El nacionalisme de Hamilton no era democràtic. La democràcia de Jefferson era, al principi, provincial. La missió històrica d’unir nacionalisme i democràcia fou en el decurs del temps lliurada a nous líders d’una regió més enllà de les muntanyes, poblada per homes i dones de totes les seccions i lliures d’aquelles tradicions estatals que remuntaven als primers dies de la colonització. La veu del nacionalisme democràtic nodrit a l’Oest fou sentida quan Clay de Kentucky defensà el seu sistema americà de protecció per a les indústries; quan Jackson de Tennessee condemnà la nul·lificació en una proclamació atronadora que ha ocupat el seu lloc entre els grans papers estatals americans; i quan Lincoln d’Illinois, en una hora crucial, convocà un poble agitat a afrontar la prova suprema de si aquesta era una nació destinada a sobreviure o a perir. I es recordarà que el partit de Lincoln trià per bandera aquell instrument primerenc – republicà – que Jefferson havia convertit en signe de poder. El «divisor de carrils» d’Illinois uní el nacionalisme de Hamilton amb la democràcia de Jefferson, i la seua crida fou vestida en el llenguatge simple del poble, no en la retòrica sonora que Webster aprengué a les escoles.
L’Oest i la revolució americana.- L’atenció excessiva dedicada pels historiadors a les operacions militars al llarg de la costa ha enfosquit el paper jugat per la frontera en la revolució americana. L’acció de Gran Bretanya en tancar la terra de l’oest a un fàcil assentament el 1763 fou més que un incident que precipità la guerra d’independència. Els americans de la frontera no ho oblidaren; quan els indians foren emprats per Anglaterra per defensar aquella terra, el zel per la causa patriòtica posà l’interior en flames. Foren els membres de l’avantguarda de l’oest, com Daniel Boone, John Sevier, i George Rogers Clark, els primers a entendre el valor del país llunyà sota els canons dels forts anglesos, on els homes rojos encara brandaven el tomahawk i el ganivet de cabellera. Foren ells els qui no donaren a l’Est descans fins que la llur visió fou contemplada pels líders del litoral que dirigien el curs de la política nacional. Fou un dels llurs nombres, un experimentat combatent indià, George Rogers Clark, qui amb ajut de Virgínia s’apoderà de Kaskaskia i Vincennes i aconseguí tot el Nord-oest per a la unió mentre el destí de l’exèrcit de Washington penjava encara de la balança.
Problemes de l’Oest al final de la revolució.- El tractat de pau, signat amb Gran Bretanya el 1783, comportà la cessió definitiva del cobejat territori a l’oest del riu Mississippi, però deixà sense resoldre molts problemes. En primer lloc, calia comptar amb tribus d’indians ressentits a la regió d’Ohio, fins i tot encara que el suport britànic fos retirat al final; i no fou fins després de l’establiment de la Constitució federal que un exèrcit ben equipat podia garantir la pau en la frontera. En segon lloc, guarnicions britàniques encara ocupaven forts al llac Erie pendents de l’execució dels termes del tractat del 1783 – termes que no foren complerts fins després de la ratificació del tractat de Jay dotze anys més tard. En tercer lloc, Virgínia, Connecticut, i Massachusetts tenien reclamacions conflictives sobre la terra del Nord-Oest basades en antigues cartes angleses i tractats indians. Fou tan sols després d’una forta contesa que els estats arribaren a un acord per transferir els llurs drets al govern dels Estats Units, Virgínia executant el seu acte de cessió l’1 de març del 1784. En quart lloc, títols de terres comprats per individus romangueren incerts en absència de mapes i registres oficials. Per tractar aquesta darrera situació, el Congrés instituí una exploració sistemàtica del país d’Ohio, establint-hi municipalitats, sectors de 640 acres cadascuna, i sectors. A cada municipalitat un segment de terra era apartat per mantindre escoles públiques.
L’Ordenança del Nord-Oest.- El problema final que s’havia de resoldre abans que l’assentament a gran escala pogués començar era el de governar el territori. Pioners que contemplaven amb ulls famolencs la vall fèrtil de l’Ohio amb prou feines podien dominar la llur impaciència. Soldats de la revolució, que havien estat pagats pels llurs serveis amb permisos de terra que els facultaven per fer entrades a l’Oest, cridaven a l’acció.
