La lluita contra la segona guerra imperialista mundial
novembre del 1940
Publicada originalment dins la “Collection IVème Internationale” com a La lutte contre la deuxième guerre impérialiste mondiale.
Per justificar als ulls de les masses la follia d'una nova guerra, el govern Daladier, comissari de les dues-centes famílies, invocà les agressions d'Alemanya contra “l'ordre” europeu.
Però “l'ordre europeu” que volia defendre Daladier, era l'ordre de Versalles, i Versalles ofegava Europa. Així, calia vessar sang nova en defensa de les rapinyes de la primera guerra imperialista mundial.
El Llibre groc havia de demostrar que Hitler no es deixaria aturar per res, sinó per la força. Ço que féu Daladier en enviar al front cinc milions d'obrers i de camperols, per la glòria del capitalisme francès.
Enhoramala pels vençuts! El 1919, el Tractat de Versalles obligà Alemanya a carregar davant els pobles del món sencer amb el crim de la primera guerra mundial. Vencedora momentània de la guerra actual, Alemanya llença a França els estigmes d'autora de la guerra.
Les acusacions mútues dels bel·ligerants no tenen pas com a objectiu sols la justificació als ulls dels “llurs” pobles de la participació en el conflicte. També i per damunt de tot han d'amagar a tots els pobles les veritables causes de la guerra. Si la humanitat és presa periòdicament d'una cacera, és per culpa de tal o tal poble, ja siga pel seu militarisme (Alemanya), o perquè ocupe un “espai vital”, “necessari” als altres (França i Anglaterra).
Mentre s'eleven clams de totes bandes. “Reorganitzarem Àfrica” proclama l'Eix. “Un nou ordre a Àsia” clamen els generals del Mikado. “Per nosaltres es tracta de sobreviure” diu Churchill. “Volem simplement que els nostres vaixells pacífics puguen circular lliurement per totes les mars” afirma Roosevelt, alhora que sotmet a control seu totes les Amèriques. Vet ací com “l'incident polonès” esdevé conflicte mundial, vet ací com darrera la “lluita per un ordre europeu” s'amaga la lluita per un nou repartiment del món. Així se'ns revela als nostres ulls la causa real de la guerra: l'imperialisme dels països capitalistes “avançats”.
Què és l'imperialisme (el capitalisme dels monopolis nascuts de la lliure competència)?
L'imperialisme és el domini del capital financer (monopolis, consorcis) en l'economia mundial. Aquest domini es realitza de la manera següent: els països que arribaren primer a l'estadi industrial cercaren eixides i matèries primeres en els altres continents, endarrerits econòmicament: Àfrica, Àsia, Amèriques, etc... Anglaterra i més tard França s'apoderaren de colònies, dels segles disset al dinou. Quan altres països esdevingueren industrials, Alemanya, Japó, etc. no trobarem més que les escurrialles. Aquesta situació es feia més intolerable quan la llur potència industrial, basada en una tècnica més avançada, depassava la dels rivals. Això fou a l'inici del segle vint quan el capitalisme de la lliure competència es transformà en capitalisme dels monopolis, és a dir que el món s'havia de repartir en esferes d'influència i possessions dels països capitalistes “avançats”.
Els imperialistes nouvinguts, “afamats”, no podien doncs obtindre eixides i matèries primeres si no era en detriment de les esferes d'influència i de les possessions dels antics imperialismes “farts”. El 1914 esclatà la primera guerra mundial pel repartiment del món. Resultà en benefici dels imperialismes “farts”, però aquests hagueren de cedir el pas davant un jove rival que havia decidit la victòria: els Estats Units.
“La força canvia de forma diferent entre els participants del repartiment, car no hi pot haver en un règim capitalista un desenvolupament igual de les empreses, dels consorcis, de les branques de la indústria, dels països (Lenin). Finalment el Tractat de Versalles, imposat per l'Entente, caduca, l'Alemanya esclafada es cura ràpidament, i d'altra banda, les relacions de forces en el món canvien completament. Vet ací damunt quina base sorgí la segona guerra mundial pel segon repartiment del món. La comèdia de la “revisió pacífica” no era destinada precisament més que a amagar aquest fet capital als ulls dels pobles.
“Ço que és essencial per l'imperialisme”, diu també Lenin, “és la rivalitat de diverses grans potències que tendeixen a l'hegemonia, és a dir a la conquesta de territoris, no tant per elles sinó per afeblir l'adversari i sabotejar la seua hegemonia”.
És únicament amb l'objectiu imperialista d'afeblir el seu rival que Anglaterra es vanta d'alliberar el continent de la dominació alemanya, i que Alemanya anuncia l'alliberament d'Egipte, d'Índia, del món àrab, etc..., de l'opressió anglesa. Malgrat les llurs frases de l'alliberament dels pobles oprimits pels altres, els països imperialistes en lluita són en realitat un front únic contra la llibertat dels pobles. Si Alemanya volgués realment alliberar Índia, no és pas a Gandhi que exaltaria com a promotor d'aquest alliberament, car l'home que es troba al capdavant de la “desobediència passiva” no és més l'agent dels lords per desviar aquest moviment.
“Les aliances pacífiques preparen la guerra i sorgeixen al llur torn de la guerra, es condicionen l'unes i les les altres, engendren les alternatives de la lluita pacífica i no-pacífica sota una mateixa base, la dels lligams i les relacions imperialistes entre l'economia i la política mundials” (Lenin).
Mentre subsisteix l'imperialisme (el capitalisme dels monopolis) la pau no és més que una treva entre dues guerres. La lluita per la pau es transforma així en lluita contra el capitalisme imperialista.
Però la lluita anti-capitalista no es pot realitzar més que sota la direcció del proletariat industrial. Si la burgesia, pel nacionalisme, lluitava encara en el segle dinou contra el particularisme i l'esmicolament feudal, actualment, en els països imperialistes, el seu “patriotisme” (contràriament al de les masses) no és més que una coberta còmoda; darrera, continua amb el seu robatori internacional. En el segle vint és el proletariat qui, per l'internacionalisme de classe, és l'únic que pot lluitar contra l'esmicolament nacional de l'economia mundial i posar fi a la guerra. En aquesta via els seus aliats naturals són les altres classes oprimides de la societat burgesa, així com els pobles colonials i oprimits.
