La personalitat i carrera inicial de Roosevelt.- El 14 de setembre del 1901, quan Theodore Roosevelt prengué el jurament del càrrec, la presidència passa a una nova generació i un líder de nou tipus que recordava, si cal fer comparacions, més a Andrew Jackson que no pas a cap predecessor republicà. Roosevelt era brusc, coratjós, incansable, i amant d’acció - «un jove d’energia i originalitat infinites», com John Hay comentava d’ell; que combinava l’esperit del seu antic col·legi, Harvard, amb la llibertat de brisa de les planures; interessat en tot – una nova espècie de caça, un nou llibre, un enigma diplomàtic, o una nova teoria d’història o biologia. Malgrat de tan sols quaranta-tres anys eren ben versat en l’art de la política pràctica. Arribat a l’escena política als primers vuitanta, s’havia associat amb els reformadors del Partit Republicà; però no era cap mugwump. Des del principi vehementment predicà la doctrina de la lleialtat de partit; si era vençut a la convenció, votava el tiquet correcte en l’elecció. Durant vint anys s’adherí a aquesta norma i durant una porció considerable d’aquell període mantingué càrrecs de portaveu del seu partit. Serví a la legislatura de New York, com a cap de la força metropolitana de policia, com a comissari del servei civil federal sota el president Harrison, com a secretari ajudant de l’armada sota el president McKinley, i com a governador de l’estat imperial. Gestors polítics de la vella escola en parlaven com a «brillant però erràtic»; aviat el trobaren igual al més astut en negociació i acció.
El canal de Panamà.- La qüestió exterior més important que confrontava el president Roosevelt el dia de la seua inauguració, la del Canal de Panamà, era una herència del seu predecessor. La idea d’una ruta aquàtica a través de l’istme, durant molt de temps un somni de navegadors, havia esdevingut una qüestió viva després de l’històric viatge del vaixell de guerra Oregon al voltant de Sud-Amèrica durant la guerra espanyola. Però abans que els Estats Units poguessen actuar calia desfer el tractat Clayton-Bulwer, fet amb Gran Bretanya el 1850, que preveia la construcció del canal sota una supervisió conjunta. Això fou finalment efectuat amb el tractat Hay-Pauncefote el 1901 que autoritzava els Estats Units a procedir sols, a condició que no hi hagués discriminacions contra altres nacions en matèria de tarifes i càrregues.
Acomplert això, calia decidir justament on s’havia de construir el canal. Un grup del Congrés afavoria la ruta a través de Nicaragua; de fet, dues comissions oficials ja havien aprovat aquella localització. Un altre grup afavoria tallar el camí a través de Panamà després de comprar els drets de l’antiga companyia francesa que, sota la direcció de De Lesseps, l’heroi del Canal de Suez, havia fet una costosa fallida uns vint anys abans. Després d’una discussió escalfada sobre els mèrits dels dos plans, es donà preferència a la ruta de Panamà. Com que l’istme era llavors part de Colòmbia, el president Roosevelt procedí a negociar amb el govern de Bogotà un tractat que autoritzàs els Estats Units a tallar un canal a través del seu territori. El tractat fou fàcilment redactat, però fou refusat pel senat colombià, per gran exasperació del president. «No podeu fer un acord amb els governants colombians», exclamava, «com no podeu clavar gelatina a la paret». S’estalvià la necessitat amb una revolució a temps. El 3 de novembre del 1903, Panamà renunciava a la seua fidelitat a Colòmbia i tres dies més tard els Estats Units reconeixien la seua independència.
Aquest sorprenent incident fou seguit en breu per la signatura d’un tractat entre Panamà i els Estats Units en el qual els darrers s’asseguraven el dret de construir el llargament discutit canal, a canvi d’una garantia d’independència i de certs pagaments en metàl·lic. Els drets i propietat de l’empresa francesa foren llavors comprats, i els detalls finals resolts. Un canal de comportes més que no pas un canal a nivell de mar fou acordat. La construcció pel govern directament per comptes de contractistes privats fou adoptada. Finalment, el 1904, com deia el president, «la pols començà a volar». Després de superar dificultats formidables – d’enginyeria, de treball i sanitàries – les forces americanes el 1913 uniren les aigües de l’Atlàntic i del Pacífic. Gairebé vuit mil milles eren retallades de viatge marítim de New York a San Francisco. Si algú era inclinat a criticar el president Roosevelt per la forma en la qual saltà les negociacions amb Colòmbia i reconegué els revolucionaris panamenys, la llur atenció era cridada al magnífic resultat de l’afer. No obstant el tractat amb Gran Bretanya, el Congrés aprovà un decret duaner que discriminava en tarifes a favor de vaixells americans. Fou tan sols per la insistència urgent del president Wilson que la mesura fou revocada més tard.
La conclusió de la guerra russo-japonesa.- L’aplaudiment amb el qual fou saludat el següent colp diplomàtic del president no fou gens tacat per censura de cap mena. L’hivern del 1904 esclatà entre Japó i Rússia un conflicte terrible sobre la divisió de despulles a Manxúria. Les fortunes de la guerra foren amb les àgils forces de Nipó. En aquesta lluita, segons sembla, les simpaties del president Roosevelt eren principalment amb els japonesos, per bé que observà els criteris de neutralitat. En tot cas, el secretari Hay escrigué en el seu diari el cap d’any del 1905, que el president era «ben ferm en la seua opinió que no podem permetre que es robe al Japó per segona vegada la seua victòria», en referència al fet que Japó, deu anys abans, després de derrotar Xina en el camp de batalla, havia estat forçat per Rússia, Alemanya, i França de renunciar als fruits de la conquesta.
