«No enviarem cap emigrant més enllà del Mississippi en cent anys», exclamà Livingston, el principal autor de la compra de Louisiana. Quan féu aquesta astoradora declaració, sens dubte tenia en ment les grans extensions de terres desocupades entre els Apalatxes i el Mississippi. També tenia davant seu la història de les colònies angleses, que li parlaven dels dos segles requerits per colonitzar la regió litoral. Per a homes pràctics, aquesta profecia no semblava gaire equivocada; però abans del curs de la meitat d’aquell temps aparegueren més enllà del Mississippi un terç de nous estats, que arribaven des del Golf de Mèxic al límit meridional de Minnesota, i una nova comunitat en l’Oceà Pacífic on emigrants americans havien hissat la bandera de l’ós de Califòrnia.
Missouri.- Quan s’havia assolit mig segle XIX, el riu Mississippi, que Daniel Boone, l’intrèpid caçador, havia creuat durant l’administració de Washington «per escapar de la civilització» a Kentucky, havia esdevingut el curs d’aigua d’un vast imperi. El centre de població dels Estats Units havia passat a la vall d’Ohio. Missouri, amb les seues amples extensions de terres riques, baixes, planes i fèrtils, ben adaptades al cultiu del cànem, havia atret a les seues fronteres milers de plantadors dels vells estats del Sud – des de Virgínia i les Carolines així com de Kentucky i Tennessee. Quan el gran compromís del 1820-21 l’admeté en la unió, duent «tot joia de sobirania», com un florit orador anuncià, es garantí a propietaris migratoris d’esclaus que la llur propietat seria segura a Missouri. Al llarg de la riba oest del Mississippi i en totes dues bandes del Missouri fins als límits més extrems de l’estat, plantacions llaurades per serfs s’escampaven en grans extensions. A la rodalia de Jefferson City els esclaus sumaven més d’una quarta part de la població.
En aquest torrent de migració del Sud plantador fluïa un altre corrent de grangers llauradors; alguns de Kentucky, Tennessee, i Mississippi, expulsats per la marea de plantadors que compraven i consolidaven petites granges en enormes finques; i encara més de l’Est i del Vell Món. Cap al nord-oest tocant Iowa i cap al sud-oest tocant Arkansas aquests pagesos establien granges que llauraven amb el propi treball. En aquelles regions el nombre d’esclaus amb prou feines s’elevava per damunt del cinc o sis per cent de la població. L’antiga posició francesa, St. Louis, enriquida pel comerç de pells del Llunyà Oest i el tràfic de vapors del riu, cresqué en una pròspera ciutat comercial, que incloïa entre els seus setanta-cinc mil habitants el 1850 gairebé quaranta mil estrangers. Immigrants alemanys de Pennsylvania i Europa n’eren l’element únic més gran.
Arkansas.- Per sota de Missouri jeia el territori d’Arkansas, que havia estat de feia temps el paradís del caçador colrat i del fronterer incansable que fugien de les fronteres que avançaven de granja i vila. A la recerca de la vida, salvatge i lliure, on el rifle fornia la caça i uns pocs acres de terra el gra i patates, s’havien filtrat dins del territori en una deriva inacabable, «ocupant» la terra. Sense gaire res de sol·licitar el permís de cap govern, territorial o nacional, reclamaven com a propi el sòl on havien plantat primer els peus. Com els indians cherokee, als qui tenien per veïns, els costums i vestimenta dels quals de vegades fins i tot arribaven a adoptar, els ocupants passaven el dia en mig d’una plenitud de rudesa, assetjats per freds, febres, i les malalties de la carn, però durant molts anys sense la molèstia de problemes polítics o de les restriccions de la vida civilitzada.
Malauradament per a ells, però, les valls fèrtils del Mississippi i Arkansas eren ben adaptades al cultiu de cotó i tabac i la llur pau silvana fou aviat trencada per una invasió de plantadors. Els nou vinguts, amb els llurs obrers servils, s’escampaven cap amunt de la vall cap a Missouri i al llarg de la frontera sud cap al Riu Vermell. Amb el temps els esclaus en el terç de comtats que tocaven Louisiana anava del trenta al setanta per cent de la població. Això marcà la caiguda del petit granger, agranà Arkansas cap al corrent principal de política de plantacions, i conduí a un poderós lobby a Washington a favor de l’admissió a la unió, una crida concedida el 1836.
Michigan.- D’acord amb un costum ben establert, un estat lliure era admès a la unió per compensar un estat esclau. El 1833, el poble de Michigan, un territori deu vegades la mida de Connecticut, anuncià que els havia arribat el moment de gaudir dels privilegis d’una comunitat. Per tot el llarg de la frontera sud la terra havia estat ocupada en gran part per pioners de Nova Anglaterra, que construïen masos primmirats i adoptaven el pla d’assemblees de vila d’autogovern segons la manera de l’antiga llar. La famosa posició de Detroit creixia en una ciutat floreixent a mesura que bots que suraven pels Grans Llacs transportaven viatgers, colons, i càrrega a través dels estrets. En total, segons el cens, hi havia més de noranta mil habitants en el territori; així no era sense raó que reclamassen la condició d’estat. El Congrés, ocupat com sempre en política, ho dilatà; i els habitants de Michigan, incapaços de controlar la impaciència, convocaren una convenció, redactaren una constitució, i iniciaren una viva pugna amb Ohio per la frontera sud. La mà del Congrés era ara forçada. Es feren objeccions a la nova constitució per raó que donava el vot a tots els mascles blancs lliures, incloent-hi estrangers encara no naturalitzats; però les protestes foren sobrepassades en un llarg debat. La frontera fou fixada, i Michigan, per bé que arrencada d’alguna terra que reclamava, entrà en la unió el 1837.