Anam doncs a examinar la política proletària abans i durant el conflicte actual. Començam per lliurar el terreny de les mentides i calúmnies de la burgesia per desacreditar els obrers.
La innoble derrota del juny del 1940 revelà la completa putrefacció de la burgesia francesa.
El poble en èxode designava espontàniament, però cada vegada amb més seguretat, els responsables del desastre: homes d'estat, diplomàtics, capitans d'indústria, buròcrates, oficials i guàrdies que fugien, és a dir les classes dirigents del llur estat.
Davant la còlera amenaçadora de les masses la burgesia fou presa de la por i anuncià ella mateixa el càstic dels “responsables”. Pensava guanyar d'aquesta forma temps i deixar que la còlera del poble passàs. Però hom veié tot seguit que la burgesia entenia aquesta justícia com una forma d'escapar a les pròpies responsabilitats i com una ocasió de venjar-se de la classe obrera.
Provà primer de dirigir contra aquesta els camperols i la petita burgesia en acusar els obrers de peresa; si no tenim prous avions, la culpa és de les quaranta hores!
Bona ocasió de revenja!
La burgesia sempre llença les culpes de l'explotació capitalista a la peresa dels obrers. Tot i que, en la recerca de beneficis, les empreses eliminen de la producció masses creixents de productors i els transformen en desocupats inútils per la societat.
Així a França, durant les quaranta hores que no han durat més que sis mesos, hi havia 400.000 sense-feina i 400.000 aturats parcials. El sistema de producció capitalista feia inútil aquesta proporció del proletariat i extenuava l'altra en fer-la treballar seixanta hores abans mateix que esclatàs el conflicte. D'acord amb la propietat capitalista, no es podia fabricar prous avions: el benefici dels capitalistes hauria baixat. Actualment les aceries americanes treballen a 93% de rendiment, però dotze milions d'aturats pesen damunt l'economia del país. És per això el mot d'ordre de la Quarta Internacional: “expropiació de les indústries que treballen per la guerra” donaria la clau d'una defensa eficaç del país. Contràriament a ço que vol fer creure la burgesia, no és pas en les quaranta hores sinó més aviat en les seixanta hores on es troba una de les causes de la derrota.
A Riom, són ministres i grans personalitats qui hom “acusa”, però allà fins i tot, és contra els obrers que hom l'emprèn. La classe obrera no tan sols ha sigut malfeinera sinó que encara la seua política – que aquests senyors se suposa que han representat – ha dut el país al desastre. Certament, no discutim pas que els ministres arrestats han rebut el “bateig vermell” per la llur aliança amb els caps comunistes en el “front popular”; però la llur política en el govern es dirigia contra el proletariat, contra el moviment de masses que precedí aquesta guerra. Han ajudat la burgesia a reprendre amb la mà esquerra ço que s'havia vist obligada a cedir amb la mà dreta. En un mot, no eren pas al servei dels obrers, sinó dels capitalistes.
Quan Blum és acusat d'haver traït en benefici d'Espanya, és evidentment que es tracta dels obrers: no eren ells qui es manifestaven “avions, canons per Espanya!”? Aquestes reivindicació era l'expressió veritable d'una política exterior pròpia del proletariat que, en ajudar la revolució espanyola, s'oposa efectivament a la guerra imperialista i a les seues conseqüències. Però Blum, en executar les voluntats de les dues-centes famílies, nega als heroics defensors d'Irun les llurs pròpies armes i les lliura tot seguit als feixistes; la victòria de Franco, en allunyar el perill vermell, precipità la guerra imperialista. Si la política de Blum ha sigut desastrosa pel país, és per ço que la seua acció tenia de salvament de la dominació de classe de la burgesia francesa damunt el proletariat.
La política dels governs del “Front Popular” era la que ha dut a terme la burgesia després de Versalles, política simbolitzada per Briand i Poincaré – Societat de Nacions i fermesa – perquè ha dut finalment França a la derrota?
Perquè “La posició de França en el món, tal com fou fixada pel Tractat de Versalles, no es corresponia de cap manera als recursos reals de la República. La seua població no creixia pas. L'economia estagnava. No té pas petroli propi. Les provisions de carbó són insuficients. Les finances destarotades. Més que cap altre país, la seguretat nacional de França depenia dels altres països: de Gran Bretanya, dels Estats Units, quan no de l'URSS. La guerra llençarà França a un paper de potència de segona fila. Al mateix temps que la situació mundial d'aquest país, el seu ordre social serà destarotat” (Trockij, 9 d'agost del 1937). En què es basava aquest pronòstic?
Mantindre en esclavatge seixanta-dos milions de colonials i fer al mateix temps de gendarme d'Europa fou possible per a França mentre els pobles del continent no es recuperaven dels desastres provocats per la guerra. Però quan tenia davant un poble de vuitanta milions d'homes que volia reivindicar per ell – per la força – la “missió” de mantindre “l'ordre europeu”, aquesta tasca superava les seues forces: en el terreny de l'imperialisme, França havia de cedir finalment a Alemanya.
Però si França, dirigida pel proletariat, hagués alliberat “les seues” colònies, el suport, no tan sols dels colonials explotats per la burgesia francesa, sinó també de tots els pobles oprimits, l'hauria fet invencible. Un poble que n'oprimeix un altre ha d'esperar ésser OPRIMIT AL SEU TORN.
El paper reaccionari i anti-nacional de la burgesia, completament revelat per la guerra, s'expressa actualment sens equívocs en l'actuació dels seus dos salvadors: Pétain i De Gaulle. Per un es llença entre els braços mortals de Hitler, per l'altre, lluita per la revenja, per un nou Versalles dictat per l'imperialisme anglès. Però en un cas i en l'altre, el seu paper no pot ésser més que el d'un executant dòcil. Més que mai la dominació de la burgesia significa per França baixessa i servitud.
