El 25 d’octubre del 1760, el rei Jordi II es moria i la corona britànica passava al seu jove nét. El primer Jordi, el fill de l’Elector de Hannover i de Sofia la néta de Jaume I, era un profund alemany que mai ni tan sols aprengué a parlar la llengua de la terra en la qual regnava. El segon Jordi mai no veié Anglaterra fins que era un home. Parlava amb anglès amb accent i fins a la mort preferia la seua llar alemanya. Durant el llur regnat, havia esdevingut ben establert el principi que el rei no governava sinó que tan sols actuava a través de ministres que representaven la majoria del Parlament.
El caràcter del nou rei.- El tercer Jordi trencà bruscament la tradició alemanya de la seua família. Es ressentia de la imputació que fos estranger i en tot ocasió feia demostració de les seues simpaties britàniques. A l’esborrany del seu primer discurs al Parlament afegí la frase popular: «Nascut i educat en aquest país, em glorii en el nom de britó». Macaulay, l’historiador anglès, certament gens addicte a l’alta prerrogativa reial, digué de Jordi: «El jove rei era anglès de naixement. Tots els seus gustos i costums, bons i dolents, eren anglesos. Cap porció dels seus subjectes tenia res a retreure-li... La seua edat, la seua aparença, i tot el que se sabia del seu caràcter conciliava favor públic. Era en l’esclat de la joventut; la seua persona i manera eren agradables; l’escàndol no l’imputava cap vici; i la llagoteria podia sense absurditat palmària adscriure-li moltes virtuts principesques».
Amb tot, Jordi III havia estat mimat per la seua mare, els seus tutors, i els seus cortesans. Sota la llur influència desenvolupà nocions altes i poderoses sobre la sacralitat de l’autoritat reial i del seu deure de fer front a les pretensions del Parlament i dels ministres que en depenien. La seua mare havia alimentat les seues orelles de la consigna: «Jordi, sigueu rei!». Lord Bute, el seu mestre i assessor, li havia dit que el seu honor li requeria de prendre part activa en la conformació de la política pública i l’elaboració de lleis. Així educat, s’envoltà de cortesans que l’encoratjaven en la determinació tant de governar com de regnar, de sotmetre totes les parts, i de col·locar-se al capdavant de la nació i l’imperi.
Partits polítics i Jordi III.- L’estat dels partits polítics afavoria els plans del rei de restaurar part de l’antic llustre de la corona. Els whigs, que eren integrats principalment per petits tenidors, comerciants, habitants de viles, i protestants no-conformistes, s’havien fet altius i arrogants per una llarga estada en el poder i, com a conseqüència, s’havien guanyat molts enemics en els llurs propis rengles. Els llurs oponents, els tories, havien abandonat per aquesta època tota esperança de restaurar al tron la línia Stuart directa; però encara celebraven les llurs antigues nocions sobre el dret diví. Amb l’accés de Jordi III els arribava l’oportunitat cobejada d’aplegar-se al voltant del tron de nou. Jordi rebé els seus amics tories amb els braços oberts, els donà càrrecs, i els comprà escons en la Cambra dels Comuns.
El sistema parlamentari britànic.- Les peculiaritat del Parlament britànic de l’època aplanaven el camí del rei i dels seus aliats en la intenció de controlar tot el govern. En primer lloc, la Cambra dels Lords era integrada principalment per nobles hereditaris el nombre dels quals el rei podia augmentar amb el nomenament dels seus favorits, com d’antuvi. Malgrat que els membres de la Cambra dels Comuns eren elegits per vot popular, no parlaven per la massa del poble anglès. Grans ciutats com Leeds, Manchester, i Birmingham, per exemple, no hi tenien cap representant. Mentre que hi havia vora vuit milions d’habitants a Gran Bretanya, hi havia el 1768 tan sols 160.000 votants; és a dir, que tan sols un de cada deu mascles adults tenien veu en el govern. Molts burgs trametien un o més membres als Comuns encara que tenien merament un grapat de votants o en certes instàncies cap ni un de votant. A més, aquests petits burgs eren sovint controlats per lords que venien obertament el dret de representació al millor postor. Els «burgs podrits», com eren anomenats pels reformadors, eren un escàndol públic, però Jordi III era disposat a fer-ne ús per fer entrar els seus amics a la Cambra dels Comuns.
Grenville i el deute de guerra.- En l’any posterior a l’accés de Jordi III, William Pitt fou destituït del càrrec, en tractar-lo el rei amb «una incivilitat grollera» i les multituds cridant «Pitt per sempre!». La direcció dels afers fou encomanada a homes que gaudien de la confiança del rei. El lideratge en la Cambra dels Comuns recaigué en George Grenville, un home greu i laboriós que durant anys s’havia queixat del cost creixent del govern.