Wisconsin.- Més enllà de la Llac Michigan cap a l’oest jeia el territori de Wisconsin, que compartia amb Michigan la interessant història del Nord-Oest, retrocedint als dies herois quan caçadors i missioners francesos planificaven un imperi francès per al gran monarca, Lluís XIV. No s’oblidarà que els aventurers francesos dels boscos, els sacerdots de vestidures negres, preparats pel sacrificis, fins a la mort, els trampers dels agències franceses, i els explotadors francesos – Marquette, Joliet, i Menard – foren els primers homes blancs a remar fràgils escorces a través de les aigües del nord. Els primers obriren camins cap als boscos negres i deixaren rastre de la llur obra en els noms de portatges i petits llogarrets. Fou d’aquests boscos que homes rojos amb tota pintura de guerra viatjaren lluny per combatre sota la fleur-de-lis de França quan els soldats del rei Lluís feien la darrera resistència a Quebec i Montreal contra les armes imperials de Gran Bretanya. Fou ací que fou plantada la bandera britànica el 1761 i que la gran conspiració Pontiac fou formada dos anys més tard per enderrocar el domini britànic.
Quan, una generació més endavant, els Estels i les Franges suplantaren la Union Jack, els francesos eren gairebé els únics blancs de la regió. Aviat se’ls uniren traficants de pell ianquis apressats que feien batalla reial contra incursors britànics. Els traficants els tallaven el camí a través de senders forestals i establien les rutes a través de llac i rierol i mitjançant portatges per als colons i les llurs famílies dels estats «de darrera l’Est». Fou el bosquetà els que descobrí el poder hidràulic més tard emprat per girar els enfeinats molins que esmicolaven el gra de les terres de granja que s’escampaven. Darrera dels caçadors de pells, bosquetans, i grangers arribaven miners de Kentucky, Tennessee, i Missouri que s’amuntegaven per explotar els minerals de plom del nord-oest, alguns d’ells duent esclaus per treballar en els llurs precintes. Si no hagués estat per la febre d’or del 1849 que atragué els portadors de pic i pala al Llunyà Oest, Wisconsin hauria pres aviat un alt rang entre les regions mineres del país.
Des d’un punt favorable d’avantatge damunt del Llac Michigan, el vilatge de Milwaukee, un centre de transport de llenya i gra i un lloc d’entrada de béns de l’Est, cresqué en una ciutat pròspera. Declarava vint mil habitants, quan el 1848 el Congrés admeté Wisconsin en la unió. Ja els alemanys, irlandesos, i escandinaus havien trobat el camí cap al territori. S’unien a americans dels estats més vells en aclarir boscos, construir carreteres, transformar senders en carreteres, erigir fàbriques, i connectar rierols amb canals per fer una xarxa de rutes pel tràfic que fluïa amunt i avall des dels Grans Llacs.
Iowa i Minnesota.- Al sud-oest de Wisconsin més enllà del Mississippi, on l’alta herba de les praderes onejava com la mar, grangers de Nova Anglaterra, New York, i Ohio havien preparat Iowa per a la condició d’estat. Una marea d’immigració que hauria pogut fluir a Missouri anà cap al nord; ja que homes lliures, gens acostumats a l’esclavitud i mercats d’esclaus, preferien el país obert per damunt de la línia del compromís. Amb una rapidesa increïble, escamparen grangers cap a l’oest des del Mississippi. Amb enginy ianqui es dedicaren a comerciar en el riu, construint abans del 1836 tres centres pròspers de tràfic: Dubuque, Davenport, i Burlington. Fidels a les llurs antigues tradicions, fundaren col·legis i acadèmies perquè la religió i l’ensenyament fossen tan cultivats en la frontera com en els estats dels quals venien. Preparats per l’autogovern, els iowans posaren setge a la porta del Congrés i foren admesos a la unió el 1846.
Per damunt d’Iowa, en el Mississippi, jeia el territori de Minnesota – la llar dels dakotas, els ojibways, i els sioux. Com Michigan i Wisconsin, havia estat explotada aviat per escoltes francesos, i el primer assentament blanc fou el petit vilatge francès de Mendota. Al poble dels Estats Units, els recursos del país foren inicialment revelats pel viatge històric de Zebulon Pike el 1805 i per traficants de pell americans que foren ràpid en aprofitar l’oportunitat de desplegar les llurs arts de caça i barateig en camps frescos. El 1839 es plantà un assentament americà a Marina en el St. Croix, l’avançada d’una civilització que s’expandia. En trenta anys, el territori, afirmant una població de 150.000, sol·licitava l’admissió a la unió. El 1858 la petició fou concedida i Minnesota mostrà la seua gratitud tres anys més tard en ésser el primer dels estats en oferir tropes a Lincoln en l’hora de perill.