Tan sols resta oberta al relleu la via proletària per a França. Els obrers francesos units als obrers europeues en la mateixa lluita anti-imperialista – l'imperialisme francès, alemany, italià i espanyol – posaren fin a l'explotació de classe i a l'opressió nacional en el continent. L'èxit del proletariat europeu és assegurat per la situació sense precedents d'Europa en el món capitalista. Anam a demostrar-ho en donar una resposta a les qüestion següents: Hitler ha vençut definitivament? Hitler ha organitzat un “nou ordre europeu”?
Quan Europa era la senyora del món, la seua dominació assegurava a la primera potència continental l'hegemonia en el món sencer. Aquest és el secret de la política tradicional anglesa, el famós “equilibri” entre els països europeus. Però ai las! Ha passat el temps quan l'Europa era el centre econòmic del món. Un curt procés històric, amb prou feines de quatre cents anys, preparà el desenvolupament inaudit de les forces productives més enllà del vell continent. Assetjats per les persecucions cruentes de les classes dominants, els millors elements de la societat monàrquica emigraren al nou món. Allà, les condicions naturals del continent, unides al saber-fer dels artesans europeus, posaren les bases d'una economica que, en el segle vint, depassa les altres parts de l'economia mundial.
Aquest predomini de l'economia americana n'assegura alhora l'hegemonia d'Amèrica després de la primera guerra entre els imperialisme europeus. Mentre Europa s'arruïnava, Amèrica s'enfortia i s'enriquia. La primera guerra imperialista, nascuda de l'antagonisme anglo-alemany, consagrà la victòria del... llur rival americà a Europa i al món. Cal doncs examinar la qüestió a partir d'aquest fet decisiu. Car les victòries de Hitler en el continent no eliminen pas, sinó que al contrari augmenten la dependència d'Europa respecte Amèrica.
Els periodistes a sou de Hitler gasten molta tinta per assegurar-nos la victòria d'aquest. Per fer això, amaguen el problema essencial, les relacions entre Europa i Amèrica. Escoltam un cert senyor Stanislas: “El president dels Estats Units sap prou bé que el seu poble no el seguiria en una lluita per arrabassar l'hegemonia d'Europa a Alemanya. Per contra tindria tot el poble al darrera si el canceller Hitler volgués atacar Canadà” (Aujourd'hui, 2 d'octubre del 1940). Molt simple! Mentres, les gents serioses que parlen en nom del capital financer alemany, posen la qüestió d'una manera completament diferent: “Cal que els Estats Units renuncien a ésser al mateix temps el primer exportador industrial i el primer exportador financer” (Dr Funk).
Dilema que l'imperialisme americà no podrà mai acceptar.
El capitalisme americà necessita, més que qualsevol altre, el món sencer com a camp d'actuació, a la vegada com a exportador de productes industrials i de capitals.
“Amèrica acumula anualment set mil milions. Què fa de tots aquests diners? Posar-los simplement sota la rajola, és fer-ne un capital mort que disminuirà els beneficis del país. Tot capital necessita d'interessos. On posa els fons disponibles? El propi país no els necessita. El mercat interior és sobre-saturat, cal cercar una sortida a l'exterior. Hom comença a prestar als altres països, a invertir fons en la indústria forastera. Però que fer-ne dels interessos? Retornen en efecte a Amèrica. Cal o bé tornar-los de nou a l'exterior si són en espècies, o bé, en lloc de tocar l'or, importar mercaderies europees. Però aquestes mercaderies sabotejarien la indústria americana, on l'enorme producció ja necessita d'una sortida exterior. Aquesta és la contradicció. O bé importar or amb el que no hi ha res a fer, o bé, en lloc de l'or, importar mercaderies en detriment de la indústria nacional. És per això que com més va més necessitat estendre's, és a dir d'invertir l'excedent dels seus recursos en l'Amèrica llatina, en Europa, en Àsia, en Austràlia, en Àfrica” (Lev Trockij).
Just abans que el conflicte esclatàs obertament, hi havia un desplaçament considerable de forces en direcció als Estats Units. Ço que Hitler ha conquerit – fonts de febleses properes – empalideix davant les rapinyes “pacífiques” de Roosevelt: monopoli de les dues Amèriques, on el capital anglès i alemany ocupaven posicions considerables, protecció de l'“Imperi” britànic, domini de les posicions estratègiques que comanden els oceans! En afeblir Anglaterra, Alemanya ha jugat únicament el paper de soldat d'Amèrica. Vet ací un dels aspectes de la dependència d'Europa en relació a Amèrica.
No és doncs simplement l'hegemonia de Hitler a Europa ço que tem Roosevelt. La veritable qüestió és la següent: quin lloc deixarà el capital financer americà al capital financer europeu en l'economia mundial? És la guerra qui ho decidirà, car sols la guerra pot determinar la veritable relació de forces.
El principi estratègic de Clausewitz – gran teòric alemany de la guerra – “possessió implica potència” troba una nova verificació en la fi de la guerra del 1914-1918. L'exèrcit formidable de Wilhelm II quedà en escac per la situació històrica d'Alemanya: els seus rivals tenien damunt ella l'immens avantatge d'haver establert el llur domini mundial en una època on els pobles podien ésser introduïts en la via capitalista. Però el nostre segle és l'època de l'emancipació proletària i colonial. Si, contràriament a Wilhelm, Hitler aconsegueix de desembarcar a Londres, encara ho tindria més difícil que ell per aconseguir Índia.
Hitler ha vençut en Europa, però Europa ha sigut vençuda per Amèrica fa vint-i-sis anys, quan esclatà el primer conflicte mundial. Si la flota italiana és forta en la Mediterrània, la matriu dels oceans pertany a la flota americana i anglesa.
Que vol l'aliat japonès? Japó és el colós de peus de fang. El fort contrast econòmic, social, cultural, en fa l'imperialisme més ferotge, però el més vulnerable: la seua indústria avançada corona una economia agrària quasi-feudal; el 70% de la població agrícola cultiva el 33% de tota la terra arable; les relacions de propietat son pitjors: un 7,5% dels propietaris posseeix un 50% de la terra, mentre que un 50% dels propietaris en posseeix un 9%! És amb raó que la Quarta Internacional veu en Japó un de les primeres baules capitalistes destinades a trencar-se.