La primera tasca després de la conclusió de la pau el 1763 fou l’ajustament de les desordenades finances del reialme. El deute es trobava en el punt més alt en la història del país. Calien absolutament més ingressos i Grenville començà a cercar-ne, girant la seua atenció finalment a les colònies americanes. En aquest recerca tenia l’ajut d’un col·lega gelós, Charles Townsend, que havia estat feia temps en el servei públic i era familiar amb les dificultats experimentades pels governadors reials a Amèrica. Aquests dos homes, amb el suport de tot el ministeri, inauguraven el febrer del 1763, «un nou sistema de govern colonial. Fou anunciat per l’autoritat que no hi hauria més requeriments del rei a les assembles colonials per abastiments, però que les colònies havien d’ésser taxes per comptes d’això per llei del Parlament. Governadors i jutges colonials havien d’ésser pagats per la Corona; havien de recolzar en un exèrcit permanent de vint regiments; i totes les despeses d’aquesta força serien afrontades per taxació parlamentària».
Restricció del paper moneda (1763).- Entre les moltes queixes presentades davant del consell de comerç hi hagué vigoroses protestes contra l’emissió de paper moneda per les legislatures colonials. El nou ministeri forní un remei en la llei del 1763 que declarava nul·les totes les lleis colonials que autoritzaven paper moneda o estenia la vida de canvis vençuts. Aquesta llei s’adreçava als «diners barats» que els americans gustaven de fer quan mancava l’espècie – diners que provaven d’imposar als llurs creditors anglesos a canvi de béns i en pagament de l’interès i principal de deutes. Així s’escrigué el primer capítol en la llarga batalla sobre la moneda sòlida d’aquest continent.
Limitació en la venda de terres de l’Oest.- Més tard en el mateix any (1763) Jordi III publicà una proclamació reial que preveia, entre d’altres coses, per al govern del territori recentment adquirit als francesos pel tractat de París. Una de les provisions d’aquest decret reial afectava els homes de frontera d’immediat. Les conteses entre els funcionaris del rei i els colonitzadors sobre la disposició de les terres de l’oest havia estat llarga i forta. Els americans s’irritaven davant de les restriccions d’assentament. Els més aventureres contínuament es movien cap a l’oest i «ocupaven» terra comprades als indians o simplement apropiada sense autorització. Per posar-hi fi, el rei prohibia tota compra addicional als indians, reservant a la corona el dret d’adquirir aquestes terres i disposar-hi l’assentament. Una segona provisió en la mateixa proclamació investia el poder del comerç amb llicència amb els indians, incloent-hi el lucratiu negoci de pells, en les mans de funcionaris reials de les colònies. Aquestes dues limitacions sobre la llibertat i l’empresa americanes foren declarades en interès de la corona i per la preservació dels drets dels indians contra frau i abusos.
La Llei del sucre del 1764.- Els ministres del rei Jordi seguidament adreçaren l’atenció a mesures de taxació i comerç. Com que el feixuc deute que patia Anglaterra s’havia generat en gran mesura en defensa d’Amèrica, res no els semblava més raonable que la proposta que les colònies haguessen d’ajudar a suportar la càrrega que tan pesadament queia damunt del contribuent anglès. La llei del sucre del 1764 fou el resultat d’aquest raonament. No hi ha dubte sobre l’objectiu d’aquesta llei, ja que era establert clarament en el títol: «Una llei per concedir certs deures en les colònies i plantacions britàniques d’Amèrica... per aplicar el producte d’aquests deures... per tal de sufragar les despeses de defensar, protegir i assegurar les dites colònies i plantacions... i per evitar de forma més efectiva el tràfic clandestí de béns cap a i des de les dites colònies i plantacions i millorar i garantir el comerç entre les mateixes i Gran Bretanya». L’antiga llei de melasses havia estat prohibitiva; la Llei del Sucre del 1764 era clarament entesa com una mesura d’ingressos. Deures especificats eren establerts sobre el sucre, índigo, calico, sedes, i moltes altres mercaderies importades a les colònies. L’aplicació de la llei de molasses havia estat completament negligida; però aquesta llei del sucre tenia «dents». Precaucions especials pel que fa a bons, seguretat, i registre de patrons de vaixell, acompanyades de fortes penes, prometien una execució vigorosa de la nova llei de recaptació.
Els termes estrictes de la Llei del Sucre foren enfortits per mesures administratives. Sota una llei de l’any anterior els comandants de vaixells armats estacionats al llarg de la costa americana eren autoritzats a aturar, registra, i, en cas de sospita, requisar vaixells mercants que s’acostassen a ports colonials. Amb ordres suplementàries, tota la força oficial britànica d’Amèrica era instruïda a ésser diligent en l’execució de totes les lleis comercials i de navegació. Recaptadors d’impostos, oficials de l’exèrcit i de l’armada, i governadors reials eren breument ordenats a afrontar el llur deure complet en matèria d’aplicació de la llei. Els motius ordinaris per a la realització d’obligacions oficials eren esmolats amb una crida a l’avarícia, ja que els oficials navals que requisassen infractors de la llei eren recompensats amb grans premis a partir de les captures i de les multes.
