gaudit ni un moment de popularitat genuïna durant la seua administració.
La baralla amb França.- El Directori Francès, el departament executiu establert sota la constitució del 1795, aconseguí, però, de provocar la ràbia de republicans i federalistes alhora. Considerava el tractat de Jay com una afronta a França i una violació flagrant d’obligacions solemnement registrades en el tractat del 1778. En conseqüència refusà de rebre l’ambaixador americà, el tractà de forma humiliant, i finalment li digueren d’abandonar el país. Passant per alt aquest greuge per la seua preocupació de mantindre la pau, Adams despatxà cap a França una comissió d’homes eminents amb instruccions per arribar a una entesa amb la República Francesa. En arribar-hi, tingueren el disgust de trobar, per comptes d’una rebuda decent, una petició indirecte de disculpes per la conducta passada del govern americà, un pagament en metàl·lic, i un tribut anual com a preu de la continuació de l’amistat. Quan les notícies d’aquest afer arribaren al president Adams, promptament ho comunicà al Congrés, referint-se als francesos que havien fet les demandes com a «Sr. X, Sr. Y, i Sr. Z.».
Aquest insult, unit al fet que pirates francesos, com els britànics, depredaven comerç americà, enrabiaren fins i tot els republicans que havien estat els més sorollosos en la professó de simpaties franceses. Oblidaren l’ira contra el tractat de Jay i s’uniren als federalistes en cridar: «Milions per a la defensa, ni un cèntim de tribut!». Es feren preparacions de guerra per cada mà. Washington fou cridat una vegada més des de Mount Vernon per prendre l’antiga posició al capdavant de l’exèrcit. De fet, el combat realment començà a alta mar i continuà sense declaració formal de guerra fins l’any 1800. En aquella època el Directori havia estat enderrocat. Es féu fàcilment un tractat amb Napoleó, el primer cònsol, que començava la seua carrera remarcable com a cap de la República Francesa, que aviat es convertiria en un imperi.
Lleis d’estrangeria i sedició.- Enduts per l’èxit, els federalistes es decidiren, en la mesura del possible, a posar fi a la influència francesa radical a Amèrica i a silenciar l’oposició republicana. Per tant aprovaren dues lleis dràstiques l’estiu del 1798: les lleis d’estrangeria i sedició.
La primera d’aquestes mesures capacitava el President d’expulsar del país o empresonar qualsevol estranger que consideràs com a «perillós» o que «tingués motius raonables per sospitar» de «qualsevol maquinació traïdorenca o secreta contra el govern».
La segona de les mesures, la Llei de Sedició, penalitzava no tan sols els qui intentaven de promoure coalicions il·legals contra el govern sinó també tothom qui escrigués, proferís, o publicàs «qualsevol escrit fals, escandalós, i maliciós... contra el govern dels Estats Units o bé de qualsevol de les cambres del Congrés, o el President dels Estats Units amb la intenció de difamar el dit govern... o dur a qualsevol d’ells al menyspreu o descrèdit». Aquesta mesura fou aprovada a corre cuita al Congrés malgrat l’oposició i la clara provisió de la Constitució que el Congrés no farà cap llei que abrogue la llibertat d’expressió o la de premsa. Fins i tot molts federalistes temien les conseqüències de l’acció. Hamilton s’alarmà quan llegí el projecte, exclament: «No establim cap tirania. L’energia és quelcom diferent de la violència». John Marshall digué als seus amics de Virgínia que, si hagués estat al Congrés, s’hauria oposat a tots dos projectes ja que els creia «inútils» i «calculats per crear descontentaments i gelosies innecessàries».
La llei d’estrangeria no fou aplicada; però suposà una gran ofensa als irlandesos i francesos les activitats dels quals contra la política governamental americana respecte de la Gran Bretanya els posava en perill de presó. La llei de sedició, d’altra banda, fou aplicada vigorosament. Diversos editors de periòdics republicans es trobaven aviat empresonats o enfonsats per multes ruïnoses per les llurs càustiques crítics del president federalista i de les seues polítiques. Assistents a reunions polítiques, que expressaven sentiments que, per bé que mesquins i severs, semblen prou innocus ara, foren conduïts davant de jutges federalistes i promptament multats i empresonats. Malgrat que les acusacions no foren nombroses, provocaren un profund ressentiment. Els republicans eren convençuts que els llurs oponents polítics, després d’haver imposat al país el sistema fiscal de Hamilton i el tractat britànic, eren inclinats a silenciar tota censura. Les mesures per tant tingueren exactament l’efecte contrari del que pretenien els llurs autors. Per comptes d’ajudar el partit federalista, feren la crítica contra ell més forta que mai.
Les Resolucions de Kentucky i Virgínia.- Jefferson s’afanyà a aprofitar el descontentament. Redactà una sèrie de resolucions que declaraven la llei de sedició nul·la i sense efectes, en tant que violava la Constitució federal. Les seues resolucions foren aprovades per la legislatura de Kentucky avançat el 1798, signades pel governador, i transmeses als altres estats per a la llur consideració. Malgrat rebre respostes desfavorables d’una sèrie d’estats del Nord, Kentucky l’any següent refermà la seua posició i declarà que la nul·lificació de tota llei inconstitucional del Congrés era el remei correcte a emprar pels estats en el redreçament de greuges. Així desafiava el govern federal i anunciava una doctrina hostil a la nacionalitat i banyada d’un significat terrible per al futur. En l’estat veí de Virgínia, Madison liderà un moviment contra les lleis d’estrangeria i sedició. Induí la legislatura a aprovar resolucions que condemnaven les lleis com a inconstitucionals i cridaven els altres estats a prendre els mitjans adients per preservar els llurs drets i els drets del poble.
El triomf republicà del 1800.- Així es preparava el camí per a l’elecció del 1800. Els republicans no deixaren pedra sense girar en els esforços per col·locar en el candidat federalista, el president Adams, tot l’odi de les lleis d’estrangeria i sedició, a més de responsabilitat per aprovar les mesures i polítiques de Hamilton. Els federalistes, dividits en consells i freds en l’afecte a Adams, feren una pobra campanya. Intentaren de desacreditar els llurs contraris amb epítets de «jacobins» i «anarquistes» - termes que s’havien afeblit per un ús excessiu. Quan el vot fou comptat, es trobà que Adams havia estat derrotat; mentre que els republicans s’havien endut tot el Sud i New York també i aconseguit vuit dels quinze vots electorals emesos per Pennsylvania. «El nostre estimat Adams clourà la seua brillant carrera», lamentava un periòdic federalista. «Fills de facció, demagogs i suprems sacerdots de l’anarquia, ara teniu motius pel triomf!».
L’elecció de Jefferson, però, era encara incerta. Per una provisió curiosa de la Constitució, els electors presidencials eren requerits a votar per dues persones sense indicar quin càrrec havia d’ocupar cadascun, amb el que rebés el més gran nombre de vots seria el president i el candidat situat al darrera el vicepresident. Així s’esdevingué que Aaron Burr, el candidat republicà a vicepresident, havia rebut el mateix nombre de vots que Jefferson; com que cap dels dos no tenia una majoria l’elecció fou traslladada a la Cambra de Representants, on els federalistes detenien l’equilibri de poder. Malgrat que era ben conegut que Burr no era ni tan sols candidat a president, els seus amics i molts federalistes començaren a intrigar per a la elecció a aquell alt càrrec. Si no hagués estat per l’acció vigorosa de Hamilton el premi potser hauria estat pispat de les mans de Jefferson. No fou fins la trenta-sisena papereta el 17 de febrer del 1801, que la gran qüestió es decidí en favor seu.