La uniformitat del Mig Oest.- Hi havia una certa monotonia sobre els pioners del Nord-Oest i en la frontera mitjana. A mesura que llargues franges de terra eren aclarides o preparades per a l’arada, eren disposades com a taulers d’escacs en quadrats de quaranta, vuitanta, cent seixanta, o més acres, cadascú la seua d’una llar. Hi havia una colpidora uniformitat també en la inacabable successió de camps fèrtils que distribuïts al llarg i ample sota el càlid sol d’estiu. Cap muntanya majestuosa desfeia el domini de la pradera. Pocs monuments d’altres races i antiguitat hi eren per despertar curiositat sobre la regió. Cap campana sorollosa en velles missions tocava l’hora del dia. L’incansable home roig que baratava mantes i pells per pólvora i whisky havia passat cap a més enllà. La població era constituïda per grangers planers i les llurs famílies dedicades a una feina severa i ininterrompuda, d’abatre arbres, drenar pantans portadors de febre, rompre nova terra, i plantar d’any en any la mateixa rotació de cultiu. Gairebé tots els colons eren de l’estoc americà nadiu en les vides frugals i industrioses dels quals encaixaven els posteriors immigrants irlandesos i alemanys, en general, amb poca fricció. Fins i tot el forn holandès queia davant de l’estufa de cuina de ferro colat. Felicitat i lament, desesperació i esperança hi eren, però tot abastat pel feixuc tedi de la similitud prosaica.
Un contrast en el Llunyà Oest i el Sud-Oest.- Com George Rogers Clark i Daniel Boone havien agitat els acomodats americans del litoral fins a cercar fortuna més enllà dels Apalatxes, ara Kit Carson, James Bowie, Sam Houston, Davy Crockett, i John C Frémont havien de liderar el camí cap a una nova terra, tan sols una part de la qual era sota la bandera americana. L’establiment d’aquest nou escenari en el moviment cap a l’oest fou llençat en una ampla onada des de la capçalera del Mississippi fins a les riba del Río Grande; des de les valls dels rius Sabine i Red fins a Montana i la pendent del Pacífic. En comparació amb la frontera mitjana, aquesta regió presentava tantes diversitats sorprenents que tan sols l’ull de la fe podia preveure el poder unificador del nacionalisme per lligar les seues comunitats amb els sectors més antics del país. Quins contrastos de fet! La regió d’herba blava de Kentucky o el ric sòl negre d’Illinois – el desert pintat, la llar del pinzell de sàlvia i del coiot! Les praderes anivellades d’Iowa – les poderoses Rocalloses alçant-se ben amunt contra l’horitzó! Els llargs i desoladors hiverns de Wisconsin – Califònia d’estiu inacabable! Les esglésies de fusta d’Indiana o Illinois – les pintoresques missions de San Antonio, Tucson, i Santa Barbaria! El petit estat de Delaware – l’imperi de Texas, cent vint vegades la seua àrea! I escampades per tot el Sud-Oest hi havia signes d’una antiga civilització – fragments d’habitatges de quatre i cinc pisos, preses en ruïnes, aqüeductes, i canals trencats, que parlaven de pobles abans pròspers que, per art i ciència, havien conquerit l’aridesa del desert i s’havien aixecat en l’escala de la cultura per damunt dels salvatges de la plana.
Els pobladors d’aquests enorme imperi havien d’ésser tan diversos en origen i costums com ho havien estat els dels les colònies de la costa. Americans d’ascendència anglesa, irlandesa, i escot-irlandesa arribaven com d’habitud dels estats de l’Est. A ells s’afegien els alemanys migratoris també. Ara per primera vegada arribaven multituds d’escandinaus. Alguns havien de fer llar en tranquil·les grangers mentre la frontera avançava cap al sol de ponent. Uns altres havien d’ésser escoltes indians, trampers, caçadors de pells, miners, vaquers, plantadors de Texas, guardians de postes solitàries en la plana i el desert, conductors de diligències, pilots de trens de vagons, cavalcadors de ponies, cultivadors de fruiters, «llenyataires», treballadors de foneries. Un vincle comú els unia – una passió de l’autogovern reconegut a estats. Tan aviat com uns pocs milers de colons s’aplegaven en un sol territori, sorgia una poderosa crida per a una posició al costat de les comunitats establertes de l’Est i del Sud. La condició d’estat suposava per als pioners autogovern, dignitat, i el dret de disposar de la terra, minerals, i fusta segons el propi criteri. En la cerca d’aquesta autonomia local sorgiren més d’una contesa verbal al Congrés, en la que cadascun dels partits polítics tendia una mà col·laboradora en l’admissió d’un estat quan prometia afegir nous congressistes de la «persuasió política correcta», per emprar la frase corrent.
Plantadors del Sud i Texas.- Mentre els grangers del Nord trobaven els amplis acres de les praderes de l’Oest s’estenien davant llur aparentment en una expansió inacabable, era ben diferent amb els plantadors del Sud. Sempre actius en la recerca de nous camps a mesura que esgotaven el sòl verge dels estats més antics, els incansables súbdits del Rei Cotó ràpidament arribaren a la frontera de Louisiana. Allà s’aturaren; però tan sols un moment. La terra fèrtil de Texas just a l’altra banda de la frontera els atreia i la república mexicana a la qual pertanyia els estenia una benvinguda més que generosa. Adonant-se poc dels perills associats a una «penetració pacífica», les autoritats a Ciutat de Mèxic obriren les portes de bat a bat i feren grans concessions de terra a contractistes americans, que acordaren de dur un nombre de famílies dins Texas. L’omnipresent ianqui, en la persona de Moses Austin de Connecticut, en sentir aquestes bones notícies al Sud-Oest, obtingué una concessió per establir tres-cents americans prop de Bear – una comissió finalment realitzada literalment pel seu fill i celebrada en el nom donat a l’actual capital de l’estat de Texas. En una dècada uns vint mil americans havien creuat la frontera.
