James Madison, el pare de la Constitució federal, després d’haver observat durant molts dies la batalla reial en la convenció nacional del 1787, exclamà que la contesa no era entre els estats grans i els petits, sinó entre el Nord comercial i el Sud plantador. Des de la inauguració de Washington fins a l’elecció de Lincoln el conflicte seccional, discernit per aquest pensador penetrant, exercí una influència profunda en el curs polític americà. Era latent durant l’«era de bona sensació» quan els republicans jeffersonians adoptaren polítiques federalistes; s’encengué en la contesa entre els demòcrates i els whigs. Finalment s’enfurí en la rabiosa baralla política que culminà en la guerra civil.
El declivi de l’esclavitud al Nord.- En l’època de l’adopció de la Constitució, l’esclavitud era legal en tots els estats del Nord excepte Massachusetts. Hi havia gairebé tants serfs a New York com a Geòrgia. New Jersey en tenia més que Delaware o Tennessee, de fet gairebé tant com els dos combinats. Tot i així, però, hi havia tan sols quaranta mil al Nord per contra de gairebé set-cents mil al Sud. A més, la majoria d’esclaus del Nord eren servents domèstics, no treballadors necessaris per mantindre fàbriques en funcionament o en camps sota cultiu.
Hi havia al Nord un sentiment moral continuadament creixent contra el sistema. Massachusetts l’abandonà el 1780. El mateix any, Pennsylvania preveia una emancipació gradual. New Hampshire, on tan sols hi havia un grapat, Connecticut amb uns pocs milers de domèstics, i New Jersey seguiren aviat aquests exemples. New York, el 1799, declarava que tots els infants nascuts d’esclaus després del 4 de juliol d’aquell any haurien d’ésser lliures, per bé que retinguts durant un termini com a aprenents; i el 1827 agranava els darrers vestigis d’esclavitud. Així amb el traspàs de la generació que havia redactat la Constitució, la servitud personal desapareixia en els estats comercials, deixant tant sols discriminacions com la negació del dret de sufragi o l’exigència de qualificacions de propietat per a votants de color.
El creixement de sentiment contra l’esclavitud al Nord.- En totes dues seccions del país existí aviat, entre els qui eren més o menys inclinats filosòficament, una forta oposició a l’esclavitud per raons tant morals com econòmiques. En la convenció constitucional del 1787, Gouverneur Morris l’havia condemnada vigorosament i proposat que tot el país suportàs el cost d’abolir-la. Per la mateixa època una societat per promoure l’abolició de l’esclavitud, sota la presidència de Benjamin Franklin, presentà davant del Congrés la petició que es donàs seriosa atenció a l’emancipació d’«aquells infeliços homes que sols en aquesta terra de llibertat són degradats a servitud perpètua». Quan el Congrés, actuant sota recomanacions del president Jefferson, disposà l’abolició del comerç exterior d’esclaus l’1 de gener del 1808, diversos membres del Nord s’uniren amb membres del Sud per condemnar tant el sistema com el comerç. Més tard, es formaren societats de colonització per encoratjar l’emancipació d’esclaus i el llur retorn a Àfrica. James Madison era el president i Henry Clay el vicepresident d’aquesta organització.
El sentiment anti-esclavitud del qual aquests eren signes fou de tota manera confinat a cercles estrets i no portava cap traça d’agror. «Consideram l’esclavitud la vostra calamitat, no el vostre crim», escrivia un distingit clergue de Boston als seus germans del Sud, «i compartirem amb nosaltres la càrrega de posar-hi fi. Consentirem que les terres públiques siguen apropiades amb aquest objectiu... Rebuig tot allò que sembre discòrdia i exaspere animositat seccionals».
Abolició sense compromisos.- En poc temps l’esperit de generositat s’esvaí. Just quan la democràcia jacksoniana s’alçava al poder hi aparegué una nova mena de doctrina anti-esclavitud – el dogmatisme de l’agitador per l’abolició. Ja que la moderada especulació sobre els mals del sistema fou substituïda per una demanda imperiosa i bel·ligerant d’emancipació instantània. Si s’ha de fixar una data de la seua aparició, l’any 1831 es pot prendre, quan William Lloyd Garrison fundà a Boston el seu periòdic anti-esclavitud, The Liberator. Amb unicitat d’objectiu i extrem menyspreu per a totes les opinions i arguments que s’hi oposaven, prosseguí el seu curs de denúncia apassionada. Es disculpava per «haver assentit mai a la doctrina popular però perniciosa d’abolició gradual». Trià com a lema: «Emancipació immediata i incondicional!». Prometé els seus lectors que seria «dur com la veritat i intransigent com la justícia»; que «no pensaria ni parlaria ni escriuria amb moderació». Llavors llençà la seua crida desafiant: «Tinc la raó – no em desviaré – no m’excusaré – no retrocedirà ni una polsada – em sentiran...
‘Aquest és el vot que prenc, i que Déu m’ajude’
Malgrat que Garrison es lamentava que «l’apatia del poble és suficient perquè tota estàtua salte del seu pedestal», aviat conegué com de vives eren les masses al sentit de la seua propaganda. Oradors per l’abolició eren apedregats pel carrer i xiulats des de la tribuna. Els llurs llocs de reunió eren sovint atacats i de vegades cremats fins a les cendres. Garrison mateix fou assaltat pels carrers de Boston, trobant refugi de la multitud enfurismada rere els barrots de la presó. Lovejoy, un editor d’Alton, Illinois, per la seua disposició a donar a l’abolició una audiència adequada, fou brutalment assassinat; la seua impremta fou feta bocins com a advertiment a tots els qui pertorbassen la pau mental de la nació. El Sud, doblement espantat per una revolta d’esclaus el 1831 que acabà amb l’assassinat d’una sèrie d’homes, dones, i infants, tancà tota discussió sobre l’esclavitud en aquella secció. «Ara», exclamava Calhoun, «és una qüestió que no admet ni concessió ni compromís».