La Llei de Segells (1765).- La combinació Grenville-Townshend es mogué continuadament cap al seu objectiu. Mentre la Llei del Sucre era sota consideració al Parlament, Grenville anuncià un pla per a un decret de segells. L’any següent passà per totes dues Cambres amb una velocitat que ha d’haver astorat els seus autors. El vots en els Comuns fou de 205 a favor per 49 en contra; mentre que en els Lords no fou ni tan sols necessari passar per la formalitat d’un recompte. Com que Jordi III era temporalment dement, la mesura rebé assentiment reial per una comissió que actuava com a consell de regència. Les protestes d’agents colonials a Londres foren fútils. «Podríem haver aturat igualment el progrés del sol!», exclamà Franklin. Protestes d’uns pocs contraris als Comuns foren igualment debades. El ministeri era ferm en el seu curs i d’acord amb tota aparença la Llei de Segells amb prou feines eleva ni un lànguid interès en la ciutat de Londres. De fet, es registra que la determinant mesura atragué menys atenció que un decret que preveia una comissió que actuàs pel rei quan fos incapacitat.
La Llei de Segells, com la Llei del Sucre, declarava l’objectiu del govern britànic d’elevar els ingressos a Amèrica «cap a sufragar les despeses de defensar, protegir, i garantir les colònies i plantacions britàniques d’Amèrica». Era una llarga mesura de més de cinquanta seccions, curosament planificada i hàbilment redactada. Per les seues provisions s’imposaven càrregues damunt de pràcticament tots els papers emprats en transaccions legals, - actes, hipoteques, inventaris, escrits, bons de rescat, - sobre llicències per practicar llei i vendre licor, sobre diplomes universitaris, jugar cartes, daus, pamflets, diaris, almanacs, calendaris, i anuncis. La xarxa d’arrossegament era estretament teixida com perquè amb prou feines res escapàs.
La Llei d’Aquarterament (1765).- Els ministres eren conscients que la Llei de Segells aixecaria oposició a Amèrica – com de gran no ho podien conjecturar. Mentre la mesura era debatuda, un amic del general Wolfe, el coronel Barré, que coneixia Amèrica bé, els donà un advertiment omniós en els Comuns. «Creieu-me – record que aquest dia us ho vaig dir - » exclamà, «el mateix esperit de llibertat que actuà en aquell poble al començament l’acompanyarà encara... un poble gelós de les llurs llibertats i que les vindicarà si mai haguessen d’ésser violades». La resposta del ministeri a una profecia de força fou una amenaça de força. Es feren en conseqüències preparacions per despatxar un nombre més gran de soldats de l’habitual cap a les colònies, i la tinta de la Llei de Segells amb prou feines s’havia assecat quan el Parlament aprovà la Llei d’Aquarterament que ordenava els colons a fornir allotjaments per als soldats que havien d’aplicar les noves lleis. «Tenim el poder de taxar-los», deia un del ministeri, «i els taxarem».
Oposició popular.- La Llei de Segells fou rebuda a Amèrica amb una esclat de denúncia. Els comerciants de les ciutats del litoral prengueren la direcció en fer una protesta digna però inconfusible, acordant de no importar béns anglesos mentre l’odiada llei es mantingués en els llibres. Advocats, alguns d’ells encesos davant dels feixucs impostos sobre les llurs operacions i d’altres intimidats pels patriotes que refusaven de permetre’ls utilitzar papers segellats, s’uniren als comerciants. Whigs colonials aristòcrates, que feia temps que remugaven davant de l’administració de governadors reials, protestaren contra la taxació sense el llur consentiment, com havien fet els whigs a la vella Anglaterra. Hi havia tories, però, tant a les colònies com a Anglaterra – molts d’ells de la classe oficial – que denunciaren els comerciants, advocats i aristòcrates whigs com a «sediciosos, facciosos i republicans». Amb tot l’oposició a la Llei de Segells i la seua mesura acompanyant, la Llei d’Aquarterament, cresqué continuadament durant tot l’estiu del 1765.
En poc temps fou presa en els carrers i pel camp. Per tot el Nord i en algunes de les colònies del Sud, sorgien, com per art de màgia, comitès i societats compromeses en resistir la Llei de Segells fins al més dur extrem. Aquestes societats populars foren conegudes com a Fills de la Llibertat i Filles de la Llibertat: les primeres incloïen artesans, mecànics, i treballadors; i les darreres, dones patriòtiques. Tots dos grups eren semblants en el que fet que fins llavors havien pres un paper escàs en els afers públics. Molts artesans, així com totes les dones, eren exclosos del dret de vot per assembleistes colonials.
Mentre els comerciants i cavallers whig limitaven els llurs esforços principalment a redactar protestes ben formulades contra mesures britàniques, els Fills de Llibertat operaven en els carrers i triaven mesures més dures. Agitaren avalots a Boston, New York, Philadelphia, i Charleston quan es feren intents de vendre els segells. Saquejaren i cremaren les residències d’alts funcionaris reials. Organitzaren comitès d’inquisició que, amb amenaces i intimidació, restringien la venda de béns britànics i l’ús de papers segellats. De fet, els Fills de la Llibertat realitzaren les llurs operacions amb tals excessos que molts contraris moderats de l’impost de segles s’espantaren i retrocediren astorats davant de les forces que havien deslligat. Les Filles de la Llibertat d’una manera més tranquil·la feien una resistència ben efectiva a la venda dels béns odiats amb l’esperonament d’indústries domèstiques, de les quals la llur província particular era la manufactura de roba, i amb el disseny de substituts per als aliments taxats. Ajudaren a alimentar i vestir les llurs famílies sense compra béns britànics.