Alemanya i Itàlia són igualment desgarrades per terribles contradiccions socials. La guerra no és més que l'expressió capgirada d'aquestes contradiccions. Hitler i Mussolini escapen a la llur caiguda en dur a l'exterior el dinamisme explosiu de les forces productives alemanyes i italianes. Qualsevol sotrac, o precisament que tot vaja planerament, amenaça de fer explotar la llur maquinària de guerra: són obligats a l'ofensiva permanent; han de superar també de totes totes, el llur encerclament europeu. Aquesta situació estratègica impulsà en el seu temps Napoléon a la seua campanya de Rússia!
Quin fou el resultat de la primera guerra imperialista mundial?
“Europa, després de la guerra caigué en una situació més penosa que la d'abans del 1914. Però la guerra no fou pas un fenomen fortuït. Fou la sublevació cega de les forces de producció contra les formes capitalistes, incloses les de l'estat nacional. Les forces de producció, creades pel capitalisme, no podien mantindre's més en el marc de les formes socials del capitalisme, inclòs el marc dels estats nacionals. D'això, la guerra. Quina ha sigut el resultat de la guerra per Europa? Un agreujament considerable de la situació. Tenim encara les mateixes formes socials capitalistes, però més reaccionàries; les mateixes barreres duaneres, però més trufades d'obstacles; les mateixes fronteres, però més estretes; els mateixos exèrcits, però més nombrosos; un deute que creix, un mercat que es restringeix. Vet ací la situació general d'Europa. Si, ara, Anglaterra es recupera una mica, és en detriment d'Alemanya; demà, serà Alemanya la que es recuperarà en detriment d'Anglaterra. Si la balança comercial d'un país acusa un excedent, la balança d'un altre país acusa el passiu corresponent” (Trockij, 1926).
Fins a la derrota del juny, la premsa entretenia els lectors amb la futura “organització europea” que hauria sigut la conseqüència de la victòria dels aliats: els records del Tractat de Versalles assalten de fet les masses i les dues a la indiferència quant a l'evolució del conflicte. Però així són les malifetes de l'anarquia capitalista, que tots els dirigents imperialistes es veuen obligats de suscitar el miratge d'un “ordre nou” per aconseguir el suport de les masses; i el cor pagat, Déat al capdavant, canta mentres amb tots els tons la nova organització europeu “a punt de nèixer”, conseqüència de la victòria de Hitler. Hitler “l'unificador” del continent, vet ací la consigna.
Si això fos cert, entranyaria conseqüències decisives per nosaltres, els marxistes; caldria aleshores revisar, teòricament i pràctica, la nostra atitud envers el feixisme. Car, siguen quins siguen els mitjans emprats, una unificació d'Europa, tot i que damunt bases capitalistes, seria un punt de partida per un nou creixement de les forces productives i per tant de la cultura europea (Veieu les tesis de La Quarta Internacional i la Guerra, 1934).
En el Temps, publicat en la zona dita “no ocupada”, un article aparegut aquest estiu veia així la nova situació econòmica a Europa: “Donada l'aclaparadora superioritat de la indústria alemanya damunt les seues competidores, semblaria en interès d'Alemanya suprimir les barreres duaneres a Europa. Amb tot es guarda bé de fer-ho”. Ben entès! La supressió de les fronteres i de les barreres duaneres, en donar un nou impuls al desenvolupament econòmic i cultural, sabotejaria la pròpia base del feixisme – l'economia nacional – i prepararia bases infinitament millors per una ofensiva revolucionària ulterior de les masses. No, el feixisme, com tota burocràcia, tendeix a la seua pròpia conservació, ni no és ni avui, ni demà que desapareixerà voluntàriament de l'escena, pel bé més gran de la humanitat.
En realitat, la victòria europea de Hitler ha engendrat els mateixos mals que el Tractat de Versalles. No és pas perquè els seus exèrcits ocupen Europa que hi haurà menys fronteres, menys barreres duaneres, menys deutes, un mercat més gran, una moneda estable, menys opressió nacional.
Hitler ocupa Hongria i Romania a les quals ha atorgat una pau, però entre aquests dos estats subsisteix i s'agreuja tot allò que Versalles havia establert; tan sols que, en lloc de la “Gran” Romania, hi ha ara la “Santa” Corona d'Etienne. L'Europa sencera és així dividida i compartimentada: damunt una base més pobre que la de Versalles, damunt les runes de tots els estats europeus, Hitler estén els tentacles del capital financer alemany. Aquest gènere “d'unificació” el capital anglo-francès ja l'havia realitzat. Però deu forçats encadenats constitueixen una unió? El nou ordre de Hitler, és sempre l'antic desordre capitalista.
Però així és la caiguda paorosa provocada per la segona guerra imperialista, que les perspectives traçades pels nous “organitzadors” d'Europa preveuen el manteniment de l'autarquia després de la pau del continent. L'autarquia, com tothom sap té com a objectiu facilitar el funcionament de l'economia en cas de conflicre (Mussolini). En concentrar a les seues mans tota l'economia europea, el Reich vol transformar els altres països en “hinterland”, en economia complementària. França, “jardí d'Europa”, respon a aquest pla; els obrers forasters que atreu Alemanya per substituir els alemanys transformats en guàrdia-xusma dels altres països també; així concebuda, l'autarquia europea ha de encadenar en breu els pobles i dur-los enrera. Però, com els altres, aquest pla fracassarà!
La participació d'Europa en l'economia mundial ha davallat considerables després de la primera guerra mundial. En provar d'agrandir la participació de l'imperialisme alemany en una Europa ja empobrida, Hitler ha consumat la ruina del continent. De les antigues possessions colonials d'Europa ja no en queda gairebé res. I abans que Hitler no vence Anglaterra, Amèrica reduirà el vell món a la porcíó estricta, no deixant-li més que el just per no morir-se de fam.