El Congrés respongué amb l’aprovació el 1787 de la famosa Ordenança del Nord-Oest que preveia que el govern territorial temporal fos seguit per la creació d’una assemblea popular tan bon punt hi hagués cinc mil mascles lliures en qualsevol districte. Es prometia als nous territoris l’admissió eventual a la unió en peu d’igualat amb els estats originals. Es garantia la llibertat religiosa. S’establien les garanties de judici per jurat, procediment judicial regular, i habeas corpus, per tal que els mètodes de la vida civilitzada poguessen prendre el lloc a la justícia dura-i-ràpida de la llei de lynch. Durant el curs del debat sobre l’Ordenança, el Congrés afegí el sisè article que prohibia l’esclavitud i la servitud involuntària.
Aquesta Carta del Nord-Oest, tan ben planificada pel Congrés sota els Articles de la Confederació, continuà vigent pel primer Congrés sota la Constitució del 1789. L’any següent les seues provisions essencials, excepte la prohibició de l’esclavitud, foren aplicades al territori al sud de l’Ohio, cedit per Carolina del Nord al govern nacional, i el 1798 al territori de Mississippi, anteriorment detingut per Geòrgia. Així fou establert per sempre que «les noves colònies no s’han d’explotar en benefici dels estats metropolitans (no pas més que ni en benefici d’Anglaterra) sinó que han d’ésser comunitats autònomes i coordinades». Aquest resultat, fortament oposat per alguns líders de l’Est que temien el triomf dels estats de l’Oest per damunt del litoral, completà les passes legals necessàries com a via de preparació per a l’allau de colons.
Les companyies de terres, especuladors, i tinença de la terra de l’Oest.- Com en l’assentament original d’Amèrica, també en l’obertura de l’Oest, grans companyies i propietaris individuals de grans concessions figuraren al principi. El 1787 la Companyia de Terres d’Ohio, un consorci de Nova Anglaterra, adquirí un milió i mig d’acres a l’Ohio i començà operacions en fundar la vila de Marietta. Un especulador professional de terres, J.C. Symmes, aconseguí un milió d’acres més avall, allà on la ciutat de Cincinnati fou fundada. Altres individus compraren drets de soldats i adquiriren així enormes tinences amb objectius especuladors. De fet, fou tant l’afany de fer fortunes ràpidament amb l’ascens dels valors de la terra que Washington arribà a deplorar «la pruïja d’especular i tancar la terra del Nord-Oest de l’Ohio», protestant que «amb prou feines cap tros valuós a una distància tolerable és deixat sense titular». Per tant urgia el Congrés a fixar un preu raonable per la terra, no «massa exorbitant i carregós per als ocupants reals, però prou alt com per desencoratjar monopolitzadors».
El Congrés, però, no era preparat per a utilitzat el domini públic amb el sol objectiu de desenvolupar un cos de petits tenidors a l’Oest. Encara contemplava la venda de terres públiques com a font important d’ingressos amb els quals pagar el deute públic; en conseqüència pensava més en els ingressos instantanis que en els resultats finals. No posà límit en la quantitat que es podia comprar quan fixà el preu a 2$ l’acre el 1796, i encoratjà l’operador professional de terres en fer que la primera instal·lació fos de tan sols 20 cèntims l’acre a més d’una petita taxa de registre i exploració. En aquests termes un especulador amb pocs milers de dòlars podia aconseguir la possessió d’un enorme tros de tres. Si era prou afortunat com per disposar-hi, podia afrontar les instal·lacions, que s’estengueren per un període de quatre anys, i fer-se amb un preciós benefici. Fins i tot quan el crèdit o mecanisme d’instal·lació fou abolit el 1821 i el preu de la terra davallà a un preu de caixa de 1,75$ l’acre, l’oportunitat de grans compres especulatives continuà a atreure capital a negocis de terres.
El desenvolupament de la petita tinença.- El baix preu de la terra i l’escassedat de mà d’obra, amb tot, féu impossible el triomf del latifundi amb la seua tinença semi-servil. Per uns 45$ un home podia aconseguir una granja de 160 acres en el pla d’instal·lació; un altre pagament de 80$ era previst en quaranta dies; però es permeté un termini de quatre anys per descarregar la balança. Amb un capital de dos a tres-cents dòlars una família podia embarcar-se en una empresa de terres. Si tenia bones collites, podia afrontar els pagaments endarrerits. Era, però, una dura batalla en el millor dels casos. Més d’un home renuncià a la terra per no poder pagar la instal·lació final; amb tot, al final, malgrat tots els obstacles, la petita tinença d’uns pocs centenars d’acres com a màxim esdevingué la unitat típica de l’agricultura de l’Oest, excepte en els estats plantadors del Golf. Fins i tot les terres de les grans companyies foren habitualment dividides i venudes en lots petits.