Mèxic tanca la porta.- El govern de Mèxic, gens habituat a tal empresa i profundament espantat pel seu abast, retrocedí amb preocupació. Els seus temors augmentaren a mesura que esclataven baralles entre els americans i els nadius de Texas. La por cresqué en consternació quan es feren esforços per part del president Jackson de comprar el territori per als Estats Units. Mèxic llavors cercà de tancar les comportes. Aturà tots els plans de colonització americana, cancel·là moltes de les concessions de terra, posà un aranzel a mitjans agrícoles, i abolí l’esclavitud. Aquestes barreres foren alçades massa tard. Una crida d’ajut corregué per tota la frontera oest dels Estats Units. Els sentinelles de la frontera respongueren. Davy Crockett, el destacat fronter, caçador d’óssos, i polític de bosc endins; James Bowie, el destre portador del ganivet que fins avui duu el seu nom; i Sam Houston, guerrer i pioner, s’afanyaren en ajut dels llurs compatriotes de Texas. Gens familiaritzats amb les bones maneres de la diplomàcia, impacients davant de les formalitats del dret internacional, aviat feren saber que malgrat la sobirania mexicana serien els llurs propis amos.
La independència de Texas declarada.- Numerant tan sols una quarta part de la població de Texas, elevaren l’estendard de revolta el 1836 i convocaren una convenció. Seguint les passes dels llurs ancestres, publicaren una declaració d’independència signada principalment per americans procedents dels estats esclaus. Anticipant que el govern de Mèxic no acceptaria tranquil·lament les paraules de desafiament com a definitives, despatxaren una força per refusar «l’exèrcit invasor», com el general Houston anomenava les tropes que avançaven sota el comandament de Santa Ana, el president mexicà. Una porció dels soldats texans prengué el llur partit al Álamo, una antiga missió espanyola entre els arbres de cotó de la vila de San Antonio. Per comptes d’obeir l’ordre de volar la missió i retirar-se, mantingueren la posició fins que foren completament encerclats i aïllats de tot ajut. Refusant de rendir-se, lluitaren fins a l’extrem, i el darrer home caigué víctima de l’espasa. La venjança fou ràpida. En tres mesos el general Houston superà Santa Ana al San Jacinto, prenent-lo presoner de guerra i posant fi a tota esperança de restauració de la sobirania mexicana sobre Texas.
La República de l’Estel Solitari, amb Houston al capdavant, cercà llavors l’admissió als Estats Units. Això semblava d’entrada una matèria senzilla. Tot el que valia per dur-la a terme semblava ésser un tractat que annexionàs Texas a la unió. A més, el president Jackson, en el cim de la seua popularitat, tenia una càlida consideració pel general Houston i, amb la seua simpatia habitual per les vies rudes i ràpides de fer les coses, aprovà la transacció. A través d’un representant americà a Mèxic, Jackson havia treballat llargament i esforçada, per mitjans mai gaire amables, d’arrencar de la república mexicana la cessió del cobejat territori. Quan els texans prengueren la qüestió amb les pròpies mans, fou més que complagut; però no podia assolir l’aprovació de dos terços de senadors requerits per a una tractat d’annexió. Tan cautelós com impetuós, Jackson no forçà les coses; abandonà el càrrec el 1837 amb Texas incerta quant al seu futur.
Oposició nord a l’annexió.- Per tot el Nord l’oposició a l’annexió era clara i forta. Agitadors anti-esclavitud amb prou feines podien trobar mots tan salvatges com els llurs sentiments. «Texas», exclamava Channing en una lletra a Clay, «no és més que la primera passa d’agressió. Confii de fet que la Providència derrotarà i humiliarà la nostra avarícia i ambició. Ara em deman si un poble pot resistir a la vista de Déu, a la vista de nacions, i adoptar aquesta política atroç? Ben aviat perirà! Ben aviat el nostre nom serà arrencat del registre de nacions!» William Lloyd Garrison cridà a la secessió dels estats del Nord si Texas era introduïda a la unió amb esclavitud. John Quincy Adams advertia el seus compatriotes que caminaven pel sender de l’imperialisme que havia dut les nacions de l’antiguitat al judici i la destrucció. Henry Clay, el candidat whig a president, prenent en consideració el sentiment públic canviant, bufava calent i fred, perdent l’estat de New York i l’elecció del 1844 en oferir una aprovació condicionada a l’annexió. A la mateixa campanya, els demòcrates exigien fermament la «reannexió de Texas», basada en drets que els Estats Units havien tingut abans a territori espanyol més enllà del riu Sabine.