Foren quins foren els sentiments personals del president, sempre fou conscient que Japó, malgrat els seus triomfs sobre Rússia, trontollava sota una forta càrrega de deute. A suggeriment de Tòkio, convidà tots dos bel·ligerants l’estiu del 1905 a unir-se en una conferència de pau. La celeritat de la llur resposta fou assistida per la pressió de banquers europeus, que ja havien arribat a un acord substancial per tal d’aturar la guerra. Després d’un cert retard, Portsmouth, New Hampshire, fou triada com el lloc de reunió per als portaveus de la dues potències en guerra. Roosevelt presidí les cerimònies d’obertura amb fina urbanitat, gaudint profundament del justament guanyat honor d’ésser de moment en el centre de l’interès mundial. Tingué la satisfacció de veure acabar la conferència amb un tractat de pau i amistat.
La doctrina Monroe aplicada a Alemanya.- Menys espectacular que l’acord russo-japonès però no pas menys important fou un estira-i-arronsa diplomàtic amb Alemanya sobre la doctrina Monroe. Aquesta topada derivà de la manca de capacitat o de disposició del govern veneçolà de pgar deutes deguts a creditors estrangers. En haver esgotat la llur paciència en negociacions, Anglaterra i Alemanya, el desembre del 1901, enviaren vaixells de guerra per establir el que caracteritzaven com «un bloqueig pacífic» de ports veneçolans. La llur acció fou seguida per la ruptura de relacions diplomàtiques; hi havia la possibilitat que en resultàs la guerra i l’ocupació de territori veneçolà.
Si bé gens disposat a interposar-se entre un país llatino-americà i els seus creditors, el president Roosevelt era determinat que la recaptació de deute no es convertís en excusa d’apoderar-se de territori per part de països europeus. Per tant urgí un arbitratge de la disputa, aconseguint l’assentiment d’Anglaterra i Itàlia. Alemanya, amb un cert aire altiu, refusà de prendre el curs més suau. El president, assabentat d’aquest refús, cridà l’ambaixador alemany a la Casa Blanca i l’informà en termes ben precisos que, a menys que el el govern imperial alemany consentís l’arbitratge, s’ordenaria l’almirall d’entrar en escena amb instruccions per impedir que Alemanya s’apoderàs de cap territori veneçolà. Passà una setmana i cap resposta no arribava de Berlín. Gens desconcertat, el president tractà de nou la qüestió amb l’ambaixador, aquesta vegada amb fins i tot més fermesa; declarava en una llenguatge que no admetia més que una interpretació que, si en vint-i-quatre hores l’emperador no consentia l’arbitratge, vaixells de guerra americans, ja reunits i disposats, navegarien cap a aigües veneçolanes. La insinuació fou suficient. El kàiser acceptà la proposta i el president, amb la fina ironia de la diplomàcia, el felicità públicament per «ésser un defensor tan ferm de l’arbitratge». En termes de la doctrina Monroe aquesta acció significava que els Estats Units, si bé no negaven les obligacions dels deutors, no permetrien cap moviment de part de potències europees que podrien fàcilment conduir a l’ocupació temporal o permanent de territori llatino-americà.
L’Afer de Santo Domingo.- El mateix tema fou tractat en una controvèrsia sobre Santo Domingo que sorgí el 1904. La República Dominicana, com Veneçuela, era fortament endeutada, i certs països europeus declararen que, a menys que els Estats Units emprengués la cura de les finances de l’avergonyit deutor, recorrerien a la coerció armada. Què havien de fer els Estats Units? El perill de tindre alguna potència europea fortament atrinxerada a Santo Domingo era massa imminent com per negar-lo. El president Roosevelt actuà amb velocitat característica, i malgrat una forta oposició del Senat fou capaç, el 1907, d’efectuar un acord per tractat que posava les finances dominicanes sota supervisió americana.
En el curs del debat sobre aquest acord, sorgí una sèrie de qüestions interessants. Era pertinent demanar-se si l’armada americana s’havia d’utilitzar per ajudar creditors a recaptar deutes arreu d’Amèrica Llatina. Se suggeria també que no s’havia de donar cap sanció a la pràctica entre els governs americans d’usar força armada per recaptar reclamacions privades. Oponents a la política del president Roosevelt, que no eren ni pocs ni insignificants, urgiren que tals matèries havien d’ésser referides al Tribunal de la Haia o a comissions internacionals especials d’arbitratge. A això es respongué que els Estats Units no podien sotmetre cap qüestió que caigués sota els termes de la doctrina Monroe a la decisió d’un tribunal internacional. La posició de l’administració fou ben clarament exposada pel mateix president Roosevelt. «El país», digué, «certament refusaria d’entrar en guerra per impedir que un govern estranger recaptàs un deute just; d’altra banda, és ben poc aconsellable de permetre que cap potència estrangera prenga possessió, ni tan sols temporalment, de les cases duaneres d’una república americana per tal d’imposar el pagament de les seues obligacions; ja que aquesta ocupació temporal podria convertir-se en permanent. L’única sortida a aquestes alternatives pot ésser eventualment que haguem d’emprendre nosaltres mateixos alguna disposició per tal que una obligació justa siga pagada en la mesura del possible». La doctrina Monroe era negativa. Negava a potències europeus una certa llibertat d’operació en aquest hemisferi. Les obligacions positives que resultaven de la seua aplicació per part dels Estats Units eren punts ara emfasitzats i desenvolupats.
La Conferència de la Haia.- Les controvèrsies sobre les relacions llatino-americanes i el seu paper en dur la guerra russo-japonesa a una conclusió naturalment feren una profunda impressió sobre Roosevelt, girant la seua opinió en la direcció de l’acord pacífic de disputes internacionals. El tema era, a més, en l’aire. Com si fossen conscients d’una calamitat imminent, els estadistes del Vell Món, d’acord amb els signes externs si més no, semblaven cercar una via per reduir armaments i evitar el judici sagnant i costós de causes internacional pel procés antic de batalla. Fou el tsar Nicolau II, destinat a morir en un dels terribles holocausts als qual contribuí a conduir cap a la humanitat, qui convocà els delegats de les nacions en la primera Conferència de Pau de la Haia el 1899. La conferència no féu res per reduir les càrregues militars o evitar guerres però reconeixia el dret de nacions amistoses d’oferir els serveis a mediació a països en guerra i establí un Tribunal a la Haia per a l’arbitratge de disputes internacionals.