La tendència envers tinences moderades, tan afavorida per condicions occidentals, fou també promoguda amb una clàusula en l’Ordenança del Nord-Oest que declarava que la terra de qualsevol persona que morís intestada – és a dir, sense cap testament que en disposàs – hauria d’ésser dividida igualment entre els seus descendents. Hildreth diu d’aquesta provisió: «Establia l’important principi republicà, no introduït llavors en tots els estats, de la distribució igual tant de la propietat de terres com de la personal». Totes aquestes forces combinades feien de l’àmplia dispersió de la riquesa, en els primers dies del segle XIX, una característica americana, en marcat contrast amb el sistema europeu de prestigi familiar i enormes finques basades en la llei de primogenitura.
El poble.- Amb el govern establert, les armes federals victorioses damunt dels indians, i les terres explorades per a la venda, ja era preparat el camí per als immigrants. Arribaren amb un allau. Joves de Nova Anglaterra, cansats de llaurar el sòl pedregós dels llurs estats nadius, fluïen a través de New York i Pennsylvania, alguns assentant-se a la riba nord de l’Ohio però la majoria d’ells en la regió del Llac. Fills i filles de grangers alemanys de Pennsylvania i més d’un remença que s’havia descarregat del seu vincle de servitud s’afanyaren fins a Ohio, Kentucky, Tennessee, o més enllà. Dels camps exhaurits i els turons argilosos dels estats del Sud arribaren pioners d’ascendència anglesa i escot-irlandesa, els darrers en grans nombres. De fet, un historiador d’alta autoritat s’ha aventurat a dir que «la ràpida expansió dels Estats Units des d’una franja litoral a una àrea continental és en gran mesura un assoliment escot-irlandès». Mentre que americans nadius d’origen mixt lideraven el camí cap a l’Oest, no passà gaire temps abans que immigrants directes d’Europa, sota l’estímul de companyies empresarials, començaren a filtrar-se cap als nous assentaments en nombres creixents.
Els tipus de persones eren tan variats com les nacions que representaven. Timothy Flint, que publicà les seues entretingudes Recollections el 1826, trobava a l’Oest una estranya barreja de gent de tota mena i condició. Alguns d’ells, relata, havien estat caçadors en el món alt del Mississippi, per damunt dels salts de St. Anthony. Alguns havien estat encara més al nord, a Canadà. Uns altres encara havien rodat des del Sud – el Golf de Mèxic, el Riu Vermell, i el país espanyol. Barquers i trampers francesos, comerciants espanyols del Sud-Oest, plantadors de Virgínia amb els llurs seguicis d’esclaus barrejats amb grangers anglesos, alemanys, i escots-irlandesos. Caçadors, guardaboscos, homes incansables de frontera, i ocupadors, com la pentina escumosa d’una marea ascendent, anaven primers. Després seguien els grangers, mestres de la destral i l’arada, amb les llurs mullers que compartien tota càrrega i duresa i introduïen alguns dels trets de la vida civilitzada. Els caçadors i forestals passaven a nous escenaris; els que feien cases construïen per sempre.
El nombre d’immigrants.- No hi havia estacions oficials a la frontera per registrar el nombre d’immigrants que entraven a l’Oest durant les dècades que seguiren a la revolució americana. Però viatgers de l’època registren que cada camí era «ple» de pioners i les llurs famílies, els llurs vagons i bestiar; i que rarament no se sentia el soroll del fuet esclafidor del carreter que urgia endavant els seus cavalls o el crec del rifle del caçador mentre abatia l’àpat del vespre. «Durant la darrera meitat del 1787», diu Coman, «més de nou-cents bots flotaven Ohio avall transportant divuit mil homes, dones, i infants, i dotze mil cavalls, ovelles, i bovins, i sis-cents cinquanta vagons». Altres línies de viatge eren també atapeïdes i amb el pas dels anys la marea dels qui cercaven una llar pujava més i més alta.
Les rutes de l’Oest.- Quatre rutes principals conduïen cap al país de més enllà dels Apalatxes. La carretera Genesse, començava a Albany, corria gairebé directament cap a l’oest fins a l’emplaçament actual de Buffalo al Llac Erie, a través d’un país anivellat. En l’estació seca, vagons carregats de béns podien fàcilment passar-hi al llarg cap al nord d’Ohio. Una segona ruta, a través de Pittsburgh, era alimentada per tres ramals de l’est, un que arrencava a Philadelphia, un altre a Baltimore, un tercer a Alexandria. Una tercera ruta principal feria a través de les muntanyes des d’Alexandria a Boonesboro a Kentucky i després cap a l’oest a través d’Ohio fins a a St. Louis. Una quarta, la més famosa de totes elles, passava a través de Cumberland Gap i per ramals s’estenia cap a la vall de Cumberland i el país de Kentucky.