Annexió.- Els polítics eren disposats a caminar amb molta prudència. Van Buren, de cor oposat a l’extensió de l’esclavitud, refusava de prémer la qüestió de l’annexió. Tyler, un demòcrata por-esclavitud de Virgínia, per un gir estrany de la fortuna arribat al càrrec com a whig nominal, tenia la ment fermament fixada en la idea de reelecció i deixà la problemàtica qüestió fins que el final de la seua administració era a la vista. Llavors escoltà favorablement la veu del Sud. Calhoun afirmà allò que semblava un argument convincent: tots els bons americans tenen el cor posat en la Constitució; l’admissió de Texas és absolutament essencial per a la preservació de la unió; donarà un balanç de poder al Sud contra un Nord que creix amb increïble rapidesa en riquesa i població. Tyler, impressionat pel prec, nomenà Calhoun per al càrrec de secretari d’estat el 1844, autoritzant-lo a negociar el tractat d’annexió – una comissió de seguida executada. Aquest pla fou blocat en el Senat on no es pogueren aconseguir el necessari vot de dos terços. Baldats però no derrotats, els defensors de l’annexió redactaren una resolució conjunta que tan sols requeria un vot majoritari a totes dues cambres, i el febrer de l’any següent, just abans que Tyler deixàs pas a Polk, la impulsaren a través del Congrés. Així Texas, en mig dels laments de Boston i els hurrahs de Charleston, desplegà la bandera i entrà en la unió.
La guerra mexicana.- La inevitable guerra amb Mèxic, predita pels abolicionistes i temuda per Henry Clay, seguí, amb la causa ostensible d’una disputa sobre les fronteres del nou estat. Els texans reclamaven totes les terres fins al Río Grande. Els mexicans col·locaven la frontera de Texas en l riu Nueces i una línia dibuixada en endavant en direcció nord. El president Polk, acceptant la visió texana de la controvèrsia, ordenà el general Zachary Taylor d’avançar més enllà del Nueces en defensa de la sobirania americana. Aquest acte de poder, considerat pels mexicans una invasió del llur territori, fou seguida d’un atac contra les nostres tropes.
El president Polk, gens desplagut amb el gir d’esdeveniments, anuncià que sang americana s’havia «vessat en sòl americà» i que la guerra existia «per l’acte de Mèxic». El Congrés, en un esclat de fervor patriòtic, bandejà les protestes dels qui deploraven la conducta del govern com a agressió injustificada contra una nació més feble i concedí diners i subministraments per prosseguir la guerra. Els pocs whigs a la Cambra de Representants, que refusaren de votar a favor de prendre les armes, acceptaren l’inevitable amb la bona gràcia que pogueren aplegar. Per tot el Sud i l’Oest la guerra era popular. Nova Anglaterra remugà, però dóna un suport lleial, si no entusiasta, a un conflicte precipitat per polítiques que no eren de la seua pròpia elecció. Tan sols un grapat de ferms objectors resistiren. James Russell Lowell, als seus Papers de Biglow, desplegà menyspreu i sarcasme fins al final.
El resultat de la guerra.- La conclusió prevista fou aviat assolida. El general Taylor podia haver llençat l’empenta fatal des del nord de Mèxic si la política no hagués intervingut. Polk, preocupat per evitar d’elevar un altre heroi militar perquè els whigs el nominassen president, decidí de dividir les honors en enviar el general Scott a fer un colp a la capital, Ciutat de Mèxic. El fet fou realitzat amb velocitat i pompa i els dos herois foren elevats a possibilitats presidencials. Al Llunyà Oest un tercer candidat era fet, John C. Frémont, qui, en cooperació amb els comodors Sloat i Stockton i el general Keraney, plantava els Estels i Franges en la vessant del Pacífic.
El febrer del 1848, els mexicans acordaren termes, cedint al vencedor Califòrnia, Arizona, Nou Mèxic, i més – un domini més gran extensió que les àrees combinades de França i Alemanya. Com a salve per al ferit, el vençut rebé quinze milions de dòlars en metàl·lic i la cancel·lació de moltes reclamacions detingudes per ciutadans americans. Cinc anys més tard, a través de les negociacions de James Gadsden, una cessió addicional de terres al llarg de la frontera sud d’Arizona i Nou Mèxic fou aconseguida amb el pagament de deu milions de dòlars.
El general Taylor elegit president.- La tinta amb prou feines s’havia assecat del tractat que tancava la guerra que el «rude i disposat» general Taylor, un propietari d’esclaus de Louisiana, «un whig», com deia, «però no un ultra whig» era presentat com el candidat whig a president. Ell mateix no havia votat durant anys i era força innocent en qüestions polítiques. La tarifa, la moneda, i millores internes, amb un gest magnificient les referia als representants del poble en el Congrés, oferint-se a executar les lleis tal com les fessen, si era elegit. Els seguidors de Clay es lamentaven. Polk tronava però no pogué ni aconseguir una renominació de les mans dels demòcrates. Així fou com l’heroi de Buena Vista, celebrat pel seu ordre lacònic, «Donau-los una mica més de raïm, capità Bragg», esdevingué president dels Estats Units.
Oregon.- Estretament associada en la ment popular amb la contesa sobre els afers de Texas hi hagué una disputa amb Gran Bretanya sobre la possessió de territori a Oregon. En la llur campanya presidencial del 1844, els demòcrates havien acoblat a l’eslògan «La reannexió de Texas», dues altres crides, «La reocupació d’Oregon» i «Cinquanta-quatre quaranta o lluita». Els dos darrers eslògans eren fonamentats en descobertes i exploracions americanes en el Llunyà Nord-Oest. La llur aparició en la política mostrava que el distant país d’Oregon, més gran en àrea que Nova Anglaterra, New York, i Pennsylvania combinades, rebia finalment de la nació l’atenció que meritava la seua importància.