Acció legislativa contra la Llei de Segells.- Líders de les assemblees colonials, acostumats a batallar contra les polítiques britàniques, donaren suport a la protesta popular. La Llei de Segells fou signada el 22 de març del 1765. El 30 de maig, la Cambra de Burgesos de Virgínia aprovà una sèrie de resolucions que declaraven que l’Assemblea General de la colònia era l’única amb dret d’imposar contribucions als habitants i que els intents d’aplicar-los-hi altrament eren «il·legals, inconstitucionals, i injusts». Era en suport d’aquestes resolucions que Patrick Henry pronuncià el repte immortal: «Cèsar tingué el seu Brut, Carles I el seu Cromwell, i Jordi III...» Crits de «traïció» foren calmadament rebuts per l’orador que conclogué: «Jordi III pot aprofitar el llur exemple. Si això és traïció, feu-la al màxim».
El Congrés de la Llei de Segells.- L’Assemblea de Massachusetts respongué la crida de Virgínia convidant les colònies a elegir delegats per a un Congrés que se celebraria a New York per discutir la situació. Nou colònies respongueren i enviaren representants. Els delegats, mentre professaven l’afecte més càlid per la persona i govern del rei, fermament feren constar una sèrie de resolucions que no admetien un doble significat. Declaraven que les contribucions no es podien imposar sense el llur consentiment, ofert a través de les llurs respectives assemblees colonials; que la Llei de Segells mostrava una tendència a subvertir els llurs drets i llibertats; que les recents lleis comercials eren oneroses i agreujants; i que el dret de petició al rei i al Parlament era la llur herència. Davant d’això feren una «humil suplicació» per a la revocació de la Llei de Segells.
El Congrés de la Llei de Segells fou més que una assemblea de protesta. Marcà l’ascens d’una nova agència de govern per expressar la voluntat d’Amèrica. Era la llavor d’un govern que amb el temps havia de superar el govern de Jordi III a les colònies. Prefigurava el Congrés dels Estats Units sota la Constitució. Fou un intent reeixit d’unió. «No hi hauria homes de Nova Anglaterra», declarava Christopher Gadsden, en el Congrés de la Llei de Segells, «ni nova-iorquesos coneguts en el continent, sinó tots nosaltres, americans».
La revocació de la Llei de Segells i la Llei del Sucre.- L’efecte de la resistència americana en l’opinió a Anglaterra era eloqüent. El comerç amb les colònies havia estat efectivament boicotat pels americans; els vaixells jeien ociosos balancejant-se en els molls; la bancarrota amenaçava centenars de comerciants de Londres, Bristol, i Liverpool. Treballadors de les viles manufactureres d’Anglaterra quedaren sense feina. El govern havia sembrat follia i el que recollia, per comptes dels ingressos cobejats, era rebel·lió.
Perplexos per la tempesta que havien aixecat, els ministres convocaren a la tribuna de la Cambra dels Comuns Benjamin Franklin, l’agent de Pennsylvania, que era a Londres. «Creieu correcte», demanava Grenville, «que Amèrica haja d’ésser protegida per aquest país i no pagar cap part de la despesa?». La resposta fou breu: «Aquest no és el cas; les colònies aixecaren, vestiren, i pagaren durant la darrera guerra vint-i-cinc mil homes i gastaren molts milions». Hi seguí una qüestió de si els colons acceptarien una llei de segells modificada. «No, mai», replicà Franklin, «mai! Mai no s’hi sotmetran!». Fou seguidament suggerit que la força militar podia obligar a l’obediència a la llei. Franklin tenia la resposta preparada. «No poden forçar un home a prendre segells... No poden trobar-hi una rebel·lió; poden, de fet, fer-n’hi una».
La revocació de la Llei de Segells fou promoguda a la Cambra dels Comuns uns pocs dies més tard. El promotor de la revocació parlà del comerç interromput, de deutes que posaven comerciants britànics en risc, indústries de Manchester tancades, treballadors desocupats, opressió instituïda, i l’amenaça de la pèrdua de les colònies. Pitt i Edmund Burke, el primer prop del final de la seua carrera, el darrer just començant la seua, argumentaven reflexivament a favor de desfer les passes preses l’any anterior. Grenville ho refusà. «Amèrica ha d’aprendre», clamava, «que no s’han de dur pregàries a Cèsar a través de l’avalot i la sedició». Les seues protestes foren inútils. Els Comuns acordaren la revocació el 22 de febrer del 1766, en mig de les celebracions de la majoria victoriosa. Fou conduïda a través dels Lords davant de forta oposició i, el 18 de març, la signà amb reticència el rei, ara restaurat de ment.
En rescindir la Llei de Segells, el Parlament no admetia l’afirmació dels americans que no tenia poder de taxar-los. Al contrari, acompanyà la revocació amb la Llei Declaratòria. Anunciava que les colònies eren subordinades a la corona i al Parlament de Gran Bretanya; que el rei i el Parlament per tant tenien sens dubte autoritat per fer lleis vinculants per a les colònies en qualsevol cas; i que les resolucions i procediments dels colons negant aquesta autoritat eren nul·les i buides.