D’aquestes quatre línies de viatge, la ruta de Pittsburgh oferia els màxims avantatges. Pioners, tant se val de quin sector procedissen, una vegada eren la capçalera de l’Ohio i en possessió d’una balsa, podien trobar un passatge ràpid i senzill cap a totes les parts de l’Oest i el Sud-Oest. Tant si volien assentar-se a Ohio, Kentucky, o l’oest de Tennessee podien trobar el llur camí corrent avall fins a la llur destinació o si més no cap a un indret proper. Moltes persones del Sud així com dels estats del Nord i del Mig triaven aquesta ruta; així passà que els fills i filles de Virgínia i les Carolines es barrejaven amb els de New York, Pennsylvania, i Nova Anglaterra en l’assentament del territori del Nord-Oest.
Els mètodes de viatge cap a l’Oest.- Moltes històries que ofereixen descripcions exactes de mètodes de viatge cap a l’Oest en els primers dies han estat preservades. El país amb prou feina s’havia obert abans que visitants del Vell Món i dels estats de l’Est, empesos per la curiositat, fessen el camí cap a la veritable frontera de la civilització i escrivien llibres per informar o divertir el públic. Un d’ells, Gilbert Imlay, un viatger anglès, ens ha lliurat un relat de la ruta de Pittsburgh com la trobà en el 1791. «Si un home...» escriu, «té una família o béns de cap mena que traslladar, la seua millor via, doncs, seria comprar un vagó i un grup de cavalls per dur la seua propietat fins a Redstone Old Fort o a Pittsburgh, segons si venien dels estats del Nord o del Sud. Un bon vagó costaria, a Philadelphia, unes 10£... i els cavalls 12£ cadascú; costarien quelcom més tant a Baltimore i Alexandria. El vagó pot cobrir-se de tela, i si és l’elecció de la gent, poden dormir-hi de nit amb la seguretat més gran. Però si els desagrada, hi ha hostals d’acollida al llarg de tota la distància en les diferents carreteres... Les provisions les compraria de la mateixa manera [és a dir, de grangers al llarg de la carretera]; i amb disposar de dos o tres bullidors de camp i aturant-se cada vespre quan l’oratge és bo a la vora d’un rierol i encentent-hi un foc poden enllestir aviat el propi àpat... Aquesta manera de viatjar és tan lluny d’ésser desagradable que en una estació agradable és extremadament plaent». L’immigrant una vegada a Pittsburgh o Wheeling podia comprar llavors una balsa de la mida requerida per als seus béns i bestiar, i anar corrent avall fins al destí del seu viatge.
L’admissió de Kentucky i Tennessee.- Quan el segle XVIII s’acostava a la conclusió, Kentucky tenia una població més gran que Delaware, Rhode Island, o New Hampshire. Tennessee declarava 60.000 habitants. El 1792 Kentucky ocupà el seu lloc com a estat al costat de la seu gens amable mare, Virgínia. Els federalistes de l’Est se’n ressentien de la seua intrusió; però reberen una certa consolació amb l’admissió de Vermont perquè l’equilibri de poder de l’Est era encara retingut.
Com si fos per afirmar la llur independència d’antigues idees domèstiques i conservadores els redactors de la primera constitució bandejaren la qualificació de terres en el sufragi i atorgaren el vot a tots els mascles blancs lliures. Quatre anys més tard, el veí de Kentucky al sud, Tennessee, seguií aquest pas envers una democràcia més àmplia. Després de trobar una ferotge oposició dels federalistes, Tennessee fou acceptat com a setzè estat.
Ohio.- La porta de la unió amb prou feines s’havia obert per a Tennessee quan una altra crida fou feta al Congrés, aquesta vegada pels pioners d’Ohio. Les petites posicions fundades a Marietta i Cincinnati havien crescut a centres floreixents de comerç. El corrent d’immigrants, que fluïen riu avall, afegia diàriament als llurs nombres i els assentaments creixents inundaven de producte els llurs mercats per bescanviar-los per «béns de magatzem». Després d’haver disposat dels indians el 1794 i que el darrer soldat britànic abandonàs els forts de frontera sota els termes del tractat de Jay del 1795, petits assentaments de famílies aparegueren al Llac Erie en la «Reserva Occidental», una regió que havia estat retinguda per Connecticut quan renuncià als seus altres drets del Nord-oest.