Encoratjat per aquest experiment, per feble que fos, el president Roosevelt el 1904 proposà una segona conferència, cedint al tsar l’honor d’emetre la convocatòria. En aquesta gran assemblea internacional, celebrada a la Haia el 1907, els representants dels Estats Units proposaren un pla per a l’arbitratge obligatori de certes matèries de disputa internacional. Això fou refusat amb menyspreu per Alemanya. La reducció d’armament, igualment proposada en la conferència, fou de nou ajornada. De fet, res no s’acomplí més enllà d’un acord sobre certes normes per a la conducta de «guerra civilitzada», projectant una certa llum lúgubre sobre les intencions «pacífiques» de la majoria de potències reunides.
La gira mundial de la flota.- Com si fos per garantir el món que els llavors Estats Units posaven poca confiança al fràgil escull de les conferències de pau, Roosevelt l’any següent (1908) féu una demostració imponent de poder naval americà en enviar una flota de setze vaixells de guerra en una gira al voltant del globus. Sota la seua pròpia autoritat, ordenà salpar els vaixells de Hampton Roads i d’encerclar la terra a través dels Estrets de Magallanes, San Francisco, Austràlia, les Filipines, Xina, Japó, i el Canal de Suez. Aquesta empresa no fou, com afirmaren alguns crítics, «una mera demostració infantil». El president Roosevelt sabia com de profunda era la influència del poder marítim en el destí de les nacions. Era conscient que cap país no podia tindre un ample imperi de comerç i domini sense una força adequada per sostindre’l. El viatge al voltant del món servia, doncs, a un doble objectiu. Interessava el seu propi país en el programa naval del govern, i recordava altres potències que el gegant americà, tot i tranquil, no dormia en mig de rivalitats internacionals.
Una qüestió constitucional resolta.- En administració colonial, com en política exterior, el president Roosevelt avança amb pas ferm en un camí ja traçat. El president McKinley havia definit els principis que havien de controlar el desenvolupament de Puerto Rico i les Filipines. El Partit Republicà havia anunciat un programa de pacificació, autogovern gradual, i millora comercial. L’única qüestió d’importància que romania, per emprar la frase popular - «Segueix la Constitució a la bandera?» - havia estat resposta pel Tribunal Suprem dels Estats Units. Malgrat que era ben conegut que la Constitució no contemplava el govern de dependències, com les Filipines i Puerto Rico, el Tribunal, amb interpretacions generoses i enginyoses, trobà un camí perquè el Congrés aplicàs qualsevol norma raonable requerida per l’ocasió.
Puerto Rico.- El govern de Puerto Rico fou una qüestió relativament senzilla. Era una sola illa amb una població prou homogènia a banda de la classe alta espanyola. Durant un temps després de l’ocupació militar del 1898, fou administrada sota domini militar. Això fou succeït per l’establiment d’un govern civil sota la «llei orgànica» aprovada pel Congrés el 1900. La llei garantia als portoriquenys protecció americana però els retenia fora de la ciutadania americana – un plus finalment garantit el 1917. Preveia un governador i sis secretaris executius nomenats pel president amb l’aprovació del Senat; i una legislatura de dues cambres – una elegida per vot nadiu popular, i una cambra superior integrada pels secretaris executius i cinc altres persones designades de la mateixa manera. Així els Estats Units tornaven al sistema provincial mantingut per Anglaterra a Virgínia o New York en els vells temps colonials. Els nadius rebien veu en el llur govern i poder d’iniciar lleis; però la paraula final en la legislació i administració era investida en càrrecs designats a Washington. Aquest fou el pla sota el qual els afers de Puerto Rico foren conduïts pel president Roosevelt. Durà fins a la nova llei orgànica del 1917.
Filipines.- L’administració de Filipines presentava qüestions molt més difícils. El nombre d’illes, la varietat de llengües i races, les diferències en civilització tot combinava per posar a prova la destresa del govern. A més, hi era en curs el 1901 una revolta obstinada contra l’autoritat americana, que calia encarar. Seguint les línies traçades pel president McKinley, l’evolució de la política americana anà en tres estadis. Al principi les illes foren governades directament pel president sota el seu poder militar suprem. El 1901 una comissió civil, encapçalada per William Howard Taft, fou seleccionada pel president i encarregada del govern de les províncies en les quals s’havia restaurat l’ordre. Sis anys més tard, sota els termes d’una llei orgànica, aprovada pel Congrés el 1902, s’arribà al tercer estadi. El govern local passà a les mans d’un governador i una comissió, nomenada pel president i el Senat, i una legislatura – una cambra elegida per vot popular i una cambra alta integrada per la comissió. Aquest esquema, com l’obtingut a Puerto Rico, romangué intacte fins que un Congrés demòcrata sota el lideratge del president Wilson dugué l’administració colonial cap a la quarta fase en fer totes dues cambres electives. Així, per l’exercici continuat d’una política liberal, s’estenia l’autogovern a les dependències; però això encoratjà més que no pas extingí el moviment vigorós entre els nadius filipines per la independència.
Relacions cubanes.- Dins de l’esfera d’afers colonials, Cuba, malgrat que nominalment independent, també presentava problemes per al govern de Washington. En el fi entusiasme que acompanyà la declaració de guerra a Espanya, el Congrés, inconscient de consideracions pràctiques, reconegué la independència de Cuba i descartà «qualsevol disposició o intenció d’exercir sobirania, jurisdicció, o control sobre la dita illa excepte per a la pacificació present». En l’acord que seguí a la guerra, però, es considerà indesitjable deixà la jove república a la deriva en la mar tempestuosa de la política internacional sense una mà que la guiàs. Abans de retirar tropes americanes de l’illa, el Congrés, el març del 1901, aprovà, i requerí a Cuba e ratificar, una sèrie de restriccions coneguda com a esmena Platt, que limitava el seu poder d’incórrer en deute, garantint el dret dels Estats Units d’intervindre sempre que fos necessari per a protegir vida i propietat, i reservant a les estacions de carbó dels Estats Units certs punts que calia acordar. Els cubans feren fortes protestes contra el que consideraven «infraccions de la llur sobirania»; però finalment amb bona gràcia acceptar el llur destí. Fins i tot quan el 1906 el president Roosevelt desembarcà tropes americanes a l’illa per apagar una dissensió interna, ho reben amb aquiescència, evidentment considerant-ho com un avertiment clar que haurien d’aprendre a gestionar les llurs eleccions d’una manera ordenada.