I quina és la sort reservada a les nacions? “Una nova guerra”, advertia la Quarta Internacional el 1934, “reunirà Europa d'acord amb els mapes militars, però no amb les fronteres nacionals”. Si la burgesia alemanya ha dividit França, és perquè la burgesia francesa no esmicolà prou (!) Alemanya amb el Tractat de Versalles. Què ens pot aportar encara una victòria anglesa? Damunt les bases capitalistes la via cap a la recuperació d'Europa és tancada.
“La tasca de permetre una autodeterminació absoluta i la col·laboració pacífica de tots els pobles d'Europa no es pot resoldre més que damunt la base de la unió econòmica d'una Europa purgada de la dominació burgesa”.
Tan sols el proletariat realitzarà la unificació econòmica d'aquesta, i aquesta unió serà la condició primordial de l'edificació d'una economia planificada. Tan sols el proletariat en el poder pot alliberar els pobles de la presó autàrquica de Hitler, car el seu poder es dirigeix contra l'opressió. En un mot, tan sols el proletariat pot “esclafar els qui han esmicolat Europa, prendre el poder per unificar aquesta darrera i crear els Estats Units Socialistes d'Europa”.
Si la burocràcia soviètica, conservadora i reaccionària, ha dissipat el temor que la burgesia nodria en relació a Moscou, alhora aquesta no pot pas tolerar indefinidament que una sisena part del món escape al seu control. Repartir-se l'URSS i colonitzar-la, vet ací quelcom que, per un temps, obriria una eixida a la crisi general del capitalisme. Les Tesis de la Quarta Internacional sobre la Guerra (1934) criden l'atenció del proletariat al fet que “tota gran guerra independentment dels motius que l'originen, posarà d'una forma urgent la qüestió de la intervenció militar a la URSS amb la fi de transfondre sang a les venes escleròtiques del capitalisme”.
Després del repartiment de Polònia, semblà que Stalin amb la seua entesa amb Hitler, no sols havia allunyat de la URSS el perill militar anti-sovièti, sinó que encara havia reeixit a reforçar considerablement la posició estratègica d'aquesta amb l'annexió conseqüent d'antigues províncies russes. En parlar al Soviet Suprem de la URSS, el primer d'agost del 1940, Molotov enumerà les victòries obtingudes damunt el món capitalista: “El país dels soviets compta amb vint-i-tres nous milions d'habitants. La URSS pot parlar en nom de cent noranta-tres habitants” (L'Humanité, 5 d'agost del 1940).
Així posada, la qüestió de la sovietització del món es redueix a una simple progressió geogràfica de la Unió Soviètica.
Però com s'han obtingut aquests resultats? Car, per molt profundes que siguen les contradiccions entre els imperialistes, sempre s'uneixen quan han considerat l'avenç del proletariat amenaçador pel llur domini de classe. El Kàiser alemany havia arribat amb Lenin a una “pau” separada (després que la resistència soviètica fos trencada), amb l'esperança que el règim d'aquest s'esfondraria ben aviat, ja que l'essencial era batre els seus competidors imperialistes per ésser ell mateix qui prengués la part del lleó de les despulles dels soviets; però quan s'adonà que el règim de Lenin perdurava, catorze nacions capitalistes intervingueren contra la dictadura del proletariat. Malgrat els llurs interessos oposats en Espanya, els imperialistes feren bloc contra la revolució; la intervenció de Mussolini i de Hitler fou completada amb la no-intervenció de Blum i de lord Perth, qui, en impedir en l'àmbit respectiu l'ajut dels obrers francesos i anglesos al proletariat espanyol, provocaren la retirada de les brigades internacionals.
“És la força considerable de la URSS la que impedí la intervenció capitalista”. Certament, la força és un argument apreciable contra els imperialista. Però la força al servei de la revolució (del socialisme), precisament precipitarà el front únic imperialista, com a Munic. Qué ha pogut determinar doncs que Hitler haja ajustat comptes amb els seus adversaris capitalistes, amb l'ajut d'Stalin?
Doncs l'acord germano-rus que liquidava el darrer moviment obrer d'Europa: l'antifeixisme. La renúncia provisional de Hitler a atacar la URSS fou comprada amb la destrucció política del proletariat francès. La política internacional de la burocràcia ha facilitat l'esclafament dels proletaris pel llur propi imperialisme. Si Stalin pot parlar ara en nom de la Unió Soviètica engrandida en vint-i-tres milions d'habitants, Hitler parla en nom de tot Europa. El balanç se salda amb una pèrdua decisiva per la URSS. El proletariat mundial s'ensorra: però els buròcrates “construeixen” “el socialisme en una sisena part del món”!
Però ja maduren els fruits amargs de la política d'Stalin. Alemanya i Itàlia signaren el darrer setembre un nou pacte amb Japó. En el seu moment, quan les mateixes potències s'aliaren contra la Unió Soviètica, Stalin cridava els obrers dels països imperialistes “democràtics” a una lluita a mort contra el pacte anti-Komintern; no renuncià a la lluita contra el feixisme “autor de guerres” quan signa l'acord germano-soviètic; el propi acord era justificat per posar fi al pacte anti-Komintern (L'Humanité). Ara, és amb les benediccions oficials de la premsa soviètica que se signa el pacte “a tres” (sic). Però no és la primera vegada que Stalin, per cobrir la seua derrota, canta victòria!
El pacte “a tres” s'ha fet amb l'objectiu d'oposar-se a qualsevol extensió de l'actual conflicte, “la resistència solidària de les tres potències”. Si un dels signataris es trobàs en guerra amb una potència no implicada en el conflicte europeu, els dos altres acudirien al seu auxili, amb tots els llurs mitjans. Ara, les potències no implicades encara en la guerra són la URSS i els Estats Units. El pacte pot dirigir-se contra els Estats Units; però de moment fa tremolar la Unió Soviètica.
El pacte germano-soviètica deixà completa llibertat a la URSS a Àsia; un conflicte d'aquesta amb el Japó obligava Alemanya a la neutralitat. El pacte “a tres” obliga la Unió Soviètica a no moure's més, sota l'amenaça de l'Eix unit a Japó. La URSS ha de contribuir, en aprovisionar-los, al reforçament dels seus enemics militars més perillosos.