A mesura que l’oposició s’enduria, l’agitació anti-esclavitud aplegava força i intensitat. Whittier feia esclatar la seua explosió des dels turons de Nova Anglaterra:
Lowell, contemplant l’exposició d’una gran causa com l’objectiu més noble del seu art, ridiculitzà i excorià la servitud en el Sud. Els abolicionistes no dotats com a oradors o escriptors, signaven peticions contra l’esclavitud i n’inundaven el Congrés. La inundació en fou tan contínua que la Cambra de Representants, oblidant les seues tradicions, adoptà el 1836 una «norma mordassa» que impedia la lectura de crides i les consignava a la paperera. No fou fins que els whigs foren en el poder deu anys després que John Quincy Adams fou capaç, després d’una campanya incansable, de pressentar una moció que rescindia la norma.
Com de fonda era la impressió feta en el país per aquesta agitació per a la emancipació immediata i incondicional no es pot mesurar. Si el vot popular per aquells candidats que s’oposaven, no a l’esclavitud, sinó a la seua extensió als territoris, es pren de patró, era lleugera de fet. El 1844, el candidat de Sòl Lliure, Birney, aconseguia 62.000 vots d’entre més d’un milió i mig; el vot de Sòl Lliure de la campanya següent anà més enllà d’un quart de milió, però l’augment fou degut a la força del líder, Martin Van Buren; quatre anys després retrocedia a 156.000, aportant tots els signes externs per la creença que els precs dels abolicionistes no trobaven cap resposta àmplia entre el poble. Amb tot, l’agitació sens dubte corria més profundament que l’urna. Joves estadistes del Nord, en les mans dels quals el destí de paorosos anys havia de reposar, trobaren la llur indiferència a l’esclavitud trencada i les llurs consciències agitades per la crida inacabable i la reiteració incansable. Charles Sumner més tard afirmà que llegí el Liberator dos anys abans que Wendell Phillips, els jove advocat de Boston que deixà de banda la seua professió per emprendre la perillosa causa.
Oposició primerenca a l’esclavitud en el Sud.- Al Sud, el sentiment contra l’esclavitud era fort; conduí alguns a creure que també arribaria a un final eventualment. A Washington li desagradava i disposà en el seu testament que els seus propis esclaus fossen fets lliures després de la mort de la seua muller. Jefferson, mirant a futur, condemnà el sistema pel qual també vivia, dient: «Poden les llibertats d’una nació ésser considerades segures quan hem eliminat la llur única base ferma, una convicció en les ments de la gent que les llurs llibertats són el regal de Déu? No s’han de violar sinó amb la Seua ira? De fet, tremol pel meu país quan reflexion que Déu és just; que la Seua justícia no pot dormir per sempre». Tampoc els homes del Sud confinaven els llurs sentiments en expressions d’opinió acadèmica. Acceptaren el 1787 l’Ordenança que excloïa l’esclavitud del territori del Nord-Oest per sempre i també el Compromís de Missouri, que li tancava una enorme secció del territori de Louisiana.
La revolució en el sistema esclavista.- Entre els representants de Carolina del Sud i Geòrgia, però, les idees anti-esclavitud de Washington i Jefferson no eren de cap manera aprovades; i la deriva de l’economia del Sud era decididament a favor d’estendre i perpetuar, més que no pas d’abolir, el sistema de servitud personal. La invenció de l’enginy de cotó i la maquinària tèxtil creà un mercat de cotó que els plantadors, amb tota la llur destresa i energia, amb prou feines podien suplir. Gairebé tot acre disponible fou posat sota cultiu de cotó mentre els petits grangers eren expulsats continuadament del litoral fins a les terres altes o cap al Nord-Oest.
La demanda d’esclaus per llaurar els camps que ràpidament s’expandien era enorme. El nombre de serfs s’alçà de 700.000 en dies de Washington a més de tres milions el 1850. Al mateix temps l’esclavitud mateixa era transformada. Per comptes de la finca on la mateixa família d’amos mantenien les mateixes famílies d’esclaus generació rere generació, arribava el sistema de plantació del Sud profund i del Sud-Oest on amos movien sempre i estenien sempre les llurs possessions de terres i esclaus. Això alhora afectà el vell Sud on pujar esclaus per al mercat esdevingué un negoci regular i altament profitós.
L’esclavitud defensada com a bé positiu.- A mesura que l’agitació per l’abolició augmentava i el sistema plantador s’expandia, les disculpes per l’esclavitud s’afeblien més i més al Sud. Llavors les disculpes foren superades per afirmacions que l’esclavitud era un esquema beneficiós de control laboral. Calhoun, en un famós discurs al Senat el 1837, sonà la nova nota en declarar l’esclavitud «per comptes d’un mal, un bé – un bé positiu». El seu raonament era com segueix: en tota societat civilitzada una part de la comunitat ha de viure de la feina de l’altra; acadèmia, ciència, i les arts s’edifiquen en el lleure; l’esclau africà, amablement tractat pel seu amo i mestressa i cuidat després en la vellesa, viu millor que els treballadors lliures d’Europa; i sota el sistema esclavista s’eviten conflictes entre capital i treball. Els avantatges de l’esclavitud en aquest sentit, concloïa, «es faran més i més manifestos, si se la deixa imperturbada d’interferència des de fora, a mesura que el país avança en riquesa i nombre».
Propietaris d’esclaus dominen la política.- La nova doctrina de Calhoun fou ràpidament apropiada pels plantadors a mesures que passaven a fer més i més ombra als petits grangers del Sud i a mesura que contemplaven l’amenaça de l’abolició que creixia en l’horitzó. Constituïa, tal com veien la qüestió, una defensa moral del llur sistema de treball – sòlida, lògica, invencible. Els justificava en aplegar-se per la protecció d’una institució tan necessària, tan inevitable, tan beneficiosa.
Malgrat que el 1850 els propietaris d’esclaus eren tan sols vora tres-cents cinquanta mil en una població nacional de gairebé vint milions de blancs, tenien una influència fora de tota proporció al llur nombre. Eren vinculats per lligams d’un interès comú. Disposaven de lleure i riquesa. Podien viatjar i atendre a conferències i convencions. Per tot el Sud i en bona part del Nord, tenien la premsa, les escoles, i els púlpits al costat llur. Constituïen, per dir-ho així, una poderosa unió per a la protecció i avançament de la llur causa comuna. Ajudats pels menestrals i grangers del Nord que s’adherien a la democràcia jacksoniana fos grossa o fina, els plantadors esdevingueren un poder en el govern federal. «Nominam presidents», proclamava exultant un noticiari de Richmond, «el Nord els elegeix».