La revocació fou saludada pels colons amb grans manifestacions populars. Es feren sonar campanes; es begueren brindis al rei; i el comerç reprengué el curs normal. La Llei Declaratòria, com a mera resolució en paper, no pertorbà el bon humor dels qui de nou celebraven el nom del Rei Jordi. La llur confiança fou aviat enfortida per la notícia que fins i tot la Llei del Sucre havia estat revocada, restaurant pràcticament així la situació d’abans que Grenville i Townshend inaugurassen la llur política de «duresa».
Les Lleis de Townshend (1767).- El triomf dels colons fou breu. Malgrat que Pitt, l’amic d’Amèrica, era una vegada més primer ministre, i seia a la Cambra dels Lords com a Earl of Chatham, la seua greu malaltia donà a Townshend i al partit tory el control pràctic sobre el Parlament. Gens convençut per l’experiència amb la Llei de Segells, Townshend presentà i passà per totes dues Cambres del Parlament tres mesures, que fins avui s’associen amb el seu nom. La primera entre les seues lleis restrictives fou la del 29 de juny del 1767, que posava l’aplicació de la recollida de taxes i duanes sobre importacions i exportacions colonials en les mans de comissaris britànics nomenats pel rei, residents en les colònies, pagats pel tresor britànic, i independents de tot control dels colons. La segona mesura de la mateixa data imposava una taxa al plom, vidre, pintura, te, i uns pocs altres articles importats a les colònies, els ingressos derivats de les càrregues dels quals s’havien d’aplicar al pagament dels salaris i altres despeses de funcionaris colonials reials. Aquesta llei abolia la taxa que la Companyia de les Índies Orientals havia de pagar a Anglaterra sobre el te exportat a Amèrica, ja que es pensava que els comerciants de te anglesos trobarien així possible de vendre per sota dels contrabandistes de te americans.
Escrits d’assistència legalitzats pel Parlament.- Si el Parlament s’hagués acontentat d’establir taxes, just com a manifestació de poder i dret, i negligit la llur recaptació, potser s’hauria sentit poc de les Lleis de Townshend. Preveia, però, l’estricta, fins i tot dura, aplicació de llei. Ordenava els funcionaris de duanes de romandre a les llurs posicions i posar fi al contraban. En la llei d’ingressos del 29 de juny del 1767, autoritzava expressaven els tribunals superiors de les colònies per emetre «escrits d’assistència» que autoritzaven funcionaris de duanes d’entrar «a qualsevol casa, magatzem, botiga, celler, o altre lloc en les colònies o plantacions britàniques d’Amèrica per registrar i requisar» béns prohibits o de contraban.
L’escrit d’assistència, que era una ordre general de registre emesa per als funcionaris d’ingressos, era un antic dispositiu odiós per a un poble que celebrava l’esperit d’independència personal i que havia fet guanys reals en la pràctica de la llibertat civil. Permetre un «minyó de la llei» entrar en la casa d’un home i registrar els seus papers i premisses, era massa per a les emocions de gent que havia fugit a Amèrica a la cerca d’autogovern i llars lliures, que havia afrontat tantes dureses per establir-les, i que volia comerciar sense interferència oficial.
L’escrit d’assistència havia estat emprat a Massachusetts el 1755 per impedir comerç il·lícit amb Canadà i havia aixecat una hostilitat violenta en aquella època. El 1761 fou de nou matèria de forta controvèrsia que sorgí en relació amb l’aplicació d’un funcionari de duanes davant d’un tribunal de Massachusetts per escrits d’assistència «com els habituals». Aquesta aplica fou vanament oposada per James Otis en un discurs de cinc hores de durada – un discurs de tan foc i eloqüència que convidà cada home que l’escoltà «a preparar-se per prendre armes contra escrits d’assistència». Otis denuncià la pràctica com un exercici de poder arbitrari que li havia costat a un rei el cap i a un altre el tron, un instrument de tirania que posava en risc la llibertat de tothom, permetent a qualsevol petit funcionari d’obrar una possible malícia contra qualsevol ciutadà innocent amb la més mera sospita, i difondre el terror i la desolació per tot el país. «Quina escena», exclamava, «fer això obertament! Cada home, impulsat per revenja, mal humor, o caprici per inspeccionar l’interior de la casa del seu veí, pot rebre un escrit d’assistència. Uns altres el demanaran per auto-defensa; un exercici arbitrari provocarà un altre fins que la societat siga envoltada de tumult i sang». Féu més que atacat el mateix escrit. Deia que el Parlament no podia establir-ho perquè era contra la constitució britànica. Aquesta era una afirmació que recolzava en un fonament precari, però fou ràpidament repetida pel poble. Ací i allà James Otis sonava la crida a Amèrica per resistir l’exercici de poder arbitrari per part de funcionaris reials. «Ací i allà», escrivia John Adams, «l’infant independència naixia». Tal fou l’escrit odiós que Townshend proposava de posar a les mans de funcionaris duaners en la seua obstinada determinació d’aplicar la llei.