Però quines són les veritables relacions entre l'Alemanya imperialista i la Unió Soviètica? Uns dies abans que Molotov anàs a Berlin, el 8 de novembre del 1940, Hitler no s'estava de confessar que feia la guerra a Anglaterra a contracor: “fins al darrer moment, fins i tot dies abans de l'esclat de la guerra, em vaig ESFORÇAR per realitzar les meues visions en matèria de política exterior”.
Obligat a la guerra contra Anglaterra, Hitler volia realitzar les seues “antigues visions” - destruir l'economia planificada de la URSS i restablir el capitalisme – sinó per les armes contra la Unió Soviètica, si més no amb la capitulació d'Stalin-Molotov?
Stalin no gosa pas de referir-se a aquestes “antigues visions”; el seu portantveus Molotov proclama solament la seua “fidelitat” a la política de pau! I, va a Berlin rodejat d'experts per assegurar l'“esquena” de Hitler: de fet Stalin transforma la Unió Soviètica en un dipòsit d'aprovisionament de les potències anti-Komintern.
Però les potències de l'Eix voldrien a més a més exercir un control damunt aquest “dipòsit”; exigiran l'adaptació del pla a les llurs necessitats; en la perspectiva d'una prolongació duradora de la llur “amistat” amb la Unió Soviètica, els imperialistes de l'Eix desviaran le plan vers els llurs objectius i, en trencar el seu equilibri, restabliran el capitalisme. Vet ací a quin preu Stalin, o més aviat el seu successor, s'asseguraria una col·laboració definitiva amb Hitler.
Si, al contrari, en un moment donat, Stalin volgués resistir a aquesta pressió que du a l'abisme, aleshores no són pas les “llavors de fidelitat” a la pau de Molotov les qui impediran Hitler per realitzar les seues “antigues visions” per les armes. I quin serà l'instrument per aquesta intervenció? El pacte... “a tres” que la premsa soviètica acull favorablement i que Molotov reforça amb la seua acció diplomàtica.
La URSS, que tot obrer ha de defendre contra els seus enemics capitalistes, és posada en perill per la burocràcia. El proletariat mundial no pot defendre la URSS més que arrencant-la de la burocràcia i de les seues combinacions diplomàtiques: el salvament de les conquestes històriques d'octubre del 1917 depèn de la Quarta Internacional.
“L'enemic principal de tot poble es troba en el seu propi país” fou la doctrina damunt la qual recolzà la Tercera Internacional en la seua lluita contra la guerra. Aquella es posava com a tasca, si la seua actuació no havia pogut impedir el conflicte, de “transformar la guerra imperialista en guerra civil”.
Stalin trencà amb Lenin en aquesta qüestió el 2 de maig del 1935. En signar amb Laval “l'aliança” franco-soviètica, reconeixia a França el dret d'armar-se “d'acord amb la seua seguretat”. No cal dir que l'imperialisme francès no necessitava del permís d'Stalin per preparar la seua guerra; però calia justificar-la davant les masses: si Stalin volia “el suport” de la França (imperialista) contra Alemanya havia de “reconciliar” els obrers francesos amb la “defensa nacional” de la burgesia. La Secció francesa de la Internacional Comunista es dedicà amb ardor a completar aquesta tasca.
Per justificar el capgirament, una nova teoria, bastida amb tota mena de pedaços, ocupà el lloc de la doctrina revolucionària de Lenin. La guerra no es deu pas a l'imperialisme, (a tots els països que gràcies al capital financer exploten el món), sinó únicament als imperialismes feixistes: Alemanya, Itàlia i Japó. Poc després de Munic, el 21 de novembre del 1938, Maurice Thorez declarà davant el Comitè central del Partit comunista francès: “Hom ha de denunciar com un suport directe al feixisme... les afirmacions mentideres que “tots els imperialisme s'ajuden”. Aquesta darrera frase voldria dissimular les diferències essencials entre els països maltractats per la dictatura feixista que condueix a la guerra i els països democràtics interessats en el manteniment de la pau”.
És així que Stalin posà l'assenyalada horror de les masses treballadores contra el feixisme al servei dels imperialismes “democràtics” aliats.
Aquesta doctrina no revolucionària (s'atacava sols a una de les formes de l'imperialisme), adaptada a les necessitats temporals de la diplomàcia burocràtica (amagada rera el poble) entrannyà l'abandonament de la lluita contra les rapinyes del seu propi imperialisme; sota el mot d'ordre “el feixisme és la guerra” les masses foren mobilitzades contra el feixisme... exterior. La Tercera Internacional denuncià tota mesura revolucionària com “trotskisme” al servei de Hitler: és així que foren aturades en la seua marxa les revolucions puixants de França i d'Espanya. A cap preu s'havia d'inquietar els “aliats” democràtics d'Stalin i provocar així la dislocació de la “seguretat col·lectiva”. A França el domini de les 200 famílies no fou pas quebrat perquè la vaga del juny del 1936 fou aturada per Thorez abans de la victòria definitiva: “cal saber acabar una vaga”. A Espanya, per comptes de mesures decisives – l'expropiació de les grans empreses, la terra pels qui la treballen – hom difonia les prèdiques arribades de Litvinov a Ginebra... que defenien l'statu-quo i que posaven a punt la definició de “l'agressor”. La Revolució fou sacrificada a la “seguretat col·lectiva”.
Tan sols el temor de la revolució havia frenat l'esclat d'una guerra preventiva per part de l'imperialisme franco-anglès. Però, Hitler i Mussolini al capdavant de bandes feixistes, Stalin per la seua política nefasta, cadascú a la seua manera, enfonsaren els moviments revolucionaris de la pre-guerra. En haver fracassat la Tercera Internacional en la tasca de somoure el capitalisme mundial, l'imperialisme omplí el món de foc i de sang.
Els periodistes a sou de l'imperialisme anglo-francès sostingueren que la causa del conflicte requeia en el pacte germano-soviètica, per tant en la URSS. Callen púdicament el fet que les “democràcies” havien provat tot per llençar Hitler contra la Unió Soviètica.