Aquesta afirmació jubilant del Sud era concedida per William H. Seward, senador republicà de New York, en un discurs que descrivia el poder de l’esclavitud en el govern nacional. «Un partit», deia, «és en un sentit una associació accionarial, en la qual els qui contribueixen més directament a l’acció i gestió de l’empresa... Els propietaris d’esclaus, en contribuir en una proporció aclaparadora a la força del Partit Democràtic, dicten i prescriuen necessàriament la seua política». Continuava: «La classe posseïdora d’esclaus ha esdevingut el poder governant en cadascun dels estats esclavistes i pràcticament tria trenta dels seixanta-dos membres del Senat, noranta dels dos-cents trenta-tres membres de la Cambra de Representants, i cent cinc dels dos-cents noranta-cinc electors de president i vicepresident dels Estats Units». Després considerava el poder esclavista al Tribunal Suprem. «Aquell tribunal», exclamava, «consisteix en un justícia en cap i vuit justícies associats. D’aquests, cinc foren cridats d’estats esclavistes i quatre d’estats lliures. Les opinions i biaix de cadascun d’ells foren curosament considerades pel President i el Senat quan fou nomenat. De cap d’ells es trobà manca de solidesa política, segon l’exposició esclavista de la Constitució». Aquesta era l’opinió del Nord de l’interès plantador que, des de l’arena de la política nacional, reptava tot el país el 1860.
Aspectes nacionals de l’esclavitud.- Es pot demanar per què fou que l’esclavitud, fonamentada originàriament en el dret estatal i subjecte al govern estatal, fou arrossegada pel corrent d’afers nacionals. La resposta és simple. Hi havia, en primer lloc, raons constitucionals. El Congrés dels Estats Units havia de fer totes les normes necessàries per al govern dels territoris, el Districte de Colúmbia, els forts i altra propietat sota autoritat nacional; així era obligat a determinar si l’esclavitud havia d’existir en els llocs subjectes a la seua jurisdicció. Sobre el Congrés també era conferit el poder d’admetre nous estats; sempre que un territori sol·licitava admissió, es podia suscitar la qüestió de si l’esclavitud hi havia d’ésser sancionada o exclosa. Sota la Constitució, es féu provisió per al retorn d’esclaus fugitius; el Congrés tenia el poder d’aplicar aquesta clàusula amb legislació apropiada. Com que el control de l’oficina postal era investit en el govern federal, havia d’encarar el problema suscitat per la transmissió de literatura abolicionista a través de la posta. Finalment, els ciutadans tenien el dret de petició; és inherent a tot govern lliure i és expressament garantit per la primera esmena a la Constitució. Era per tant legal per als abolicionistes presentar al Congrés les llurs peticions, fins i tot si sol·licitaven quelcom que no tenia dret a concedir. Era doncs impossible, constitucionalment, d’estendre un cordó al voltant de la qüestió de l’esclavitud i confinar-ne la discussió a la política estatal.
Hi havia, en segon lloc, raons econòmiques per les quals l’esclavitud inevitablement havia d’ésser arrossegada a l’esfera nacional. Era la base del sistema plantador que tenia relacions comercials directes amb el Nord i països europeus; era afectat per lleis federals respecte d’aranzels, subvencions, subsidis navals, banca, i afers relacionats. Els plantadors del Sud, gairebé sense excepció, veien en l’aranzel protector un tribut carregat damunt llur en benefici d’indústries del Nord. Com a forts manllevadors de diners en el Nord, eren generalment a favor de «diners fàcils», quan no de paper moneda, com un ajut per al repagament dels llurs deutes. Això llençà a la majoria cap a l’oposició al programa whig d’un Banc dels Estats Units. Tots els ajuts financers a la flota americana els resistien cabudament, preferint de recolzar en el servei més barat de la flota anglesa. Millores internes, aquells vincles substancials que unien l’Oest amb l’Est i giraven el tràfic de Nova Orleans cap a Philadelphia i New York, els veien amb alarma. Finques lliures a partir de terres públiques, que tendien a superar el Sud en construir estats lliures, esdevingueren per a ells una mesura perillosa per als llurs interessos. Així polítiques econòmiques nacionals, que no podien per cap giragonsa de confinar-se al control estatal, arrossegaven el sistema esclavista i els seus defensors al conflicte polític centrat a Washington.
Esclavitud i els territoris – el Compromís de Missouri (1820).- Malgrat que contínuament homes parlaven de «treure l’esclavitud de la política», no es podia fer. Pel 1818 l’esclavitud havia esdevingut tan arrelada i el sentiment anti-esclavitud tan fort, que la petició de Missouri d’admissió dugué totes dues cambres del Congrés a un atzucac que fou trencat únicament per compromís. El Sud, en tindre la meitat dels senadors, podia impedir l’admissió d’un Missouri despullat d’esclavitud; i el Nord, poderós a la Cambra de Representants, podia mantindre un Missouri amb esclavitud indefinidament fora de la unió. Un ajustament de pretensions fou el darrer recurs. Maine, separat de l’estat parental de Massachusetts, fou introduït a la unió amb llibertat i Missouri amb servitud. Al mateix temps s’acordà que la resta de l’enorme territori de Louisiana al nord del paral·lel 36º 30’ fos, com el vell Nord-Oest, sempre lliure; mentre que la porció sud fou deixada a l’esclavitud. En realitat aquest fou un guany immens per a la llibertat. L’àrea dedicada a grangers lliures eren moltes vegades més gran que la deixada als plantadors. S’afirmava una vegada més que el Congrés tenia ple poder per impedir l’esclavitud en els territoris.
La qüestió territorial reoberta per la provisió de Wilmot.- Per als líders del Sud, l’annexió de Texas i la conquesta de Mèxic suposà una seguretat renovada a l’interès plantador contra la riquesa i població creixents del Nord. Texas, com s’ha dit, es podia dividir en quatre estats esclaus. Els nous territoris aconseguits pel tractat de pau amb Mèxic contenien la promesa de, si més no, tres més. Així, per cada nou estat de sòl lliure que tocàs la porta de l’admissió a la unió, el Sud podia demanar com a preu del seu consentiment un nou estat esclau. No és cap meravella que estadistes del Sud veiessen, en l’annexió de Texas i la conquesta de Mèxic, a l’esclavitud i al Rei Cotó triomfants – segurs per sempre contra legislació adversa. Líders del Nord eren igualment convençuts que la profecia del Sud era certa. Abolicionistes i oponents moderats de l’esclavitud eren igualment desesperats. Texas, lamentaven, lligaria l’esclavitud damunt del país per sempre més. «Cap home viu», deplorava un, «veurà la fi de l’esclavitud als Estats Units!».