Qüestions socials al front.- Des del dia de la seua inauguració fins el tancament del seu servei el 1909, el president Roosevelt, en missatges, discursos, i entrevistes, mantingué una discussió viva i interessant sobre consorcis, capital, treball, pobresa, rics, crim, bona ciutadania, i temes afins. Molta matèria prèviament tractada tan sols pels partits menors i dissidents, la dignificà amb un exam acurat. Que fes això sense cap disseny o política fixos en ment no sembla ésser el cas. Admetia que quan esdevingué president no tenia a la mà cap pla assentat o exhaustiu de millora social. Tenia, però, conviccions serioses en principis generals. «Era inclinat a fer del govern», escrivia, «l’instrument més eficient possible per assistir el poble dels Estats Units en millorar-se de tota manera, políticament, socialment, i industrialment. Creia amb tot el meu cor en una democràcia real i profunda i desitjava fer tant la democràcia industrial com la política, per bé que tan sols havia formulat parcialment el mètode que creia que hauríem de seguir». És així evident, si més no, que s’havia apartat força de la vella idea del govern com res més que un gran policia que manté l’ordre entre la gent en una lluita per la distribució de la riquesa i recursos de la nació.
L’opinió de Roosevelt sobre la Constitució.- Igualment important era l’attitud de Roosevelt envers la Constitució i el càrrec de president. Repudiava extremadament la construcció estreta de la nostra carta nacional. Sostenia que la Constitució «hauria de tractar-se com el més gran document mai dissenyat per la saviesa humana per assistir al poble en exercir tot poder necessari per al seu propi millorament, i no com una camisa de força hàbilment teixida per estrangular-ne el creixement». Veia la presidència com ho feia la Constitució. Construccionistes estrictes de l’escola jeffersoniana, dels qui hi havia molts fins i tot en el Partit Republicà, havien pres l’opinió que el president no podia fer res que no fos específicament autoritzat per la Constitució. Roosevelt prenia exactament la posició oposada. Era la seua opinió que no era tan sols el dret del president sinó el seu deure «de fer qualsevol cosa que les necessitats nacional demanen a menys que aquesta acció fos prohibida per la Constitució o les lleis». Arribà a dir que actuava «pel benestar comú de tot el nostre poble sempre i de qualsevol manera que siga necessària, si no ho impedeix una prohibició directa constitucional o legislativa».
Els consorcis i ferrocarrils.- A la qüestió del consorci, Roosevelt dedicà especial atenció. Això fou inevitable. De lluny la part més gran del negoci del país era feta per corporacions en distinció de societats i propietaris individuals. El creixement d’aquestes agregacions gegantines de capital havia estat el tret destacat del desenvolupament industrial americà durant les darreres dues dècades del segle XIX. En la conquesta del negoci per consorcis i «les resultants fortunes privades de gran magnitud», els populistes i els demòcrates havien vist un perill agreujat per a la república. «La plutocràcia ha pres el lloc de la democràcia; l’aranzel alimenta consorcis; destruïm doncs l’aranzel i els consorcis – aquest era el crit de batalla que havien alçat Bryan i els seus seguidors.
El president Roosevelt respongué vigorosament. Refusava la idea que els consorcis fossen el producte de l’aranzel o d’una acció governamental de qualsevol mena. Insistia que eren el resultat de «forces econòmiques naturals»: (1) competència destructiva entre homes de negocis els obligava a evitar la ruïna amb la cooperació per fixar preus; (2) el creixement de mercats a escala nacional i fins i tot a escala internacional exigien enormes acumulacions de capital per dur a terme tals negocis; (3) la possibilitat d’estalvis immensos per la unió de nombroses plantes sota una gestió. En la corporació veia un nou estadi en el desenvolupament de la indústria americana. La competència no-regulada la veia com «la font dels mals que tots els homes admeten que cal remeiar si aquesta civilització nostra ha de sobreviure». La noció, doncs, que aquests immensos consorcis empresarials s’haurien o es podrien fragmentar per decret legal, Roosevelt la considerava absurda.
Al mateix temps proposava que s’impedís que «els consorcis roïns» «fessen tort de cap mena»; és a dir, se’ls castigàs per especulació pura, per fer acords per limitar producció, per refusar vendre a clients que tractassen amb companyies rivals, o per conspiracions amb ferrocarrils per arruïnar competidors en imposar-los altes taxes de transport i per abusos semblants. En conseqüència, proposava, no la destrucció dels consorcis, sinó la llur regulació pel govern. Això, sostenia, preservaria els avantatges d’empreses a escala nacional mentre impedia els mals que les acompanyaven. La companyia ferroviària, declarava, hauria d’ésser una servidora pública. «Les seus tarifes haurien d’ésser justes i obertes per a totes les trameses per igual». Així responia als qui pensaven que consorcis i combinacions ferroviàries eren afers privats que havien de gestionar exclusivament els llurs propietaris sense permís o obstacle i també als qui pensaven que consorcis i combinacions ferroviàries podien abolir-se amb la reducció d’aranzels o la persecució criminal.
La qüestió obrera.- En la qüestió obrera, que llavors s’obria camí al capdavant de l’interès públic, el president Roosevelt prengué terreny avançat al seu temps. Declarà que el treballador, amb les soles mans i mans buides, amenaçat de fam si era desocupat, no era cap rival per al patró que fos capaç de negociar i esperar. Això el conduí, en conseqüència, a acceptar el principi del sindicat; és a dir, que tan sols amb la negociació col·lectiva pot el treball posar-se en condicions de mesurar la seua força en peu d’igualtat amb el capital. Si bé severament imputà dirigents obrers que defensaven la violència i doctrines destructives, sostingué que «l’organització del treball en sindicats i federacions és necessària, es benefactora, i és una de les més grans agències possibles en l’assoliment d’una veritable democràcia industrial, així com política, als Estats Units». El darrer recurs dels sindicats en disputes laborals, la vaga, l’aprovava en cas que les negociacions fracassassen en aconseguir «un acord just».