A més, els pactes no són més que l'expressió de les “relacions imperialistes entre l'economia i la política mundial”: hagen siguts qui siguen, a la fi, els companys i adversaris, la guerra era inevitable. Quan un any més tard, els redactors de L'Humanité (setembre del 1940) els proposen el llur pacte “salvador”, reprenen simplement la ideologia burgesa de la possibilitat de la realització de la pau en règim capitalista: “Per tant el salvament de la pau es feia possible... amb un reglament europeu general realitzat amb la participació de la URSS”.
L'article, titulat “Hom veu emblanquir els responsables”, és destinat a rentar en primer lloc la política dels “caps” comunistes que han sigut i són encara partidaris de tal o tal pacte diplomàtic secret!
En ésser imperialisme no pas una tendència política, sinó una realitat econòmica (Lenin), és clar per tot obrer que reflexione que la conclusió d'un pacte determinat es dirigeix forçosament contra un altre grup de potències: però un reglament general dels imperialistes amb la participació de la URSS (socialista!) pertany simplement al domini dels comtes de fades. Així la “seguretat col·lectiva” no podia dirigir-se ni es dirigia contra Alemanya; el pacte anti-Komintern i de Munic contra la URSS; l'acord germano-soviètic contra França. A la política dels pactes secrets dels caps comunistes, la Quarta Internacional hi oposa la lluita bolxevic: “Abaix la diplomàcia secreta!”
Si bé la causa de la guerra es troba en l'imperialisme i no en l'acord germano-soviètic, la política estaliniana n'és responsable des del punt de vista del proletariat. En haver abandonat la política de Lenin que ficava tots els imperialismes “en el mateix sac”, l'Internacional comunista mobilitzà els obrers de tots els països contra l'imperialisme alemany. Quan els obrers francesos foren obligats a les seixanta hores, abans del conflicte, els caps comunistes no cridaren a la vaga general per tal de no afeblir la “lluita” contra Hitler. Malgrat la llur odiada burgesia, els obrers posaren nervis i músculs en pensar que així combatien el feixisme. Fins que un dia els dos “enemics mortals” Stalin i Hitler, es donaren fraternalment la mà: la mobilització general trobà els obrers, d'una part davant l'acord germano-soviètic, de l'altra part davant el vot dels crèdits de guerra de Daladier pels diputats “comunistes”. Quina resistència hi podien oposar als plans de l'estat major? La política estaliniana els havia fet impotents.
No és fins després del repartiment de Polònia que Stalin designa obertament l'imperialisme franco-anglès com l'autor de la guerra; no és fins després del repartiment de Polònia que el grup comunista a la Cambra exigí, en una lletra oberta a Herriot, la “signatura immediata de la pau” mitjançant col·loquis. Aquesta posició podia semblar similar a la dels bolxevics durant la primera guerra imperialista. Però res no n'és més allunyat: la reivindicació bolxevic sorgí en plena lluita; els bolxevics posaven com a condició prèvia la renúncia a tota annexió pels bel·ligerants, condició que frapava de ple la política imperialista. Un nou Munic, tot i la participació de la URSS, hauria hagut de consagrar les rapinyes de Hitler, contra les quals els caps “comunistes” no han elevat ni un moment la veu. Una veritable plau no pot ésser més que una pau sense annexions. Car, si tretze milions d'ucraïnesos i de bielorussos han sigut alliberats per la URSS del jou del capitalisme polonès, vint-i-set milions d'obrers i camperols polonesos han trobat en Hitler no tan sols una explotació agreujada de classe, sinó a més una opressió nacional ferotge. Però una pau sense annexió no és possible més que en una Europa soviètica. En callar aquestes condicions materials i polítiques necessàries per una veritable pau, l'activitat “derrotista” que ha menat el PCF fins a l'ofensiva alemanya del 10 de maig, no és més que una caricatura del derrotisme antiimperialista de Lenin: l'“antifeixisme” i el “derrotisme” de Stalin no eren més que un servei als seus “aliats” canviants.
Després de la victòria de Hitler damunt França, els caps comunistes canviaren una vegada més de posició:
“Ço que el poble no ha de perdre de vista, és que igual que el Tractat de Versalles que consagrà la victòria d'un grup imperialista damunt un altre portava en ell les llavors de nous conflictes, una organització europea (!) que consagrarà la victòria d'un grup imperialista damunt un altre, farà planar damunt l'humanitat l'amenaça de nous conflictes” (Thorez i Duclos, 3 de setembre del 1940).
Qui, més que cap altre, ha fet “perdre de vista” al proletariat aquesta veritat? Thorez i Duclos, en cridar des del 1935 al 1939 a la defensa del Tractat de Versalles contra Alemanya; Thorez i Duclos que ara mateix no gosen pas escriure “el bandidatge de Hitler” i hi posen en el seu lloc púdicament “una organització europea”; Thorez i Duclos, que acusaven Trockij, perquè s'aixecà contra el Tractat de Versalles, d'ésser agent de Hitler!
La Tercera Internacional juga en el conflicte actual el paper que la Segona acomplia durant la precedent. Si els oportunistes socialdemòcrates s'apleguen en els ministeris alhora que els diputats comunistes són vigilats i empresonats, la diferència entre ells és únicament material i no pas política. Ja, durant l'altra guerra, els menxevics russos, incapaços d'enderrocar el tsarisme, no trobaren tampoc el mitjà de fer la unió sagrada: malgrat el llur patriotisme, el tsar els envià a presidi o els deportà. Si, en l'època, hi hagués hagut en qualque part del món una “menxevia” socialdemòcrata, els patiments dels oportunistes russos haurien rebut una mena d'internacionalisme, en transformar-los en defensors, no pas de la llur pròpia pàtria tsarista, sinó de l'“ideal” menxevic que eren incapaços de realitzar a casa llur. Si els caps comunistes francesos no poden continuar a servir la llur pròpia burgesia contra Hitler, aleshores la llur pròpia burgesia instaurarà a casa seua el mateix règim que aquell i evitarà la participació dels oportunistes. Més privilegiats que els llurs col·legues menxevics, Thorez i Duclos restaran al servei de la “menxevia” dirigent de la URSS.