S’esdevingué, però, que els fets que, segons es pensava, garantirien l’esclavitud, desencadenaren una tempesta contra ella. Un signe aparegué primer el 6 d’agost del 1846, tan sols uns pocs mesos després que fos declarada la guerra a Mèxic. En aquell dia, David Wilmot, un demòcrata de Pennsylvania, introduí a la Cambra de Representants una resolució amb l’efecte que, com a condició expressa i fonamental per a l’adquisició de qualsevol territori de la república de Mèxic, l’esclavitud hi havia d’ésser exclosa per sempre de tota part d’ell. «La Provisió de Wilmot», com la resolució era popularment denominada, malgrat que derrotada en aquella ocasió, fou un repte per al Sud.
El Sud respongué el repte. Parlant en la Cambra de Representants, Robert Toombs de Geòrgia declarà fermament: «En la presència del Déu vivent, si amb la vostra legislació cercau d’allunyar de nosaltres els territoris de Califònia i Nou Mèxic... sóc per la desunió». Carolina del Sud anuncià que el dia de discutir havia passat i que havia arribat el temps d’unir-se al seus estats germans «en resistir l’aplicació de la Provisió de Wilmot en tota i qualsevol ocasió». Una conferència, reunida a Jackson, Mississippi, l’autumni del 1849, convocà una convenció general d’estats del Sud que reuniria a Nashville l’estiu següent. L’objectiu declarat era aturar «el curs d’agressió» i, si això no era possible, preparar «en el darrer recurs el llur benestar separat amb la formació d’un pacte i unió que oferirà protecció a les llurs llibertats i drets». Estats que havien rebutjat la petició de Carolina del Sud a la nul·lificació el 1832 respongueren a aquesta nova crida amb bona disposició – un auguri de la secessió venidora.
El Gran Debat del 1850.- La temperatura del país era d’una calor blanca quan el Congrés es reuní el desembre del 1849. Fou una sessió memorable, memorable per als grans homes que prengueren part en els debats i memorable pel gran Compromís del 1850 que en resultà. En el Senat seien per darrera vegada tres figures heroiques: Webster del Nord, Calhoun del Sud, i Clay d’un estat fronterer. Durant gairebé quaranta anys aquests tres havien estat líders d’homes. Tots havien envellit en servei. Calhoun ja era malament de salut i en pocs mesos havia de retirar-se de l’arena política per sempre. Clay i Webster no tenien més que dos anys més del temps que els havia pertocat.
Experiència, aprenentatge, estadisme – totes aquestes coses ara les conduïen en un esforç poderós per resoldre el problema de l’esclavitud. El 29 de gener del 1850, Clay oferí al Senat un compromís que feia concessions a totes dues bandes; i pocs dies després, en un poderós discurs, feia una crida apassionada a una unió de cors a través de sacrificis mutus. Calhoun incansablement demanà plena mesura de justícia per al Sud: drets iguals en els territoris adquirits per sang comuna; el retorn dels esclaus fugitius com requeria la Constitució; la supressió dels abolicionistes; i la restauració del balanç de poder entre el Nord i el Sud. Webster, en la seua notable «Al·locució del Set de Març», condemnà la provisió de Wilmot, defensà una aplicació estricta de la llei d’esclau fugitiu, denuncià els abolicionistes, i féu una crida final per la Constitució, la unió, i la llibertat. Aquest fou el missatge que provocà en Whittier el poema «Icabod», que deplorava la caiguda del poderós de qui creia perdut tot sentit de fe i honor.
Els termes del Compromís del 1850.- Quan els debats foren tancats, els resultats es totalitzaren una sèrie de mesures de compromís, totes les quals foren signades el setembre del 1850 pel nou president, Millard Fillmore, que havia assumir el càrrec dos mesos abans, a la mort de Zachary Taylor. Amb aquests actes els límits de Texas eren ajustats i es creava el territori de Nou Mèxic, subjecte a la provisió que tot o part d’ell seria admès a la unió «amb o sense esclavitud tal com la llur constitució puga preveure en el moment de la llur admissió». El Territori de Utah era organitzat semblantment amb les mateixes condicions pel que fa a l’esclavitud, repudiant així la Provisió de Wilmot sense garantir esclavitud als plantadors. Califòrnia era admesa com a estat lliure sota una constitució en la qual el poble del territori mateix havia prohibit l’esclavitud.
El comerç d’esclaus fou abolit al Districte de Colúmbia, però l’esclavitud mateix existí com abans en la capital de la nació. Aquesta concessió al sentiment anti-esclavitud fou més que compensada per una llei d’esclau fugitiu dràstica en esperit i lletra. Col·locava l’aplicació dels seus termes en les mans d’oficials federals designats des de Washington i així distanciats del control d’autoritats elegides localment. Preveia que els amos o els llurs agents, en omplir reclamacions en la forma dient, poguessen retirar sumàriament els llurs esclaus escapats sense permetre als llurs «pretesos fugitius» el dret d’un judici per jurat, el dret de declarar, el dret d’oferir qualsevol testimoni com a prova. Finalment, per «posar dents» a la llei, es prescrivien fortes penes per a tots els qui obstruïssen o assistissen en l’obstrucció de l’aplicació de la llei. Aquest fou el Gran Compromís del 1850.