L’Assemblea de New York suspesa.- El mateix mes que les Lleis de Townshend foren signades pel rei, el Parlament prengué una passa encara més dràstica. L’assemblea de New York, en protesta contra la «ruïnosa i insuportable» despesa implicada, havia deixat de fer provisió per l’atenció de les tropes britàniques d’acord amb els termes de la Llei d’Aquarterament. El Parlament suspengué doncs l’assemblea fins que prometés d’obeir la llei. No fou fins a la celebració d’una tercera elecció que s’arrencà l’acceptació de la Llei d’Aquarterament de la reticent província. Mentrestant, totes les colònies havien après com de fràgil era el fonament en el qual reposaven els llurs òrgans representatius.
La Circular de Massachusetts (1768).- Massachusetts, sota la direcció de Samuel Adams, decidí resistir la política d’intervenció renovada a Amèrica. A suggeriment seu l’assemblea adoptà una Lletra Circular adreçada a les assemblees de les altres colònies informant-los de l’estat dels afers a Massachusetts i condemnant rotundament tot el programa britànica. La Lletra Circular declarava que el Parlament no tenia dret a imposar contribucions a americans sense el llur consentiment i els colons no podien, per la natura del cas, ésser representats en el Parlament. Continuava astutament en sotmetre a consideració la qüestió de si cap poble podria anomenar-se lliure quan era subjecte de governadors i jutges nomenats per la corona i pagats amb fons aplegats independentment. Convidava les altres colònies, en el to més temperat, de fer un pensament sobre el predicament comú en el que totes eren situades.
La dissolució d’assemblees.- El governador de Massachusetts, en sentir sobre la Lletra Circular, ordenà l’assemblea de rescindir la seua crida. En trobar-hi refús, promptament la dissolgué. Les assemblees de Maryland, Georgia i Carolina del Sud adoptaren la Lletra Circular i foren també dissoltes de seguida. La Cambra de Burgesos de Virgínia, profundament agitada, aprovà resolucions el 16 de maig del 1769, per declarar que l’únic dret d’imposar contribucions a Virgínia era investit en la seua legislatura, afirmant de nou el dret de petició a la corona, condemnant la deportació de persones acusades de crims o el judici a ultramar, i sol·licitant al rei un redreç dels greuges generals. La dissolució immediata de l’assemblea de Virgínia, al seu torn, fou la resposta del governador reial.
La massacre de Boston.- L’oposició americana a les autoritats britàniques continuà alçant-se de forma constant mentre les assemblees eren dissoltes, les cases de ciutadans registrades, i es distribuïen tropes en nombre creixents entre els centres de descontentament. Comerciants, de nou, acordaven de no importar béns anglesos, els Fills de la Llibertat renovaren la llur agitació, i dones es dedicaren al patrocini de productes locals encara més lleialment.
La nit del 5 de març del 1770, una multitud en els carrers de Boston començà a baladrejar i reptar alguns regulars britànics estacionats a la ciutat. Les coses anaren de mal en pitjor fins que alguns «nois i joves» començaren a llençar bales de neu i pedres. Llavors els exasperats soldats dispararen a la multitud, matant cinc i ferint mitja dotzena mes. El dia després de la «massacre», se celebrà una reunió massiva a la ciutat i Samuel Adams fou enviat per demanar la retirada dels soldats. El governador dubtà i provà d’arribar a un compromís. En trobar Adams inaplacable, el governador cedí i ordenà els regulars de marxar-hi.
La Massacre de Boston agità el país des de New Hampshire a Geòrgia. Les passions populars corrien amunt. Els soldats culpables foren acusats d’assassinat. La llur defensa fou empresa, malgrat l’ira del populatxo, per John Adams i Josiah Quincy, que com a advocats pensaven que fins i tot els pitjors infractors tenien ple dret en la llei. En el seu discurs al jurat, però, Adams advertí el govern britànic contra el seu curs, dient que «per la natura de coses soldats aquarterats en una ciutat populosa sempre ocasionaran dos avalots quan proven d’evitar-ne un». Dos dels soldats foren condemnats i lleugerament castigats.
Resistència al Sud.- L’any següent a la Massacre de Boston alguns ciutadans de Carolina del Nord, emprenyats per la conducta del governador reial, resistiren obertament la seua autoritat. Molts foren morts com a resultat i set que foren empresonats foren penjats com a traïdors. Un poc més tard tropes reials i milícia local toparen en una batalla campal prop del riu Alamance, anomenada la «Lexington del Sud».
L’afer Gaspee i les Resolucions de Virgínia del 1773.- Per mar així com per terra, la fricció entre els funcionaris reials i els colons esclatava en fets oberts. Mentre patrullaven la Badia de Narragansett a la recerca de contrabandistes un dia del 1772, el vaixell armat, Gaspee, s’acostà al litoral i embarrancà. Durant la nit diversos homes de Providence assaltaren el vaixell i, després d’haver-se’n endut la tripulació, hi calaren foc. Una comissió reial, enviada a Rhode Island per descobrir els infractors i dur-los davant la justícia, fracassà perquè no pogué trobar ni un sols informant. La mateixa designació d’aquesta comissió evocà els patriotes de Virgínia a actuar; i el març del 1773, la Cambra de Burgesos aprovà una resolució que creava un comitè permanent de correspondència per desenvolupar cooperació entre les colònies en resistència a les mesures britàniques.