Pensava, però, que les organitzacions sindicals, fins i tot si eren gestionades assenyadament, no podien resoldre totes les qüestions socials urgents de l’època. L’ajust del govern en molts punts el creia necessari per eliminar pobresa immerescuda, malalties industrials, desocupació, i les conseqüències malaurades d’accidents industrials. En el seu primer missatge del 1901, per exemple, urgia que els obrers lesionats a la indústria havien de rebre certa i àmplia compensació. De tant en tant defensava altra legislació per aconseguir el que anomenava «una mesura més gran de justícia social i industrial».
Gran fortunes i taxació.- Fins i tot el repte dels radicals, com els populistes, que sostenien que «l’esforç de milions és directament robat per construir fortunes colossals per a uns pocs» - reptes que els seus predecessors no consideraven dignes de notícia – el president Roosevelt refusà de deixar-lo passar sense resposta. En el seu primer missatge negava la veritat de la dita comuna que els rics es feien més rics i els pobres més pobres. Afirmava, al contrari, que l’home mitjà, obrer assalariat, granger, i petit homes de negocis, era més acomodat que mai abans en la història del nostre país. Que havien hagut abusos en l’acumulació de riquesa no ho pretenia ignorar, però creia que fins i tot fortunes immenses, en general, representaven beneficis positius conferits al país. Amb tot sentia que greus perills a la seguretat i la felicitat del poble s’amagaven en les grans desigualtats de riquesa. El 1906 escrivia que desitjava que fos en el seu poder d’impedir l’amuntegament de fortunes enormes. L’any següent, davant l’astorament de molts líders del seu propi partit, anuncià decididament en un missatge al Congrés que aprovava tant els impostos a la renda com a l’herència, llavors generalment vistos com a mesures populistes o demòcrates. Fins i tot prengué la posició que aquests impostos s’havien d’aplicar per tal d’aconseguir una distribució més equitativa de la riquesa i una igualtat més gran d’oportunitats entre ciutadans.
Legislació econòmica.- Quan el president Roosevelt girà l’esquena al camp de l’opinió es trobà en una esfera diferent. Moltes de les seues idees eren massa avançades per als membres del seu partit en el Congrés, i on els resultats depenien de fer noves lleis, el seu progrés era lent. Amb tot, en les seues administracions s’aprovaren diverses mesures que duien el segell de les seues teories, si bé amb prou feines es podria dir que dominava el Congrés amb el mateix grau que feren altres presidents. La Llei Ferroviària Hepburn del 1906 ampliava la comissió de comerç interestatal; estenia el poder de la comissió sobre oleoductes, companyies exprés, i d’altres transportistes interestatals; donava a la comissió el dret de reduir tarifes que es trobassen gens raonables i discriminatòries; prohibia «tarifes de mitjanit», és a dir, canvis sobtats en taxes que afavorien certs remitents; i prohibia a carregadors comuns de transportar béns propis, especialment carbó, excepte si era per al llur propi ús. Dues importants lleis d’aliments i fàrmacs purs, aprovades durant el mateix any, eren dissenyades per protegir el públic contra carns malaltes i aliments i fàrmacs perjudicials. Una peça important de legislació laboral fou una llei del mateix Congrés que feia els ferrocarrils interestatals responsables de danys per lesions patides pels llurs empleats. Quan aquesta mesura fou declarada inconstitucional pel Tribunal Suprem fou reelaborada sense els articles qüestionats. Un segon exemple de legislació laboral fou ofert en la llei del 1908 que limitava les hores d’empleats ferroviaris contractats com a conductors o operadors de telègraf.
Reclamació i conservació.- El país obert – els deserts, els boscos, els cursos d’aigua, i les terres públiques – interessaven el president Roosevelt no pas menys que qüestions ferroviàries i industrials. De fet, en el seu primer missatge al Congrés col·locà la conservació de recursos naturals entre «els problemes interns més vitals» de l’era, i emfasitzava enèrgicament un tema que havia estat discutit de forma casual des de la primera administració Cleveland. El suggeriment provocà una resposta immediata en el Congrés. Sota el lideratge del senador Newlands, de Nevada, la Llei de Reclamació del 1902 fou aprovada, preveient la redempció de les àrees desèrtiques de l’Oest. Els ingressos de la venda de terres públiques es dedicaren a la construcció de de dics d’embasament i preses per retindre aigua i desviar-la quan fos necessari cap a sorres assedegades. A més, s’estipulava que les rendes pagades pels usuaris d’aigua haurien d’anar a un fons de reclamació per continuar la bona feina per sempre. La construcció fou començada immediatament sota els termes de la llei. En disset anys vora 1.600.000 acres han estat reclamats i més d’un milió realment irrigats. En el sol any del 1918, les collites dels districtes irrigats es valoraven en aproximadament 100.000.000 de dòlars.