El triomf pro-esclavitud en l’elecció del 1852.- Els resultats de l’elecció del 1852 semblaven mostrar concloentment que la nació era cansada de l’agitació sobre l’esclavitud i que volia pau. Tots dos partits, whigs i demòcrates, assumien la llei d’esclau fugitiu i aprovaven el Gran Compromís. Els demòcrates, amb Franklin Pierce com a líder, agranaren el país contra l’heroi de guerra, general Winfield Scott, en qui els whigs havien dipositat les llurs esperances. Fins i tot Webster, trencat de dolor pel seu fracàs en rebre la nominació, aconsellà els seus amics de votar per Pierce i es retirà de la política per meditar davant la mort que s’acostava. El veredicte dels votants semblaria indicar que eventualment tothom, excepte d’un grapat d’agitadors descontents, contemplava l’acord de Clay com la darrera paraula. «La gent, especialment els homes de negoci del país», diu Elson, «eren completament esgotats de l’agitació i donaren els llurs sufragis al partit que els prometia descans». El partit de Sòl Lliure, que condemnava l’esclavitud com «un pecat contra Déu i un crim contra l’home», i defensava la llibertat per als territoris, no aconseguí endur-se ni un sol estat. De fet, aconseguí menys vots que els que havia fet quatre anys abans – 156.000 en front de gairebé 3.000.000, el vot combinat dels whigs i demòcrates. No és sorprenent, doncs, que el president Pierce, envoltat en el seu gabinet per forts simpatitzants del Sud, pogués prometré de posar fi a l’agitació sobre l’esclavitud i esclafar el moviment abolicionista de socarrel.
L’agitació anti-esclavitud continuà.- La promesa fou més difícil d’acomplir que de pronunciar. De fet, l’execució vigorosa d’una mesura inclosa en el Compromís – la llei d’esclau fugitiu – tan sols empitjorà les coses. Dissenyada com a garantia per als plantadors, es demostrà un poderós instruments de la llur desfeta. L’esclavitud a cinc-centes milles de distància en una plantació de Louisiana, era tan remota per al Nord que tan sols la imaginació més forta podia mantindre una ràbia constant en contra. «La captura d’esclaus», la «caça de l’home» per oficials federals en els carrers de Philadelphia, New York, Boston, Chicago, o Milwaukee i en els llogarrets i vilatges de les àmplies terres agrícoles del Nord era una altra qüestió. Comportava els aspectes més odiosos de l’esclavitud a la llar de milers d’homes i dones que altrament haurien estat indiferents al sistema. Homes de negocis, menestrals, grangers, i dones complidores de la llei, quan veien negres pacífics, que havien residit en els llurs veïnats potser durant anys, arrencats per oficials federals i retornats a la servitud, es transformaven en enemics de la llei. Ajudaven esclaus a escapar; els arrabassaven a oficials que els havien capturat; assaltaven garjoles per obrir-les i s’enduien fugitius cap a Canadà.
L’ajut a esclaus fugitius, sempre més o menys habitual en el Nord, fou en aquesta època organitzada en un sistema. Rutes regulars, conegudes com a «ferrocarrils clandestins», foren esteses a través dels estats lliures fins a Canadà, i amics de confiança de la llibertat mantenien «estacions clandestines» on fugitius eren amagats de dia entre els llurs llargs viatges nocturns. S’aplegaven fons i s’enviaven agents secrets al Sud per ajudar negres a fugir. Una dona negra, Harriet Tubman, «la Moisès del seu poble», amb seu a Philadelphia, és reconeguda amb dinou incursions en territori esclau i l’emancipació de tres-cents negres. Els qui treballaven en aquest negoci eren perill constant. Un operador clandestí, Calvin Fairbank, passà gairebé vint anys empresonat per ajudar fugitius a escapar de la justícia. Amb tot, perills i presons no aturaren aquells homes i dones decidits que, en obediència a la llur consciència, es dedicaren a aquesta obra il·legal.
D’històries apassionants d’aventura al llarg dels ferrocarrils clandestins provenien algunes de les escenes i temes de la novel·la de Harriet Beecher Stowen, «La cabana de l’oncle Tom», publicada dos anys després del Compromís del 1850. El seu relat commovedor presentava els pitjors trets de l’esclavitud en vívides imatges literàries que capturaren i mantingueren l’atenció de milions de lectors. Malgrat que el llibre era injust envers el Sud i fou denunciat com una distorsió repugnant de la veritat, fou ràpidament dramatitzat i representat en cada ciutat i vila de tot el Nord. Topsy, la petita Eva, l’oncle Tom, l’esclava fugitiva, Eliza Harris, i el cruel conductor d’esclaus, Simon Legree, amb els seus gossos sanguinaris, esdevingueren espectres vivents en més d’una casa que cercava de barrar la porta al «negoci desplaent i irritant de l’agitació sobre l’esclavitud».
Revocació del Compromís de Missouri.- Per a homes pràctics, després de tot, l’agitació de «frega-brega» d’uns pocs abolicionistes, un avalot ocasional sobre esclaus fugitius, i la moda d’una novel·la popular semblaven d’una importància lleugera o transitòria. Podien assenyalar amb satisfacció als resultats electorals del 1852; però la llur mateixa seguretat descansava en sorres canviants. El triomf magnífic del demòcrates pro-esclavitud el 1852 comportà un gir d’afers que destruí els fonaments que tenien sota els peus. Afermats per la pròpia força i la feblesa dels llurs oponents, ara gosaven de revocar el Compromís de Missouri. El líder d’aquesta empresa fatal fou Stephen A. Douglas, senador d’Illinois, i l’ocasió per al fet fou la de demanda d’organització de govern territorial en les regions a l’oest d’Iowa i Missouri.
Douglas, com Clay i Webster abans d’ell, era consumit d’una forta passió per la presidència, i, per assolir el seu objectiu, li calia guanyar el suport del Sud. Això indubtablement cercava de fer quan presentà el 4 de gener del 1854, un decret que organitzava el territori de Nebraska damunt del principi del Compromís del 1850; és a dir, que la gent del territori podria decidir si tindrien esclavitud o no. Sense intenció iniciava l’allau.
Després d’un debat tempestuós, en el qual esmenes importants foren imposades a Douglas, el Decret de Kansas-Nebraska esdevingué llei el 30 de maig del 1854. La mesura creava dos territoris, Kansas i Nebraska, i preveia que ells, o els territoris organitzats a partir d’ells, podrien ingressar en la unió com a estat «amb o sense esclavitud tal com les llurs constitucions prescriguen en el moment de la llur admissió». No contenta amb això, la llei seguia per declarar el Compromís de Missouri com nul i buit en ésser incoherent amb el principi de no-intervenció del Congrés amb l’esclavitud en els estats i territoris. Així d’un sol colp el mateix cor del continent, dedicat a la llibertat per acord solemne, era obert a l’esclavitud. Una lluita desesperada entre propietaris d’esclaus i els defensors de la llibertat en fou el resultat a Kansas.