A la conclusió del segle, Ohio, que declarava una població de més de 50.000, es desacontentà del seu estatus territorial. De fet, dos anys abans de l’aprovació de l’Ordenança del Nord-oest, ocupadors de la regió havien estat convidats per un tal John Emerson per celebrar una convenció a la manera dels homes de Hartford, Windsor, i Wethersfield de la vella Connecticut i redactaren un marc de govern per a ells mateixos. Aquest veritable fill de Nova Anglaterra declarava que homes «tenen un dret indubtable de passar cap a tot país vacant i de formar-hi la llur constitució i que des de la confederació de tots els Estats Units el Congrés no té la capacitat de prohibir-los-hi». Aquesta gran convenció no fou mai celebrada perquè la mà forta del govern caigué damunt dels líders; però l’esperit de John Emerson no perí. El novembre del 1802, una convenció triada per votants, reunida sota l’autoritat del Congrés a Chillicothe, redactà una constitució. Entrà en vigor després d’una ratificació popular. La llista de la convenció duia noms com els d’Abbot, Fairfield, Hamilton, Jefferson, Trumbull, i Washington, mostrant que la nova Amèrica de l’Oest era poblada i liderada per l’antiga soca. El 1803 Ohio era admès a la unió.
Indiana i Illinois.- Com en l’estat veí, la frontera a Indiana avançà cap al nord des de l’Ohio, principalment sota el lideratge, però, de colons del Sud – incansables kentuckians que esperaven millor sort en un país més nou i pioners de les fronteres llunyanes de Virgínia i Carolina del Nord. Tan aviat com un terç de comtats alçats com les banyes de la lluna contra Ohio per l’est i cap a la Vall de Wabash a l’oest foren prou colonitzats, s’aixecà un clam per esdevindre estat. Sota l’autoritat d’una llei del Congrés del 1816 els indianencs redactaren una constitució i inauguraren el llur govern a Corydon. «La majoria dels membres de la convenció», ens diu un historiador local, «eren grangers de frontera que tenien una idea general del que volien i prou seny com per deixar que els llurs col·legues més erudits ho posassen en forma».
Dos anys més tard, els pioners d’Illinois, també s’assentaren amunt des d’Ohio, com Indiana, elegiren els llurs delegats per redactar una constitució. El lideratge a la convenció, de forma ben adient, fou pres per un home nascut a New York i criat a Tennessee; i la constitució tal com fou finalment redactada «era en les seues provisions principals una còpia de les constitucions llavors existents de Kentucky, Ohio, i Indiana... Molts dels articles són còpies exactes en els termes per bé que arranjats i numerats de forma diferent».
Louisiana, Mississippi, i Alabama.- Al llarg del Mississippi fins al sud llunyà, aclariments i plantacions havien continuat amb molt de xivarri i empenta. Les terres cotoneres i sucreres de Louisiana, obertes per colons francesos i espanyoles, foren ampliades en tota direcció per plantadors amb els llurs exèrcits d’esclaus dels estats més antics. Nova Orleans, un bon mercat i centre de cultura no menyspreat ni tan sols pel pioner, creixia a bon ritme. El 1810 la població de la baixa Louisiana era de més de 75.000. Havia arribat el moment, deien els líders del poble, de complir la promesa feta a França en el tractat de cessió; és a dir, concedir als habitants del territori condició d’estat i els drets de ciutadans americans. Federalistes de Nova Anglaterra que tenien encara una veu en el Congrés, si bé més feble, encara protestaren amb to d’horror. «Em veig obligat a declarar com la meua opinió deliberada», pronunciava Josiah Quincy a la Cambra de Representants, «que si aquesta proposta [la d’admetre Louisiana] s’aprova, els vincles d’aquesta Unió seran virtualment dissolts... que així com serà el dret de tots, serà el deure d’alguns [estats] de preparar-se definitivament per a una separació; amigablement si poden, violentament si ha d’ésser el cas... És un colp de mort a la Constitució. Pot després perdurar; però si perdura, el seu destí serà consumat en un període no massa distant». Federalistes de New York com els de Nova Anglaterra tenien els llurs dubtes sobre la saviesa d’admetre estats de l’Oest; però el partit de Jefferson i Madison, que tenia la majoria necessària, concedí la condició cobejada d’estat a Louisiana el 1812.