En el seu primer missatge, també, el president Roosevelt urgí la transferència de tots el control sobre boscos nacionals amb homes ensinistrats en l’Oficina Forestal – una recomanació duta a terme el 1907 quan es creà el Servei Forestal. En tot direcció avanços notables foren fets en l’administració del domini nacional. La ciència forestal fou millorada i el coneixement de la matèria difós entre el poble. Terres de bosc nacional disponibles per a l’agricultura eren obertes a colons. Llocs d’energia hidràulica en el domini públic eren cedit per un període d’anys a companyies privades per comptes de vendre’ls directament. L’àrea dels boscos nacionals fou ampliada de 43 milions d’acres a 194 milions d’acres per proclamació presidencial – més de 43 milions d’acres serien afegits en un any, el 1907. Els homes que conduïen ovelles i bestiar boví a pasturar en terres públiques eren obligats a pagar una renda justa, per gran insatisfacció llur. La feina de prevenció d’incendis eren empresa en els boscos a gran escala, reduint la vergonyosa destrucció anual de fusta. Milions d’acres de terra carbonífera, com la que el govern havia anat venent despreocupadament a companyies mineres per baixes xifres, eren retirades de la venda i retingudes fins que el Congrés fos preparat per aprovar lleis per disposar-ne en interès públic. S’instituïren procediments contra homes que havien obtingut terres públiques amb frau i enormes extensions eren recuperades per al domini nacional. Començà una agitació que donà fruit sota les administracions de Taft i Wilson amb lleis que reservaven al govern federal la possessió de carbó, energia hidràulica, fosfats, i altres recursos naturals mentre autoritzava corporacions a desenvolupar-los sota cessions per a un període d’anys.
La persecució dels consorcis.- Com a executiu, el president Roosevelt fou també una «personalitat» distinta. La seua discriminació entre consorcis «bons» i «roïns» el dugué a processar alguns d’ells amb vigor. Per iniciativa seua, la Northern Securities Company, formada per aconseguir el control de certs grans ferrocarrils de l’Oest, fou dissolta per ordre del Tribunal Suprem. S’instituïren procediments contra l’American Tobacco Company i la Standard Oil Company com a monopolis per violació de la Llei Anti-Trust de Sherman. El Sugar Trust fou trobat culpable d’enganyar la duana de New York i alguns dels càrrecs menors foren enviats a presó. Fraus en el Departament Postal foren descoberts i els infractors processats. De fet amb prou feines passava una setmana sense notícies agitadores de «malfactors» i «infractors» conduïts a tribunals federals.
La Gran Vaga del Carbó.- La teoria de Roosevelt que el president podia fer qualsevol cosa per al benestar públic que no fos prohibida per la Constitució i les lleis fou posada a una severa prova el 1902. Una vaga de miners de carbó d’antracita, que arrencà en l’estiu, continuava ben entrat l’autumni. Indústries eren paralitzades per la manca de carbó; ciutats eren amenaçades amb la perspectiva esborronadora d’un hivern sense calefacció. Governadors i batlles eren impotents i sol·licitaren ajut. Els propietaris de miners refusaven les reivindicacions dels homes i es negaren a permetre l’arbitratge dels punts en disputa, malgrat que John Mitchell, el líders dels miners, ho sol·licità repetidament. Després d’observar de prop el curs dels afers, el president Roosevelt es féu a la idea que la situació era intolerable. Disposà que les tropes federals, si calia, prenguessen possessió de les mines i les operassen fins que la vaga fos resolta. Llavors convidà els contendents a la Casa Blanca i amb l’esforç de feina dura els induí a acceptar, com a substitut o compromís, l’arbitratge d’una comissió que ell nombraria. Així, en posar-se fora de la Constitució i actuar com el primer ciutadà del país, el president Roosevelt evità una crisi de gran magnitud.
L’elecció del 1904.- Les idees i mesures que defensava amb tal vigor evocaren una hostilitat profunda tant dins com fora del seu partit. Hi havia rumors d’un moviment republicà per derrotar la seua nominació el 1904 i es deia que els «interessos financers i corporatius» eren en armes contra ell. Un prominent diari republicà de New York City l’acusà d’haver «robat el tro del sr. Bryan», en arraconar els consorcis i afavorir sindicats. Quan la convenció republicana es reuní a Chicago, però, l’oposició desaparegué i Roosevelt fou nominat per aclamació.
Aquest fou el senyal de canvi per part dels líders demòcrates. Denunciaren el president com a erràtic, perillós, i radical i decidiren assumir el rol moderat ells mateixos. Deixaren de banda el sr. Bryan i seleccionaren com a candidat llur, el jutge Alton B. Parker, de New York, un home que repudiava l’argent lliure i feia una cria directa al vot conservador. El resultat d’aquesta reversió fou astorador. El vot del jutge Parker caigué més d’un milió per sota del dipositat per Bryan el 1900; dels 476 vots electorals rebé tan sols 140. Roosevelt, a més d’agranar les seccions republicanes, fins i tot envaí territori demòcrata, enduent-se l’estat de Missouri. Vindicat així a les urnes, esdevingué més eloqüent que mai. El seu lideratge en el partit era tan àmpliament reconegut que virtualment seleccionà el seu propi successor.
La campanya del 1908.- Molt abans del final del seu mandat electiu, el president Roosevelt féu conèixer que afavoria com a successor seu, William Howard Taft, d’Ohio, el seu Secretari de Guerra. Per assolir aquest objectiu emprà tot rastre de la seua poderosa influència. Quan la convenció republicana s’aplegà, el sr. Taft guanyà fàcilment la nominació. Malgrat que la plataforma del partit era de to conservador, li donà un tint progressiu en expressar la seua convicció personal en l’elecció popular dels senadors dels Estats Units, un impost de la renda, i altres mesures liberals. El president Roosevelt anuncià la seua fe en el candidat republicà i cridà el país a la seua elecció.
El gir en els afers republicans convencé ara el sr. Bryan que els signes eren propicis per a un tercer intent d’aconseguir la presidència. El desastre del jutge Parker havia ensenyat el partit que la victòria no jeia en una política conservadora. Amb poca dificultat, doncs, els líder veterà de Nebraska una vegada més aplegà els demòcrates al voltant del seu estendard, guanyà la nominació, i escrigué una plataforma que atacava vigorosament l’aranzel, consorcis, i monopolis. Amb el suport d’un seguici lleial, entrà les llistes, per tan sols rebre una altra derrota. Malgrat que aconseguí gairebé un milió i mig de vots més que no pa el jutge Parker el 1904, la palma anà al sr. Taft.