Si Douglas s’imaginava que el Nord rebria l’enderrocament del Compromís de Missouri amb el mateix tarannà que saludà l’acord de Clay, fou ràpidament desil·lusionat. Una explosió de ràbia, de fúria terrible, agranà des de Maine a Iowa. El vell i ferm Boston el penjà en efígies amb una inscripció - «Stephen A. Douglas, autor de l’infame decret de Nebraska: el Benedict Arnold del 1854». Ciutat rere ciutat el cremà en efígie fins que, com ell mateix digué, podia viatjar de la costa atlàntica a Chicago amb la llum de les fogueres. Milers de whigs i demòcrates de sòl lliure desertaren els llurs partits que havien sancionat o, si més no, tolerat el Decret de Kansas-Nebraska, en declara que la sorprenent mesura mostrava una decisió evident de part dels plantadors de dominar tot el país. Un guant de desafiament era llençat als abolicionistes. S’establia un motiu fins i tot per al moderat i tímid que no s’havia commogut per l’agitació sobre l’esclavitud en el Sud Llunyà. Aquest motiu era si l’esclavitud s’havia de confinar en els seus límits existents o si s’havia de permetre que es difongués sense interferència, col·locant doncs els estats lliures en minoria i lliurant el govern federal íntegrament al poder esclavista.
L’ascens del Partit Republicà.- Esdeveniments d’importància terrible, que se seguiren veloçment, conduïren el país com un vaixell davant d’una galerna directament cap a la guerra civil. El Decret de Kansas-Nebraska trastocà els vells partits i cridà a l’existència al Partit República. Mentre aquell decret era pendent en el Congrés, molts whigs i demòcrates del Nord havien arribat a la conclusió que un nou partit dedicat a la llibertat en els territoris havia de seguir a la revocació del Compromís de Missouri. Diversos llocs afirmen ésser la llar originària del Partit Republicà; però els historiadors ho concedeixen generalment a Wisconsin. A Ripon en aquell estat, una reunió massiva de whigs i demòcrates s’aplegà el febrer del 1854, i resolgué de formar un nou partit si el Decret de Kansas-Nebraska fos aprovat. En una segona reunió un comitè de fusió que representava whigs, sòl-lliures, i demòcrates fou format i el nom republicà – el nom del vell partit de Jefferson – fou seleccionat. Per tot el país se celebraren reunions similars i s’organitzaren comitès polítics.
Quan la campanya presidencial del 1856 començà, els republicans entraren en la contesa. Després d’una conferència preliminar a Pittsburgh el febrer, celebraren una convenció a Philadelphia en la qual fou redactada una plataforma que s’oposava a l’extensió de l’esclavitud als territoris. John C. Frémont, el distingit explorador, fou nominat per a la presidència. Els resultats de l’elecció foren astoradors en comparació amb el fracàs del Sòl Lliure de l’elecció precedent. Homes prominents com Longfellow, Washington Irving, William Cullen Bryant, Ralph Waldo Emerson, i George William Curtis passaren al nou partit i 1.341.264 foren registrats pel «treball lliure, paraula lliure, homes lliures, Kansas lliure, i Frémont» («free labor, free speech, free men, free Kansas, and Frémont». Amb tot, la victòria dels demòcrates fou decisiva. El llur candidat, James Buchanan de Pennsylvania, fou elegit per una majoria de 174 vots electorals front 114.
La decisió sobre Dred Scott.- En la seua inauguració, Buchanan assenyalà vagament que en una decisió venidora el Tribunal Suprem resoldria una de les qüestions vitals del dia. Aquesta era una referència al cas Dred Scott llavors pendent. Scott era un esclau que havia estat conduït pel seu amor al territori de la Louisiana superior, on la llibertat havia estat establerta pel Compromís de Missouri, i després endut de nou cap al seu vell estat de Missouri. Anà als tribunals per la seua llibertat per raó que la seua residència en el territori lliure el feia lliure. Això elevà la qüestió de si la llei del Congrés que prohibia l’esclavitud al nord de 36º 30’ era autoritzada per la Constitució federal o no. El Tribunal podria haver evitat la resposta dient que encara que Scott fou lliure en el territori, esdevingué esclau de nou a Missouri per virtut de la llei d’aquell estat. El Tribunal, però, encarà la qüestió directament. Sostingué que Scott no havia estat lliure enlloc i que, a banda, el Compromís de Missouri violava la Constitució i era nul i buit.
La decisió fou un triomf per al Sud. Volia dir que el Congrés després de tot no tenia poder per abolir l’esclavitud als territoris. Sota el decret del tribunal suprem del país, això tan sols es podia fer amb una esmena a la Constitució, la qual cosa requeria el vot de dues terceres parts del Congrés i l’aprovació de tres quartes parts dels estats. Una esmena així era òbviament impossible – els estats del Sud eren massa nombrosos; però els republicans no s’arronsaren. «Sabem», deia Lincoln, «que el Tribunal que l’ha fet sovint ha revocat les seues pròpies decisions i farem el que puguem perquè revoque aquesta». Legislatures d’estats del Nord aprovaren resolucions que condemnaven la decisió i la plataforma republicana del 1860 caracteritzava el dogma que la Constitució duia l’esclavitud als territoris com «una heretgia política perillosa en contrast amb les previsions explícites d’aquell mateix instrument... amb precedents legislatiu i judicials... revolucionaris en tendència i subversius de la pau i harmonia del país».
El Pànic del 1857.- En mig de l’agra disputa sobre la decisió sobre Dred Scott, arribà un dels pitjors pànics econòmics que mai ha afligit el país. La primavera i l’estiu del 1857, catorze corporacions ferroviàries, inclosa Erie, Michigan Central, i Illinois Central, no pogueren complir les llurs obligacions; bancs i companyies d’assegurances, algunes d’elles les institucions més grans i més fortes del Nord, tancaren les portes; accions i bons davallaren en un crac en el mercats; la indústria es paralitzà; desenes de milers de treballadors quedaren sense feina; «mítings de la fam» d’aturats foren celebrats en les ciutats i pancartes amb la inscripció, «Volem pa», eren enlairades. A New York, treballadors amenaçaren d’envair la Cambra del Consell per demanar «feina o pa», i l’atemorit batlle cridà la policia i soldats. Per aquest estat de destret dels negocis s’oferiren molts remeis; cap amb més zel i persistència que la proposta d’un aranzel superior que prengués el lloc de la llei de març del 1857, una mesura demòcrata que feia reduccions dràstiques en les taxes duaneres. En els districtes manufacturers del Nord, el pànic fou adscrit a l’«assalt demòcrata contra les empreses». Així un vell tema era de nou vigorosament proposat, preparatori de la següent campanya presidencial.