Ocupació conjunta i poblament.- Tant Anglaterra com els Estats Units havien reclamat de feia temps Oregon i el 1818 acordaren ocupar el territori conjuntament – un contracte que fou renovat deu anys més tard per a un període indefinit. Sota aquest pla, ciutadans de tots dos països eren lliures de caçar i assentar-se arreu de la regió. L’avantguarda de tractants de pell britànics i sacerdots canadencs fou ampliada amb molts nous recrutaments, amb americans no gaire enrere llur. John Jacob Astor, l’enginyós comerciant de New York, envià trampers i caçadors que establiren una posició comercial a Astoria el 1811. Uns vint anys més tard, missioners americans – entre ells dos homes ben remarcables, Jason Lee i Marcus Whitman – predicaven l’evangeli als indians.
A través de notícies dels comerciants de pell i missioners, grangers de l’Est sentien de les terres fèrtils que esperaven les llurs arades en el vessant del Pacífic; aquells amb esperit pioner s’afanyaren a prendre possessió del nou país. El 1839 una banda doblà el Cap Hor. Quatre anys més tard una gran expedició hi anà per terra. Fet el camí una vegada, altres seguiren ràpidament. Tan aviat com uns pocs assentaments eren ben establerts, els pioners celebraren una reunió massiva i acordaven un pla de govern. «Nosaltres, el poble del territori d’Oregon», fa el preàmbul el llur pacte, «amb els objectius de protecció múria i de garantir pau i prosperitat entre nosaltres, acordam l’adopció de les lleis i regulacions següents fins el moment que els Estats Units d’Amèrica estenguen la llur jurisdicció damunt nostre». Així l’autogovern s’obria pas a través de les Muntanyes Rocalloses.
La disputa fronterera amb Anglaterra resolta.- Per aquesta època era evident que el fronteres d’Oregon s’havien de fixar. En haver fet de la qüestió un punt de la campanya, Polk, després de la seua elecció el 1844, la dugué a l’atenció del país. En el seu discurs inaugural i el seu primer missatge al Congrés reiterava l’afirmació de la plataforma democràtica que «el nostre dret a tot el territori d’Oregon és clar i inqüestionable». Aquesta pretensió fou fermament refusada per Gran Bretanya, la qual cosa deixava al President la tria entre guerra i compromís.
Polk, ja amb la contesa amb Mèxic a les mans, cercà i obtingué un compromís. El govern britànic, animat per una indicació del representant americà, oferí un acord que fixaria la frontera en el paral·lel quaranta-nou per compte de «cinquanta-quatre quaranta», i donava l’illa de Vancouver. Polk ràpidament trià la sortida del dilema. Per comptes de prendre la decisió ell mateix, però, i després de redactar un tractat, s’adreçà al Senat per «consell». Tal com s’havia acordat amb els líders de partit, el consell era favorable al pla. El tractat, degudament formulat el 1846, fou ratificat pel Senat després d’un debat agre. «O! Muntanya que et deslliurares d’un ratolí», exclamà el senador Benton, «el teu nom serà cinquanta-quatre quaranta!». Tretze anys més tard, la part sud del territori era admesa a la unió com l’estat d’Oregon, deixant els sectors nord i est amb l’estatus de territori.
Califòrnia.- Amb el creixement de l’imperi nord-occidental, dedicat per la natura a la llibertat, els interessos plantador haurien estat contents, si la fortuna no els hagués arrabassat l’amable país de Califòrnia. En aquest territori enorme havien dipositat el cor. El clima suau i sòl fèrtil els semblava ben adient a l’esclavitud i els plantadors esperaven d’estendre la mà sobre tot el domini. Califòrnia era un estat de més de 155.000 milles quadrades – vora setanta vegades la mida de l’estat de Delaware. Podia ésser fàcilment dividit en cinc o sis grans estats, si això esdevenia necessari per preservar la balança de poder del Sud.
Relacions americanes primerenques amb Califòrnia.- Temps i marea, segons sembla, no eren del costat dels plantadors. Ja americans d’una mena ben diferent envaïen el vessant pacífic. Molt abans que Polk somniàs mai en Califòrnia, el ianqui amb la seua càrrega de nocions havia tombat el Horn. Patrons agosarats havien navegat des de ports de Nova Anglaterra amb una varietat de béns, cobert el llur curs al voltant de Sud-Amèrica fins a Califòrnia, cap a Xina i al voltant del món, comerciant mentre anaven i deixant olles, paelles, roba de llana, armes, botes, sabates, peix salat, atuells navals, i rom com a estela. «A casa des de Californy!» sonava el crit en més d’un port de Nova Anglaterra mentre un bon capità deixava anar l’àncora en retornar del llarg viatge comercial pel Pacífic.