The Boston Tea Party.- Encara que el govern britànic, en trobar un fracàs la llei d’ingressos de Townshend, derogà el 1770 totes les càrregues excepte de la del te, de cap manera relaxà la seua decisió d’aplicar les altres regulacions comercials que havia imposat a les colònies. A més, el Parlament decidí d’alliberar la Companyia Britànica de les Índies Orientals de les dificultats financeres en les quals havia caigut en part per raó de la Llei del Te i del boicot colonial que hi seguí. El 1773 acordà de retornar a la Companyia les càrregues regulars d’importació, recaptades a Anglaterra, sobre tot el te transportat cap a Amèrica. Un petit impost de tres penics, que s’havia de recollir a Amèrica, fou deixat com a recordatori del principi disposat en la Llei Declaratòria que el Parlament tenia el dret de taxar els colons.
Aquest arranjament amb la Companyia de les Índies Orientals era perjudicial per als colons per diverses raons. Era un acte de favoritisme en primer lloc, en interès d’un gran monopoli. En segon lloc, prometia d’abocar en el mercat americà, sobtadament, una quantitat immensa de te barat i provocar així fortes pèrdues a comerciants americans que tenien grans estocs disponibles. Amenaçava de ruïna els negocis de tots aquells que es dedicaven al tràfic clandestí amb els holandesos. Comportava una taxa irritant de tres penics sobre importacions. A Charleston, Annapolis, New York, i Boston, capitans de vaixells que portaven te sota aquesta llei foren tractats rudement. Una nit de desembre del 1773, una banda de ciutadans de Boston, disfressats d’indians, abordaren els odiats vaixells del te i llençaren la càrrega a les aigües del port. Aquest era una afer seriós, ja que era una violació oberta, flagrant i decidida de la llei. Com a tal ho veié el govern britànic.
Recepció de les notícies de l’avalot del te.- La notícia de l’avalot del te de Boston confirmà el rei Jordi en la convicció que no hi havia d’haver cap política tova en el tracte dels seus subjectes americans. «El dau s’ha llençat», afirmà amb satisfacció evident. «Les colònies o bé han de triomfar o de sotmetre’s... Si prenem un part decidia, sens dubte que s’amansiran». Lord George Germain caracteritzà la partida del te com «les actuacions d’una patuleia tumultuosa i avalotadora que, si tinguessen la més mínima prudència, seguirien les llurs ocupacions mercantils i no es preocuparien de política i de govern, que no entenen». Això expressava, de forma concisa, els sentiments de Lord North, que havia estat llavors des de feia tres anys el ministre en cap del rei. Fins i tot Pitt, Lord Chatham, era disposat a donar suport al govern en defensa de la seua autoritat.
Les cinc lleis intolerables.- El Parlament, a partir del 31 de març del 1774, aprovà cinc mesures restrictives, conegudes en la història americana com les cinc «lleis intolerables». Eren adreçades a posar remei a l’agitació a Amèrica. La primera d’elles era un decret que tancava absolutament el port de Boston al comerç amb el món exterior. La segona, que hi seguí immediatament, revocà la carta de Massachusetts del 1691 i disposà, a més, que els consellers fossen nomenats pel rei, i que tots els jutges fossen nomenats pel governador reial, i que les reunions locals (excepte per elegir certs càrrecs) no es poguessen celebrar sense el consentiment del governador. Una tercera mesura, després de denunciar la «extrema subversió de tot govern legítim» en les províncies, autoritzava agents reials per transferir a Gran Bretanya o a altres colònies els judicis de funcionaris o altres persones acusades d’homicidi en relació amb l’aplicació de la llei. La quarta llei legalitzava l’aquarterament de tropes a les viles de Massachusetts. La cinquena de les mesures era la Llei del Quebec, que garantia la tolerància dels catòlics al Canadà, estenia els límits del Quebec cap al sud fins al riu Ohio, i establia, en la regió occidental, el govern per virrei.
Les lleis intolerables passaren pel Parlament amb una celeritat extraordinària. Hi hagué oposició, alerta i informada; però fou inefectiva. Burke parlà eloqüentment contra el decret del port de Boston, condemnant-lo en rodó per castigar els innocents amb els culpables, i mostrant com de probablement havia de comportar greus conseqüències. Fou escoltat amb respecte i els seus arguments foren refusats. El decret passà per totes dues cambres sense divisió, l’entrada «unànime» fou feta en els llurs diaris encara que no representava acuradament l’estat d’opinió. La llei que destruïa la carta de Massachusetts fou aprovada pels Comuns amb un vot de tres a un; i la tercera llei intolerable per un vot de quatre a un. El triomf del ministeri era complet. «Ço que passà a Boston», exclamà el gran jurista, Lord Mansfield, «és l’acte obert d’alta traïció derivat de la nostra lentitud i manca de previsió». La corona i el Parlament s’uniren en recórrer a mesures punitives.
A les colònies les lleis foren rebudes amb consternació. Per als protestants americans, la Llei del Quebec era la més ofensiva. Aquell projecte el veien no com un acte de gràcia o mercè sinó com un intent directe d’allistar els franco-canadencs del costat de Gran Bretanya. El govern britànic no concedia tolerància religiosa als catòlics ni a casa ni a Irlanda i els americans no podien veure cap bona intenció en concedir-lo a Amèrica del Nord. La llei era també ofensiva perquè Massachusetts, Connecticut, i Virgínia tenien, sota les llurs cartes, grans reivindicacions de territori així annexat al Quebec.