La revisió aranzelària i dissensions de partit.- Al mateix començament del seu mandat, el president Taft hagué d’encarar la qüestió aranzelària. L’havia confrontada en la campanya. Impulsat per la demanda demòcrata d’una reducció dràstica, havia expressat opinions que feien pensar en una «revisió a la baixa». Els demòcrates aprofitaren molt la implicació i els republicans del Mig Oest la gaudiren. Hi havia pressió de totes bandes. Havien transcorregut més de deu anys des de l’aprovació del decret Dingley i la posició de moltes indústries s’havia alterat amb el pas del temps. Evidentment el dia de revisió – en el millor dels casos una tasca desagraïda – havia arribat. Taft acceptà l’inevitable i convocà el Congrés a una sessió especial. Fins a mig estiu del 1909, senadors i representants republicans es barallaven sobre plans aranzelaris, i el president feia poc esforç per influir en les llurs decisions. Quan el 5 d’agost el projecte Payne-Aldrich esdevingué llei, s’havia obert una esquerda en els rengles republicans. Poderosos senadors del Mig Oest havien parlat furiosos contra la majoria de les altes taxes imposades pel decret. Fins i tot havien trencat amb els llurs col·legues de partit per votar contra tot el pla de revisió aranzelària.
L’esmena d’impost de la renda.- L’escletxa en l’harmonia de partit s’amplià amb una altra greu diferència d’opinió. Durant el debat sobre el decret aranzelari, hi hagué un moviment concertat per incloure-hi una previsió d’impost de la renda – això malgrat la decisió del Tribunal Suprem del 1895 que el declarava inconstitucional. Conservadors s’alarmaren per l’evident disposició d’alguns membres per esborrar un decret solemne d’aquell eminent tribunal. Al mateix temps veien una poderosa aliança de republicans i demòcrates decidits a desplaçar una part de la càrrega impositiva a les grans rendes. Sota la pressió de les circumstàncies, s’arribà a un compromís. El decret d’impost de la renda fou abandonat de moment; però el Congrés aprovà la setzena esmena a la Constitució, que autoritzava impostos sobre rendes fos quina fos la font de la que derivassen, sense referència a cap distribució entre els estats d’acord amb la població. Els estats ratificaren l’esmena i a principi del 1913 fou proclamada.
Polítiques del president Taft.- Després de l’aprovació del decret aranzelari, Taft continuà a empènyer el seu programa legislatiu. Recomanà, i el Congrés creà, un tribunal especial de comerç amb jurisdicció, entre d’altres coses, sobre apel·lacions de la comissió de comerç interestatal, facilitant així la revisió judicial de les tarifes ferroviàries fixades i de les ordres emeses per aquell òrgan. Aquesta mesura fou ràpidament seguida d’una llei que establia un sistema de bancs d’estalvis postals en connexió amb l’oficina postal – un pla llargament oposat pels bancs privats. Dos anys més tard, el Congrés desafià el lobby de les companyies exprès i suplementà els bancs d’estalvis amb un sistema postal de parcel·la, habilitant així el servei postal americà per posar-se al nivell d’altres nacions progressives. Amb la idea de millorar l’administració empresarial del govern federal, el president obtingué del Congrés una gran apropiació per a una comissió d’economia i eficiència encarregada del deure d’investigar mètodes malbaratadors i obsolets i de recomanar dispositius i pràctiques millorades. El principal resultat d’aquesta investigació fou un vigorós report a favor d’un sistema pressupostari nacional, que aviat trobà suport públic.
El president Taft negocià amb Anglaterra i França tractats generals que preveien l’arbitratge de disputes que fossen de caràcter «judicialitzable» encata que poguessen afectar qüestions de «vital interès i honor nacional». Foren fredament rebuts al Senat i esmenats de tal manera que Taft els abandonà directament. Un acord de reciprocitat aranzelària amb Canadà, però, fou forçat a través del Congrés davant d’una enèrgica oposició del seu propi partit. Després de fer una greu esquerda en els rengles republicans, fou disgustat de veure com tot el pla fou anul·lat per l’enderrocament dels liberals en les eleccions canadenques del 1911.
Processament dels consorcis.- El cisma de partit fou fins i tot engrandit per allò que semblava ésser el processament reeixit de diverses grans aliances. En dos casos importants, el Tribunal Suprem ordenà la dissolució de la Standard Oil Company i de l’American Tobacco Company per raó que violaven la llei anti-trust de Sherman. En prendre aquest pas el justícia White passà dolors per afirmar que la llei no aplicava a aliances que no restringissen «indegudament» el comerç. El seu comentari, construït en el sentit que el Tribunal no interferiria amb les corporacions com a tal, esdevingué tema d’un plany popular contra el president i els jutges.
Dissensions creixents.- En resum, l’administració Taft des del primer dia havia estat pertorbada per la discòrdia de partit. S’havien pronunciat forts mots sobre el decret aranzelari i membres descontents del Congrés no els podien oblidar. A diferències de qüestions s’afegien baralles entre joves i vells. A la Cambra de Representants es desenvolupà un grup de joves republicans «insurgents» que es ressentien del domini del Portaveu, Joseph G. Cannon, i altres membres de la «vella guarda» com anomenaven als homes de llarg servei i mentalitat conservadora. El 1910, els insurgents anaren tan lluny com per unir-se als demòcrates en un moviment per trencar l’ègida del Portaveu en fer-lo fora del comitè de normes i privar-lo del poder de designar-ne els membres. La tempesta es congriava. L’autumni d’aquell any els demòcrates aconseguiren una clara majoria a la Cambra de Representants i començaren una batalla oberta amb el president Taft en demanar una revisió immediata a la baixa de l’aranzel.
L’ascens dels republicans progressius.- En preparació de la campanya del 1912, els dissidents de dins del Partit Republicà afegiren el prefix «Progressius» als llur antic títol i començaren a organitzar un moviment per impedir la renominació del sr. Taft. Tan aviat com el 21 de gener del 1911, formaren una Lliga Republicana Progressiva a la casa del senador La Follette de Wisconsin i llençaren un atac a les mesures i polítiques de Taft. L’octubre endossaren el sr. La Follette com «el candidat republicà lògic» i cridaren el partit a donar-li suport. La controvèrsia sobre l’aranzel havia crescut en una formidable revolta contra l’ocupant de la Casa Blanca.