Quan, uns pocs anys després, Mississippi i Alabama picaren a la porta de la unió, els federalistes tenien tan poc influència, degut a la llur conducta durant la segona guerra amb Anglaterra, que portaveus del Sud-oest trobaren una rebuda més amable a Washington. Mississippi, el 1817, i Alabama, el 1819, prengueren lloc entre els Estats Units d’Amèrica. Tots dos, alhora que concedien sufragi masculí blanc, donaven a les llurs constitucions el to del vell Est en disposar qualificacions de terres per al governador i membres de la legislatura.
Missouri.- Ben al nord dins de la compra de Louisiana, una nova comunitat pujava en poder. Era poblada per immigrants que baixaven de l’Ohio en flotes de bots o creuaven el Mississippi des de Kentucky i Tennessee. Alemanys estalviadors de Pennsylvania, grangers endurits de Virgínia disposats a treballar amb les pròpies mans, homes lliures que cercaven llars d’homes lliures, plantadors amb els llurs esclaus que es desplaçaven des dels camps esgotats del litoral, s’aplegaren en els amplis assentaments del país del Missouri. Gent del Nord i del Sud fluïen plegats, petits grangers i grans plantadors es barrejaven en una comunitat. Quan els llurs nombres hagueren arribat a seixanta mil o més, precipitaren una contesa sobre l’admissió a la unió, «fent sonar una campana d’alarma a la nit», com ho expressà Jefferson. L’expedient favorit de compromís amb l’esclavitud fou presentat al Congrés una vegada més. En conseqüència, Maine fou introduït a la unió sense esclavitud i Missouri amb esclavitud. Al mateix temps es dibuixava en direcció a l’oest per la resta del territori de Louisiana una línia que separava servitud d’esclavitud.
Tinença de terra i llibertat.- Per tota una immensa àrea de l’oest es desenvolupà un sistema ininterromput de granges de tinença lliure. Als estats del Golf i al baix Vall del Mississippi, és cert, el plantador amb els seus nombrosos esclaus fins i tot liderà el moviment pioner; però per grans sectors de Tennessee i Kentucky, així com a l’alta Geòrgia i Alabama, i per tot el territori del Nord-oest el petit granger regnava suprem. En aquest immens domini sorgí una civilització sense casta o classe – un cos de persones que tenien gairebé la mateixa quantitat de béns d’aquest món i que derivaven el sosteniment d’una sola font: el treball de les pròpies mans sobre la terra. El territori del Nord-oest tot sol gairebé igualava en àrea tots els tretze estats originals plegats, excepte Geòrgia, i el seu sistema d’economia agrícola no era interromput per plantacions i propietats feuals. «En la subdivisió de la terra i la gran igualtat de condició», com deia Webster en més d’una ocasió, «hi ha la veritable base, ben certament, del govern popular». Ací hi havia la font indubtable de democràcia jacksoniana.
Les característiques de la gent de l’Oest.- Viatgers cap al Nord-oest durant els primers anys del segle XIX coincidien en dir que la gent d’aquella regió era gairebé uniformement marcada per les característiques comunes d’una pagesia independent. Un observador detingut registrava així les seues impressions: «Un esperit d’empresa aventurera, una disposició de passar per qualsevol duresa per acomplir un objectiu... Independència de pensament i acció. Havien sentit la influència d’aquests principis des de la infantesa. Homes que podien suportar qualsevol cosa; havien viscut gairebé sense límits, lliures com l’aire de la muntanya o com el cérvol i el búfal dels llurs boscos, i que sabien que tots eren americans... Una rudesa aparent que alguns considerarien rudesa de maneres... On hi ha una perfecta igualtat en un veïnat de persones que saben poc de la història prèvia o ascendència de cadascun dels altres però on cadascú és senyor de la terra que cultiva. On una cabana de fusta és tot el que les millors de les famílies poden esperar tindre durant any i és clar podem posseir poques de les decoracions externes que tenen tan influència en crear una diversitat de rang en la societat. Aquestes circumstàncies han dipositat el fonament d’aquella igualtat d’interrelació, simplicitat de maneres, manca de deferència, manca de reserva, gran disponibilitat a fer coneixences, llibertat d’expressió, indisposició a tolerar insults reals o imaginaris que hom testimonia entre la gent de l’Oest».