Els debats Lincoln-Douglas.- L’any següent l’interès de tot el país fou endut per una sèrie de debats celebrats a Illinois per Lincoln i Douglas, tots dos candidats al Senat dels Estats Units. En el curs de la seua campanya Lincoln havia expressat la seua mordacitat en dir «una casa dividida contra si mateixa no pot resistir. Crec que aquest govern no pot perdurar permanentment mig esclau i mig lliure». Al mateix temps acusava Douglas, Buchanan, i el Tribunal Suprem d’actuar en concert per fer l’esclavitud nacional. Aquesta afirmació agosarada captà l’atenció de Douglas, que feia la seua campanya sobre la doctrina de la «sobirania de l’ocupant», és a dir, del dret del poble de cada territori de «votar esclavitud sí o no». Després d’uns pocs trets de llarga distància de cadascú a l’altre, els candidats acordaren de trobar-se cara a cara i discutir els temes del moment. Mai no s’havien vist multituds així en mítings polítics a Illinois. Grangers desertaven de l’arada, ferrers de la forja, i mestresses de casa del forn per sentir l’«Honest Abe» i «el Petit Gegant».
Els resultats de la sèrie de debats foren transcendentals. Lincoln definí clarament la seua posició. El Sud, admetia, tenia dret sota la Constitució a una llei justa d’esclau fugitiu. Desitjava que no hi hagués nous estats esclaus; però no veia com el Congrés podia excloure el poble d’un territori de l’admissió com a estat si trobaven adient d’adoptar una constitució que legalitzàs la possessió d’esclaus. Afavoria l’abolició gradual de l’esclavitud al Districte de Colúmbia i l’exclusió total d’ella dels territoris dels Estats Units per llei del Congrés.
A més, conduí Douglas a un forat en demanar-li com quadrava «la sobirania de l’ocupant» amb la decisió sobre Dred Scott; com, en altres mots, el poble d’un territori podia abolir l’esclavitud quan el Tribunal havia declarat que el Congrés, el poder superior, no ho podia sota la Constitució? A aquesta qüestió desconcertant Douglas respongué inhàbilment que els habitants d’un territori, amb una «legislació hostil» podrien fer insegura la propietat d’esclaus i destruir així la institució. Aquesta resposta a l’interrogant de Lincoln li alienà molts demòcrates del sud que creien que la decisió sobre Dred Scott resolia la qüestió de l’esclavitud en els territoris per sempre més. Douglas guanyà l’elecció al Senat; però Lincoln, elevat a fama nacional pels debats, el derrotà en la campanya presidencial dos anys després.
La ràtzia de John Brown.- Per als abolicionistes la línia argumental seguida per Lincoln, inclosa la seua proposta de deixar l’esclavitud intacta e els estats on existia, era completament insatisfactòria. Un d’ells, un home sever i decidit, inflamat per un odi a l’esclavitud en ella mateixa, passà de l’agitació a la violència. «Aquests homes són tot xerrameca; el que cal és acció – acció!». Així parlava John Brown de New York. Durant la lluita sanguinària a Kansas s’apressà fins a la frontera, amb rifle i daga a les mans, per ajudar a expulsar propietaris d’esclaus del sòl lliure de l’Oest. Allà cometé fets de tal gosadia i crueltat que fou proscrit i es posà preu al seu cap. Encara mantingué el camí de l’«acció». Ajudat per fons d’amics del Nord, aplegà una petita banda de seguidors seus al voltant, dient-los: «Si Déu va amb nosaltres, qui pot haver-hi en contra nostre?». Anà fins a Virgínia l’autumni del 1859, desitjant, tal com explicà, «efectuar una conquesta tan poderosa encara que fos com la darrera victòria de Samsó». S’apoderà de l’armeria governamental de Harper’s Ferry, declarà lliures els esclaus que trobà, i els cridà a prendre les armes en defensa de la llur llibertat. Aquesta era una esperança tan llunyana com desesperada. Forces armades li caigueren al damunt i, després d’una dura batalla, el capturaren. Jutjat per traïció, Brown fou condemnat a mort. El governador de Virgínia féu oïda sorda a peticions de clemència basades en el motiu que el presoner era simplement un llunàtic. «Aquest és un bell país», digué el ferm vell Brown mentre pujava cap als turons eterns en el seu camí cap a la forca, tan calmadament com si retornàs a casa d’un llarg viatge. «Així pereixen tots els enemics de Virgínia. Tots els enemics de la Unió. Tots els hostils a la raça humana», anuncià solemnement el botxí mentre acomplia la sentència judicial.
La ràtzia i el seu sever final commogueren profundament el país. Abolicionistes contemplaven Brown com a màrtir i feren tocar a funeral el dia de la seua execució. Longfellow escrigué en el seu diari: «Aquest serà un gran dia en la nostra història; la data d’una nova revolució tan necessària com a la vella». Jefferson Davis veié en l’afer «la invasió d’un estat per una colla assassina d’abolicionistes disposats a incitar esclaus a assassinar dones i infants indefensos» - un crim pel qual el líder havia trobat la mort d’un delinqüent. Lincoln parlà de la ràtzia com un absurd, el fet d’un entusiasta que s’havia escalfat sobre l’opressió d’un poble fins que s’imaginà ell mateix encomanat pel cel per a alliberar-los – un intent que acaba en «poc més que en la seua pròpia execució». Per a líders republicans en general, l’esdeveniment era molt vergonyós. Foren blasmats pels demòcrates de responsabilitat en el fet. Douglas declarà la seua «ferma i deliberada convicció que el crim de Harper’s Ferry era el resultat natural, lògic i inevitable de les doctrines i ensenyaments del partit republicà». Tan persistents foren aquests atacs que els republicans se sentiren cridats el 1860 a denunciar la ràtzia de Brown «com entre el més greu dels crims».