Els camins per terra.- Per no ésser superats pels mariners de les profunditats, exploradors de l’Oest cercaven rutes per terra fins el Pacífic. Zebulon Pike, pioner i cercador de camins, amb la seua expedició al Sud-Oest durant l’administració de Jefferson, havia descobert els recursos de Nova Espanya i havia mostrat als seus compatriotes com de fàcil era arribar a Santa Fé des de la capçalera del riu Arkansas. No gaire més tard, comerciants obrien la ruta, fent de Franklin, Missouri, i més endavant de Fort Leavenworth el punt de partida. Al llarg del camí, una vegada explorat, fluïen caravanes altament custodiades per homes armats contra indians merodeadors. Tempestes de sorra sovint esborraven tot rastre de la ruta; la fam i la set conduïren més d’una banda de vagoners a la mort; però l’atractiu del joc i els beneficis al final mantenien el negoci amb intensitat. Enormes estocs de cotó, vidre, equipament, i munició eren arrossegats gairebé per tot el continent per bescanviar-los a Santa Fé per pells, mantes indianes, argent, i mulers; i més d’una fortuna es féu d’aquest tràfic.
Americans a Califòrnia.- Per què aturar-se a Santa Fé? La qüestió no romangué gaire sense resposta. El 1829, Ewing Young obrí el camí a Los Angeles. Tretze anys més tard Frémont feia la primera de les seues celebrades expedicions a través de plana, desert, i muntanya, despertant l’interès de tot el país en el Llunyà Oest. A l’estela dels qui obrien camí hi anaven aventurers, colons, i artesans. El 1847, més d’una cinquena part dels habitants de la petita posta de dos mil a la Badia de San Francisco eren dels Estats Units. La guerra mexicana, doncs, no fou el principi sinó el final de la conquesta americana de Califòrnia – una conquesta iniciada per americans que anaren a llaurar la terra, a comerciar, o a seguir algun ofici manual.
La descoberta d’or.- Com si fos per fixar el segell damunt de Califòrnia ja dipositat pels amics del sòl lliure, hi arribà el 1848 la sobtada descoberta d’or a Sutter’s Mill a la Vall de Sacramento. Quan aquestes excitants notícies arribaren a l’Est, una poderosa febre febre arrencà cap a Califòrnia, pels camins, a través de l’Istme de Panamà, i al voltant del Cap Horn. Abans que haguessen passat dos anys, s’estima que cent mil persones, a la cerca de fortunes, havien arribat a Califòrnia – menestrals, mestres, metges, advocats, grangers, miners, i treballadors dels quatre racons de la terra.
Califòrnia, un estat lliure.- Amb aquest augment de població hi resultava naturalment la demanda habitual d’amissió a la unió. Per comptes d’esperar l’autorització de Washington, els californians celebraren una convenció el 1849 i redactaren la llur constitució. Amb impaciència, els delegats descartaren el prec que «l’equilibri de poder entre el Nord i Sud» requeria l’admissió del llur estat com a comunitat esclava. Sense una veu dissident, votaren a favor de la llibertat i feren ferms la sol·licitud d’inclusió entre els Estats Units. El president Taylor, per bé que home del Sud, aconsellà el Congrés d’admetre la petició. Robert Toombs jurà a Déu que preferia la secessió. Henry Clay, el gran compromissari, arribà al rescat i el 1850 Califòrnia era admesa com a estat lliure.
Utah.- En el llarg camí cap a Califòrnia, en el mig d’erms prohibitius i deserts, una secta religiosa, els mormons, havia plantat una colònia destinada a una carrera tempestuosa. Fundada el 1830 sota el lideratge de Joseph Smith de New York, la secta havia patit nombrosos colps de fortuna cruel. D’Ohio havien migrat a Missouri on foren assetjats i colpits. Alguns d’ells foren assassinats per veïns indignats. Empentats fora de Missouri, anaren a Illinois tan sols per veure el llur director i profeta, Smith, primer empresonat per les autoritats i després abatut per una multitud. En haver aixecat un núvol d’enemics per raó tant de la llur fe religiosa com de la llur pràctica de permetre que un home tingués més d’una muller, prengueren de cor el suggeriment d’un nou líder, Brigham Young, d’anar al Llunyà Oest més enllà de les planes de Kansas – en el desert abandonat on els depravats deixarien de molestar i els cansats podrien reposar, tal com llegien a la Bíblia. El 1847, Young, amb una companyia d’homes escollits, cercaren amunt i avall fins que trobaren un indret adient que mirava cap a la Vall del Llac Salat. En retornar a Illinois, aplegà els seus seguidors, que ara sumaven diversos milers, i en una imponent caravana de vagons anaren fins al llur paradís distant.
Brigham Young i el seu sistema econòmic.- En Brigham Young els mormons tenien un líder de capacitat remarcable que oferia direcció cap a la redempció del sòl àrid, la gestió de la propietat, i l’aixecament d’indústria. Els prometé de fer que el desert florís com la rosa, i en veritat ho féu. Conformà fermament l’empresa de la colònia en línies cooperatives, retenint l’especulador i l’explotador amb una mà i encoratjant el pobre industriós amb l’altra. Amb l’astúcia pròpia d’un bon home de negocis, sabia com traçar la línia entre interès públic i privat. La terra era lliurada directament a cada família, però s’exercia gran cura en la distribució de manera que ningú no tingués gran avantatge sobre un altre. La compra de subministraments i la venda de producte eren realitzades a través d’un magatzem cooperatiu, els beneficis del qual anaven al bé comú. Trobant per primera vegada en la història de la raça anglo-saxona el problema de l’aridesa, els mormons superaren els obstacles més perplexants amb una destresa astoradora. Construïren obres d’irrigació amb treball cooperatiu i concediren drets d’aigua a totes les famílies en termes equitatius.