Aquesta igualtat, aquesta independència, aquesta rudesa tan sovint descrita pel viatger com a marca d’un nou país, eren totes accentuades pel caràcter dels propis colons. Traces del caçador ferotge, insociable, d’ull d’àliga i bevedor romanien. Els colons que seguiren el caçador eren, amb algunes excepcions, soldats de l’exèrcit revolucionari, grangers de «l’ordre mitjà», i menestrals de les viles, - anglesos, escots-irlandesos, alemanys, - pobres en possessions i abocats a la feina amb les pròpies mans per mantindre’s. Fills i filles de llars acomodades de l’Estat de vegades aportaren maneres més suaus; però la igualtat de vida i la força anivelladora del treball en el bosc i en el camp aviat els feren d’un esperit amb els llurs veïns esforçats. Fins i tot els predicadors i mestres, que arribaven quan les cabanes s’alçaven en els aclariments i es construïen esglésies i escoles rudimentàries, predicaven sermons i ensenyaven lliçons que feien sabor de frontera, com qualsevol pot saber si llegeix Un cristià muscular de Peter Cartwright o El mestre d’escola hoosier d’Eggleston.
L’Est alarmat.- Un poble tan independent com els de l’Oest i tan adherit a l’autogovern local donà a l’Est conservador més d’un rude xoc, disposant cavallers de perruca empolvada i calces de genoll a la idea que coses terribles podien succeir a la Vall del Mississippi. No sense bones raons Washington temia que «el toc d’una ploma podia girar» els colons de l’Oest lluny del litoral cap als espanyols; i seriosament urgia l’Est a no negligir-los, per tal de «no ésser arrossegats a les armes d’estranger o ésser-ne dependents». Aprofitant l’esperit incansable del Sud-oest, Aaron Burr, en haver caigut en desgràcia per matar Alexander Hamilton en un duel, disposà plans forassenyats, si no per provocar una secessió en aquella regió, si més no per construir una certa mena d’estat a partir dels dominis espanyols veïns de Louisiana. Atemorits per aquestes empreses i amb por pel domini de l’Oest, els els federalistes, amb algunes excepcions conspicues, s’oposaren a la igualtat entre els sectors. Si les llurs estretes opinions haguessen prevalgut, l’Oest, amb la seua nova democràcia, hauria estat mantingut en tutela perpètua del litoral o potser conduït cap a la independència com les tretze colònies ho havien estat no feia gaire temps.
Amics de l’Oest a l’Est.- Afortunadament per a la nació, hi havia molts líders de l’Est, particularment del Sud, que entenien l’Oest, n’aprovaven l’esperit, i cercaven d’aplegar els dos sectors per vincles comuns. Washington mantingué viu i amatent el zel per l’avançament de l’Oest que adquirí en la seua joventut com a agrimensor. Mai no es cansà d’esperonar els seus amics de l’Est per copsar la importància de les terres de més enllà de les muntanyes. Pressionà el governador de Virgínia per adoptar un projecte de carretera de vagons que connectàs el litoral amb el país d’Ohio i fou actiu en un moviment per a la millora de la navegació del Potomac. Defensà l’enfortiment dels vincles comercials. «Allisau els camins», deia, «i facilitau la ruta, i llavors veureu quina entrada d’articles us inundarà; com de sorprenentment les vostres exportacions hi seran augmentades; i com d’àmpliament sereu compensats per qualsevol problema o despesa que puguem trobar per fer-ho efectiu». Jefferson, també, era interessat en cada fase del desenvolupament de l’Oest – la prospecció de terres, l’explotació de cursos d’aigua, l’obertura del comerç, i fins i tot la descoberta dels ossos d’animals prehistòrics. Robert Fulton, l’inventor del vaixell de vapor, fou un altre home de visió que durant anys pressionà els seus compatriotes sobre la necessitat d’unir Est i Oest per un canal que cementàs la unió, elevàs el valor de les terres públiques, i estengués els principis de govern confederat i republicà.
Les dificultats del primer transport.- Els mitjans de comunicacions jugaven un paper important en l’estratègia de tots aquells qui cercaven d’aplegar el litoral i la frontera. El producte de l’Oest – blat, panís, bacó, cànem, bestiar, i tabac – era feixuc i el cost del transport per terra era prohibitiu. En el mercat de l’Estat, «una vaca i el seu vedell eren donats per un buixel de sal, mentre que un joc de ‘robes de magatzem’ costaven tant com una granja. En tals circumstàncies, els habitants de la Vall del Mississippi eren forçats a embarcar el llur producte per a la una llarga ruta a través de Nova Orleans i pagar elevades taxes de transport per tot el que es duia a través de les muntanyes. Gavarres de cinc a cinquanta tones eren construïdes en les viles del llarg dels rius i es pilotaven corrent avall fins a Crescent City. En uns pocs casos es construïen petits vaixells oceànics per transportar béns cap a les Índies Occidentals o cap a les viles de la costa Est. Sal, ferro, armes, pólvora, i els béns absolutament essencials que els pioners havien de comprar principalment en mercats de l’Est es transportaven damunt d’estrets corriols de vagons que eren gairebé intransitables en l’estació plujosa.