Roosevelt en la lliça.- Després de mirar-s’ho durant un temps, l’ex-president Roosevelt posà la mà en la frega. Ben aviat després del seu retorn el 1910 d’un viatge de caça a Àfrica i una gira a Europa, féu una sèrie de discursos en els quals formulava un programa progressius. En un al·locuació a Kansas, afavorí la regulació dels consorcis, un impost graduat de la renda que carregàs fortament damunt de les grans fortunes, una revisió aranzelària pla per pla, conservació de recursos naturals, legislació laboral, primàries directes, i la revocació de càrrecs electes. En un discurs davant de la convenció constitucional estatal d’Ohio el febrer del 1912, endossà la iniciativa i referèndum i anuncià una doctrina coneguda com la «revocació de decisions judicials». Aquesta era una nota nova i radical en la política americana. Un ex-president dels Estats Units proposava que el poble a les urnes tingués el dret de revertir la decisió d’un jutge que deixàs de banda qualsevol acte d’una legislatura estatal aprovat en l’interès del benestar social. Els republicans progressius, impressionats per aquests discursos, giraren de La Follette a Roosevelt i el 24 de febrer, l’induïren a presentar-se obertament com a candidat contra Taft per a la nominació republicana.
L’escissió en el Partit Republicà.- El país llavors presencià l’estrany espectacle de dos homes que abans havien estat estrets companys dedicats a una forta rivalitat per aconseguir una majoria dels delegats a la convenció republicana que s’havia de celebrar a Chicago. Quan la convenció s’aplegà, vora una quarta part dels seients eren disputats, amb delegats de tots dos candidats proclamant fortament la regularitat de la llur elecció. En la decisió entre els contendents el comitè nacional, després de les audiències habituals, resolgué les disputes de forma que Taft rebé una majoria segura. Després d’una setmana de negociació, Roosevelt i els seus seguidors abandonaren el Partit Republicà. Molts dels seus partidaris es retiraren la convenció i els pocs que romangueren enrere refusaren de respondre la crida a votació. Impàvid davant d’aquest colp formidable, els republicans regulars continuaren la feina. Renominaren el sr. Taft i presentaren una plataforma que condemnava rotundament doctrines progressives com la revocació de jutges.
La formació del Partit Progressiu.- L’acció dels republicans per col·locar els delegats de Taft fou vigorosament denunciada per Roosevelt. Declarà que la convenció no tenia cap dret de representar els votants del Partit Republicà; que qualsevol candidat nominat seria «el beneficiari d’un frau reeixit»; i que seria profundament desacreditador per a qualsevol home acceptar l’aprovació de la convenció sota aquestes circumstàncies. L’acritud dels seus seguidors era extrema. El 8 de juliol, avançà una crida per a una convenció «progressiva» que s’havia de celebrar a Chicago el 5 d’agost. L’assemblea que eventualment es reuní aquell dia fou una conferència política única. Es donà preeminència a les delegades, i eren notablement absents els «polítics». Roosevelt mateix, que fou rebut com a heroi conqueridor, féu un discurs apassionat que establia la seua «confessió de fe». Fou nominat per aclamació; el governador Hiram Johnson de Califònia fou seleccionat com el seu company candidat a vice-president. La plataforma endossava reformes polítiques com sufragi femení, primàries directes, la iniciativa, referèndum, i revocació, elecció popular dels senadors dels Estats Units, i la papereta curta. Afavoria un programa de legislació social, que incloïa la prohibició del treball infantil i un salari mínim per a les dones. Aprovava la regulació, més que no la dissolució, dels consorcis. Com apòstols d’una nova i enlairada causa, els progressius entraven en una campanya vigorosa per a l’elecció del llur distingit líder.
Woodrow Wilson i l’elecció del 1912.- Amb els republicans dividits, la victòria lluïa davant dels demòcrates. Naturalment, tingué lloc una contesa terrible per la nominació en la llur convenció de Baltimore. Champ Clark, orador de la Cambra de Representants, i el governador Woodrow Wilson, de New Jersey, eren els principals contendents. Després d’estires-i-arronses durant set llargs i calorosos dies, i de prendre quaranta-sis votacions, els delegats, poderosament influïts pel sr. Bryan, decidiren finalment a favor del governador. Com a professor, escriptor de temes històrics i polítics, i el president de la Princeton University, el sr. Wilson s’havia fet àmpliament conegut en la vida pública. Com a governador de New Jersey havia atret suport dels progressius de tots dos partits. Amb ombrívola determinació havia «menat guerra contra els caps», empès a través de la legislatura mesures que establien primàries directes, regulaven serveis públics, i creaven un sistema de compensació obrera en indústries. Durant la campanya presidencial que hi seguí el governador Wilson visità el país i aixecà gran entusiasme amb una sèrie de discursos més tard publicats sota el títol de La nova llibertat. Declarava que «el govern dels Estats Units és actualment el fillastre dels interessos especials». Proposava alliberar el país en trencar el domini dels «grans banquers, els grans fabricants, el grans amos del comerç, els caps de les corporacions ferroviàries i de les corporacions de vapors».
En l’elecció el governador Wilson aconseguí fàcilment una majoria dels vots electorals, i el seu partit, mentre retenia la possessió de la Cambra de Representants, també capturava el Senat. El veredicte popular, però, indicava un estat de confusió en el país. El vot progressiu i republicà combinat depassava el dels demòcrates per 1.3000.000. Els socialistes, amb Eugene V. Debs com a candidat llur de nou, aconseguiren 900.000 vots, més del doble del nombre rebut quatre anys abans. Així, com el resultat d’un capgirament extraordinari els republicans, després d’haver retingut el càrrec de president durant setze anys, abandonaven el poder, i el govern del país era confiat als demòcrates sota el lideratge d’un home destinat a ésser una de les figures destacades de l’era moderna, Woodrow Wilson.