Els demòcrates dividits.- Quan la convenció demòcrata es reuní a Charleston la primavera del 1860, uns pocs mesos després de l’execució de Brown, aviat esdevingué clar que hi havia un perill al davant. Entre els defensors extrems de l’esclavitud del Sud Llunyà i els anomenats demòcrates pro-esclavitud de la mena de Douglas, hi hagué un cisma que cap crida a la lleialtat de partit podia resoldre. Com el portaveu de l’Oest, Douglas sabia que, si bé el Nord no era abolicionista, era apassionadament ferm contra una extensió de l’esclavitud en els territoris per llei del Congrés; que la sobirania de l’ocupant era la mena més suau de compromís acceptable per als grangers, els vots dels quals determinarien el destí de l’elecció. Líders del Sud no acceptarien aquesta opinió. Yancey, parlant per Alabama, refusà de negociar cap pla no edificat damunt la proposició que l’esclavitud era en ella mateixa correcta. Blasmà els demòcrates del Nord per assumir l’opinió que l’esclavitud era errònia, però que no s’hi podia fer res. Això, deia, era l’error fatal – la causa de tota discòrdia, la font del «republicanisme negre», així com de la sobirania de l’ocupant. Aquest guant era llençat doncs als peus dels delegats del Nord: «No heu de disculpar-vos per l’esclavitud; heu de declarar-la correcta; heu de defensar-ne l’extensió». El repte, declarat sense embuts, fou respost sense embuts. «Cavallers del Sud», respongué un delegat d’Ohio, «us equivocau amb nosaltres. Us equivocau amb nosaltres. No ho farem».
Durant deu dies la convenció de Charleston disputà sobre la plataforma i votà la nominació d’un candidat. Douglas, malgrat ésser-hi al capdavant, no podia aconseguir les dues terceres parts del vot requerides per a la victòria. Durant més de cinquanta vegades la llista de la convenció fou cridada sense decisió. Llavors, de pura desesperació, la convenció s’ajornà per reunir-se més endavant a Baltimore. Quan els delegats s’aplegaren de nou, les llurs passions corrien tan altes com sempre. La divisió en dues faccions irreconciliables era immutada. Delegats intransigents del Sud es retiraren a Richmond, nominaren John C. Breckrinridge de Kentucky com a president, i presentaren una plataforma que afirmava els drets d’amos d’esclaus en els territoris i el deure del govern federal de protegir-los. Els delegats que romangueren a Baltimore nominaren Douglas i adoptaren la seua doctrina de sobirania de l’ocupant.
El Partit d’Unió Constitucional.- Mentre el Partit Demòcrata era esquinçat, un fragment de l’antic partit Whig, coneguts com a unionistes constitucionals, celebrà una convenció a Baltimore i seleccionà candidats nacionals: John Bell de Tennessee i Edward Everett de Massachusetts. Un interès melancòlic es vinculà a aquesta assemblea. Era principalment integrada per vells les idees polítiques dels quals eren les Clay i Webster, líders celebrats ara morts i passats. En la llur plataforma cercaren d’exorcitzar l’esperit maligne del partidisme en convidar els llurs conciutadans a «donar suport a la Constitució del país, la unió dels estats, i l’aplicació de les lleis». El partit que realitzà una campanya amb aquest gran sentiment tan sols atragué rialles dels demòcrates i burla dels republicans i aplegar menys d’una quarta part dels vots.
La convenció republicana.- Amb els whigs definitivament forçats cap a un grup separat, la convenció republicana de Chicago era destinada a ésser de caràcter seccional, malgrat que cinc estats esclaus enviaren delegats. Com que els demòcrates eren dividits, el partit que havia liderat una esperança remota quatre anys abans era en la carretera de l’èxit a la fi. Nous i poderosos recrutes foren trobats. Els defensors d’un aranzel protector alt i els amics de lliures possessions per a grangers i treballadors es barrejaven amb enemics entusiastes de l’esclavitud. Si bé encara ferms en la llur oposició a l’esclavitud en els territoris, els republicans insistien a favor d’una llei de possessions que garantís terres lliures a colons i aprovaren taxes duaneres dissenyades «per encoratjar el desenvolupament dels interessos industrials de tot el país». La plataforma fou saludada amb aplaudiments que, segons el report estenogràfic de la convenció, esdevingueren sorollosos i prolongats quan els plafons de l’aranzel protector i de les possessions lliures eren llegits.
En haver redactat hàbilment una plataforma per unir el Nord en oposició a l’esclavitud i al sistema plantador, els republicans foren també directes en la llur selecció de candidat. El plafó de l’aranzel podria arrossegar Pennsylvania, un estat demòcrata; però Ohio, Indiana, i Illinois eren igualment essencials per a l’èxit a les urnes. Els països del Sud d’aquests estats eren plens de colons de Virgínia. Carolina del Nord, i Kentucky qui, encara que no estimassen gens l’esclavitud, no eren amics de l’abolició. A més, en recordar la vella lluita del Banc dels Estats Units en temps d’Andrew Jackson, sospitaven d’homes de l’Est. En conseqüència, no afavoriren la candidatura de Seward, l’estadista republicà destacat i «fill favorit» de New York.
Després de molt comerç i discussió, la convenció arribà a la conclusió que Abraham Lincoln d’Illinois era el candidat més «disponible». Era originari del Sud, nascut a Kentucky el 1809, un fet que parlava fortament en la campanya a la Vall d’Ohio. Era un home de la terra, el fill de pares pobres de frontera, un pioner que en la joventut havia treballat en els camps i boscos, celebrat al llarg i ample com «l’honest Abe, el tallador de rails». Era ben conegut que li desagradava l’esclavitud, però no era abolicionista. S’havia acostat perillosament al radicalisme de Seward en el seu discurs de «la-casa-dividida-contra-ella-mateixa» però no s’havia implicat en la doctrina irreflexiva que hi havia una «llei superior» a la Constitució. L’esclavitud al Sud la tolerava com un fet amarg; a l’esclavitud en els territoris s’oposava amb tota l’energia. De la seua sinceritat no hi podia haver cap dubte. Era un orador i escriptor de potència singular, que conqueria, amb l’ús d’un llenguatge simple i casolà, els cors i ments dels qui el sentien parlar o llegiren els seus mots impresos. Havia anat prou lluny en la seua oposició a l’esclavitud; però no massa. Era l’home del moment! En mig d’una ovació encesa de deu mil goles, Lincoln fou nominat a la presidència pels republicans. En l’elecció que seguí, s’endugué tots els estats lliures excepte New Jersey.