La carretera nacional.- Per a homes de mirada llarga, com Albert Gallatin, «el pare de les millores interiors», la solució d’aquest problema fou la construcció de carreteres i canals. Aviat en l’administració de Jefferson, el Congrés dedicava una part dels ingressos de la venda de terres a construir camins des de les capçaleres de les aigües navegables que buidaven en l’Atlàntic fins al riu Ohio i més enllà cap al territori del Nord-oest. El 1806, després de molts intents fallits, autoritzava una gran via nacional que unia l’Est i l’Oest. La Carretera de Cumberland, com fou anomenada, començà al nord-oest de Maryland, feria a través del sud de Pennsylvania, creuava el coll estret de Virgínia a Wheeling, i llavors es disparava gairebé recta a través d’Ohio, Indiana, i Illinois, fins a Missouri. Pel 1817, diligències corrien entre Washington i Wheeling; pel 1833 contractistes havien dut la feina fins a Columbus, Ohio, i pel 1852 fins a Vandalia, Illinois. Damunt d’aquesta carretera pavimentada carros postals i de passatgers podien anar a alta velocitat, i vagons de càrrega pesant avançaven amb seguretat a un ritme continuat.
Canals i vapors.- Una segona època en la unió econòmica de l’Est i Oest fou assolida amb l’obertura del Canal d’Erie el 1825, que oferia una ruta aquàtica continuada des de New York City fins als Grans Llacs i la Vall del Mississippi. Pennsylvania, alarmada pels avantatges conferits a New York per aquesta empresa, començà el seu sistema de canals i transports des de Philadelphia fins a Pittsburgh, que completà el darrer enllaç el 1834. En el Sud, la Companyia de Chesapeake i Ohio, registrada el 1825, era ocupada en un projecte de connectar Georgetown i Cumberland quan els ferrocarrils irromperen en l’empresa abans que fos mig acabada. Pel mateix temps, Ohio construí un canal a través de l’estat, que permetia una comunicació per aigua entre el llac Erie i el riu Ohio a través d’un ric cinyell de blat. Podien ara viatjar passatgers embarcats pel canal fins a l’Oest amb relativa facilitat i comoditat, encara que no fos a ràpida velocitat, i el carregament més pesant es podia manegar fàcilment. A més, el cost sofert pel transport de béns fou retallada de 32$ la tona per cada centenar de milles a 1$. Nova Orleans era destinada a perdre la seua primacia en la Vall del Mississippi.
La desviació del tràfic cap a mercats de l’Est fou també estimulada per vaixells de vapor que aparegueren a l’Ohio vora el 1810, tres anys després que Fulton hagués fet el seu famós viatge en el Hudson. Calien vint homes per dur a vela i rem una gavarra de cinc tones riu amunt a una velocitat de vint milles diàries. El 1825, Timothy Flint viatjà a cent milles diàries damunt del nou vapor Grecian «contra tot el pes del corrent del Mississippi». Tres anys més tard el trajecte d’anada i tornada des de Louisville a Nova Orleans es retallà en vuit dies. Producte pesant que abans s’havia de transportar riu avall fins a Nova Orleans es podia dur corrent amunt i enviar-lo cap a l’Est a través dels sistemes de canals.
Així el país llunyà fou acostat. Els tímids ja no vacil·laven davant del pensament del perillós viatge. Totes les rutes eren plenes d’immigrants cap a l’Oest. Els boscos queien davant de la destral com el gra davant de la falç. Aclariments escampats per la foresta s’escampaven en un gran mosaic de granges que s’estenien des dels Apalatxes del Sud fins al Llac Michigan. El cens nacional del 1830 donava 937.000 habitants a Ohio; 343.000 a Indiana; 157.000 a Illinois; 687.000 a Kentucky; i 681.000 a Tennessee.
Amb l’augment de població i el creixement de l’agricultura vingué la influència política. Gent que en el seu moment feia peticions al Congrés ara enviava els seus propis representants. Homes que fins llavors havien acceptat sense protesta presidents del litoral expressaven un nou esperit de dissensió el 1824 en donar tan sols tres vots electorals a John Quincy Adams; i quatre anys més tard enviaven un fill de la terra de Tennessee, Andrew Jackson, per ocupar la cadira de Washington com a cap executiu de la nació – el primera d’una llarga sèrie de presidents de la conca de Mississippi.