Per aplicar aquestes lleis intolerables el braç militar del govern britànic entrà en joc. El comandant en cap de les forces armades a Amèrica, el general Gage, fou nomenat governador de Massachusetts. Es dugueren reforços a les colònies, ja que ara el rei Jordi havia de donar «als rebels», com els anomenava, un tast de medicina forta. La majestat de la seua llei havia d’ésser vindicada per la força.
La doctrina dels drets naturals.- La dissolució d’assemblees, la destrucció de cartes, i l’ús de tropes produí a les colònies una nova fase en la lluita. En els primers dies de la contesa amb el ministeri britànic, els americans parlaven dels llurs «drets com a anglesos» i condemnaven les lleis del Parlament com a il·legals, com a violacions dels principis de la constitució anglesa sota la qual vivien tots. Quan veieren que aquests arguments no tenien efecte en el Parlament, canviaren al suport dels llurs «drets naturals». La darrera doctrina, en la forma emprada pels colons, era tan anglesa com l’argument constitucional. John Locke l’havia utilitzada amb bon efecte en defensa de la revolució anglesa en el segle XVII. Líders americans, familiaritzats amb els escrits de Locke, també prengueren la seua tesi en l’hora del llur destret. Obertament declararen que els llurs drets no depenien després de tot de la constitució anglesa o d’una carta de la corona. «L’antiga Magna Carta no fou el començament de totes les coses», replicà Otis quan l’argument constitucional fracassà. «Pot arribar un temps que el Parlament declare tota carta americana nul·la, però els drets naturals, inherents, i inseparables dels colons com a homes i com a ciutadans romandrien i tant se val que s’esdevinga de les cartes mai no pot ésser abolits fins a la conflagració general». De la mateixa opinió era el jove i impetuós Alexander Hamilton. «Els drets sagrats de la humanitat», exclamava, «no s’han de regirar entre antics pergamins o registres polsegosos. Són escrits com amb un raig de sol en tot el volum del destí humà per la mà de la pròpia divinitat, i no els pot esborrar o enfosquir mai un poder mortal».
Ferms com eren els líders americans en l’afirmació i defensa dels llurs drets, hi ha tota raó per creure que al començament esperaven de limitar el conflicte al reialme de l’opinió. Constantment afirmaven que eren lleials al rei quan protestaven en el llenguatge més fort contra les seues polítiques. Fins i tot Otis, considerat pels lleialistes com un incendiari, intentava de fet evitar la revolució en aconseguir concessions d’Anglaterra. «Defens aquesta causa amb el més gran dels plaers», cridà solemnement en el seu discurs contra els escrits d’assistència, «ja que és a favor de la llibertat britànica... i és en oposició a una mena de poder l’exercici del qual en períodes anteriors costà a un rei el seu cap i a un altre el seu tron».
Burke ofereix la doctrina de conciliació.- La marea ascendent de sentiment americà fou mesurada correctament, si més no, per un anglès, Edmund Burke, que ràpidament veié que els intents de restringir l’auge de la democràcia americana eren esforços per revertir els processos naturals. Veié com de fixat i arrelat en la natura de les coses era l’esperit americà – com d’inevitable, com d’irresistible. Advertí els seus compatriotes que hi havia tres formes de tractar la delicada situació – i tan sols tres. Una era eliminar la causa de fricció canviant l’esperit dels colons – una impossibilitat extrema perquè aquell esperit era fundat en les circumstàncies essencials de la vida americana. La segona era perseguir líders americans com a criminals; a això implorava els seus compatriotes que s’abstinguessen a menys que volguessen que els colons declarassen que «un govern contra el qual una reclamació de llibertat és equivalent a alta traïció és un govern pel qual la submissió és equivalent a l’esclavitud». La tercera i correcta via era afrontar el problema, concloïa Burke, acceptar l’esperit americà, revocar les mesures nocives, i rebre les colònies en una associació d’iguals.
Els esdeveniments produeixen la gran decisió.- La via correcta, indicada per Burke, era igualment impossible per a Jordi III i la majoria del Parlament. Per a les llurs estretes ments, l’opinió americana era menyspreable i la resistència americana il·legal, esvalotadora, i traïdorenca. La via correcta, en la llur opinió, era despatxar més tropes per esclafar els «rebels»; i aquest mateix acte arrencà la contesa del reialme de l’opinió. Com digué John Adams: «Els fets són coses obstinades». Les opinions no es veien, però soldats en marxa eren visibles fins per al més extrem eriçó de carrer. «Ara», deia el governador Morris, «les ovelles, per ximples que siguen, ja no poden ésser entabanades com abans». Era massa tard per parlar de l’excel·lència de la constitució britànica. Si algú es desorienta amb les controvèrsies dels historiadors moderns sobre per què la crisi arribà finalment, pot aclarir la seua comprensió llegint de nou l’oració solemne de Burke, Sobre la conciliació amb Amèrica.