El creixement d’indústries.- Malgrat que l’agricultura romangué durant temps el principal interès de la colònia, els mormons, ansiosos d’ésser autosuficients en tot sentit possible, dedicaren esforços també a la manufactura i després a la mineria. Els llurs missioners, que cercaven en les carreteres i viaranys d’Europa conversos, mai no deixaven d’insistir en els avantatges econòmics de la secta. «Volem», proclamava el president Young a tota la terra, «que una companyia de fabricants de llana arriben amb maquinària i prenguen la llana de les ovelles i la convertesquen en la millor roba. Voem una companyia de ceramistes; els necessitam; l’argila els espera i manquen plats... Volem homes que obren una foneria; el ferro, carbó, i motllos esperen... Tenim una impremta i qualsevol que porte bon paper d’impremta i d’escriptura a la Vall serà una benedicció per a ell i l’església». Carreteres i ponts eren construïts; milions es gastaven en experiments en agricultura i manufactura; missioners a un cost enorme eren mantinguts a l’Est i a Europa; un exèrcit era mantingut per a la defensa contra indians; i es plantaven colònies en les regions perifèriques. Un historiador de Deseret, com la colònia era denominada pels mormons, estimava el 1895 que amb la feina de les pròpies mans la gent havia produït gairebé mig miliars de dòlars des de l’arribada de l’avantguarda.
La poligàmia prohibida.- L’esperança dels mormons que romandrien per sempre impertorbats per forasters fou aviat aterrada, ja que centenars de grangers i artesans que pertanyien a altres sectes religioses anaren a assentar-se entre ells. El 1850 la colònia era tan populosa i pròspera que fou organitzada en un territori dels Estats Units duta sota la supervisió del govern federal. S’elevaren protestes contra la poligàmia a la colònia i en la seu d’autoritat a tres mil milles de distància, a Washington. El nou partit republicà el 1856 proclamava «el dret i deure del Congrés de prohibir en els Territoris les relíquies bessones de la barbàrie, poligàmia i esclavitud». Eventualment els mormons hagueren d’abandonar les llurs pràctiques matrimonials que foren condemnades per l’opinió pública de tota la civilització occidental; però mantingueren la llur fe religiosa. Monuments de la llur primerenca empresa es veuen en el Temple i el Tabernacle, les obres d’irrigació, i la gran riquesa de l’Església.
Mentre els estadistes de la vella generació resolien els problemes de la llur era, caçadors, pioners, i cercadors de llar preparaven nous problemes més enllà dels Alleghanies. L’Oest pujava en població i riquesa. Entre 1783 i 1829, onze estats foren afegits als tretze originaris. Tots tret de dos eren a l’Oest. Dos d’ells eren en el territori de Louisiana més enllà del Mississippi. Ací el procés de colonització es repetia. Gent endurida de la frontera abatia boscos, construïa cabanes de fusta, establia granges, i obria camins a través de l’erm. Començaven una nova civilització com els immigrants a Virgínia o Massachusetts havien fet dos segles abans.
Com els colons del litoral abans d’ells, també celebraven l’esperit d’independència i poder. No havien anat gaire lluny en el llur curs abans de resentir el monopoli de la presidència per l’Est. El 1829 enviaren de fet un dels llurs propis celebrats líders, Andrew Jackson, a la Casa Blanca. De nou el 1840, el 1844, el 1848, i el 1860, la Vall de Mississippi pogué proclamar que un dels seus fills havia estat triat per a la seu de poder de Washington. El seu temperament democràtic evocà una resposta cordial en les viles de l’Est on la vella aristocràtica havia estat bandejada i s’havia donat el vot a artesans.
Durant tres dècades l’Oest ocupava l’interès de la nació. Sota el lideratge de Jackson, destruí el segon Banc dels Estats Units. Quan desbaratà la nul·lificació a Carolina del Sud, li donà cordial suport. Aprovà la seua política de parcel·lament de càrrecs governamentals entre treballadors del partit - «el sistema de despulles» en tota plenitud. En tan sols un punt dissentia realment. L’Oest afavoria de cor millores internes, l’apropiació de fons federals per a carreteres, canals, i ferrocarrils. Jackson tenia recents en aquesta qüestió i despertà forta crítica en vetar un decret de a millora de camins.
Des del llur punt d’avantatge en la frontera, els pioners premien cap a l’oest. Empenyeren fins a Texas, crearen un estat, en declararen la independència, sol·licitaren un lloc en la unió, i precipitaren una guerra amb Mèxic. Creuaren la plana i desert sense marques, obrint camins fins a Santa Fé, a Oregon, i a Califòrnia. Eren en l’escena quan la guerra mexicana digué Califòrnia sota els Estels i Franges. Havien establert les llurs granges a la Vall de Willamette quan la consigna de «Cinquanta-Quatre Quaranta o Lluita» forçà un acord en la frontera d’Oregon. Califòrnia i Oregon ja eren a la unió quan sorgí la gran guerra civil que comprovà si aquesta nació o qualsevol nació així concebuda i dedicada podia perdurar gaire.