La Quarta Internacional ha combatut resoltament les mascarades muntades per Stalin per emmascarar el seu abandonament de la veritable lluita contra la guerra. Quins són els resultats del Congrés d'Amsterdam-Pleyel contra la guerra i el feixisme? Que la lluita per la seguretat col·lectiva ha empès Stalin a caure en els braços de Hitler? Que els afusellaments de vells bolxevics acusats d'entesa amb Hitler són el càstic d'Stalin? Que la “fidelitat” a la pau de Molotov l'empenyé a l'extensió de la guerra en el món? No. Stalin, al qual els obrers atorguen la llur confiança, es moca de la sort del proletariat mundial i dels pobles esclaus; com el seu socialisme, realitza la seua pau, en una sisena part del món!
Tan sols la Quarta Internacional, malgrat les acusacions miserables llençades contra ella, ha lluita pacientment pel veritable internacionalisme. La Quarta Internacional fou la primera a preconitzar el front únic obrer contra el feixisme i fou acusada de “social-feixisme”; els trotskistes lluitaren contra el front popular amb els burgesos i foren acusats de “feixisme”. La Quarta Internacional llençà el mort d'ordre de boicot pels obrers de la Itàlia en guerra contra un país colonia: Stalin forní a Mussolini de petroli contra Abissínia. Els trotskistes s'alçaren contra el Comitè de “no-intervenció”, en el qual Stalin hi participà a l'inici. Després de l'inici del conflicte, la Quarta Internacional ha seguit una sola línia: la seua transformació en guerra civil.
Vet ací, la veritable lluita contra la guerra! Si encara no ha vençut, és perquè les masses fan la llur experiència tan sols al fi: el 1914, malgrat la traïció de la socialdemocràcia, aquesta conservà encara durant molt de temps la seua influència damunt grans sectors obrers. Creiem fermament que aquesta vegada, instruïts pel passat, els obrers avançats s'aplegaran sota la bandera de la Quarta Internacional abans que el món, esgotat per la guerra, s'enfonse en una barbàrie imperialista creixent. La victòria proletària és assegurada sota el signe de la Quarta Internacional!
L'ocupació militar de més de la meitat de França ha donat l'ocasió als eterns cercadors de “tàctiques” de presentar mots d'ordre “nous”. És així que un grup que s'intitula “Comitè per la Quarta Internacional” preconitza, davant el perill alemany, la creació de comitès de “vigilància nacional”. Aquesta tàctica, siguen quines siguen les reserves que en condicionen l'aplicació, constitueix una traïció a la lluita de classe i un afebliment de la lluita contra l'opressió nacional.
Un pretext per llençar mots d'ordre “nacionals”, aquest grup el troba en la resistència que els camperols oposen a les requises alemanyes. Amb tot els camperols veuen les requises de les autoritats alemanyes de la mateixa forma que veien les requises de les autoritats franceses: en el pla de les relacions entre el camp i la ciutat i de la continuació de la guerra i no pas en el pla “nacional”. L'única diferència que troben és que l'estat francès encara no havia produït inflació, que ara els hi és inevitable. Els sentiments nacionals dels camperols es reduïrien a poca cosa si els alemanys tinguessen una moneda estable. La lluita dels camperols és una lluita anti-imperialista.
Per la creació de comitès de “vigilància” nacional, el grup en qüestió crida a determinats burgesos “que pensen francès”. Que es com cridar als habitants del planeta Mart! Car les tesis del grup en la qüestió “nacional” exclouen d'aquesta unió la burgesia pro-alemanya i la burgesia pro-anglesa. Però és clar per tot militant que reflexione que de fet aquests comitès de vigilància no poden donar cap altra cosa que accions polítiques del gènere de la de l'11 de novembre del 1940. El resultat real d'aquesta manifesta no ha sigut un afebliment de Hitler, sinó una exasperació dels sentiments nacionalistes. No ha pogut fer més que estretar els lligams entre els soldats i els oficials alemanys encarregats de la repressió.
La Quarta Internacional s'alça contra la violència de classe i nacional que pateix Europa, violència el bastió de la qual el constitueix l'imperialisme alemany i italià. La derrota de Hitler i Mussolini, és a dir la victòria damunt ells dels explotats, vet ací l'objectiu que la Quarta Internacional assigna als obrers d'Europa. Aquest objectiu no es pot assolir més que per la lluita de classe. La lluita dels obrers i dels camperols pobres contra l'expoli del país per l'imperialisme alemany i contra la burgesia francesa, si es lliura – i es lliurarà – al militarisme alemany, provocarà inevitablement moviment dins l'exèrcit de Hitler; el caràcter imperialista es revelarà no tan sols als ofesos pel “socialisme” de Hitler a França, sinó per damunt de tot als propis soldats alemanys.
El canvi que havíem d'introduir després de la derrota de l'imperialisme francès no era pas en la tàctica, sinó en l'objectiu: el nostre enemic principal és actualment Hitler. Abans de la derrota de l'imperialisme francès, una manifestació nacionalista com la de l'11 de novembre hauria provocat de la nostra part – si suposam que haguessem tingudes les forces necessàries – una contra-manifestació obrera. Ara, no reconeixem pas a Hitler el dret de prohibir ço que es fa en un país que no és el seu; però tenim el deure de posar els obrers en guàrdia contra manifestacions que contribueixen al reforçament d'aquell i de l'esperit nacionalista en general.
La resistència passiva contra l'imperialisme alemany correspon, en l'estadi actual de la lluita, a les relacions de forces; en pren valor quan es completada per la lluita activa contra la nostra pròpia burgesia, no per les seues col·laboracions amb Hitler, sinó per la seua acció anti-obrera. Prenem el proletariat europeu com un tot que, a través de múltiples canvis que patirà encara en els seus partits nacionals, sabrà finalment trobar la via cap a una eixida proletària. Aquesta és la nostra convicció. Els mots d'ordre dits nacionals que, sota una forma demagògica, exasperen els sentiments nacionals, nosaltres els refusam enèrgicament. La força doctrinal de la Quarta Internacional prové precisament de la seua intransigència envers desviacions petites-burgeses.
Les organitzacions obreres, principalment la CGT, ha sigut destruïdes per la burgesia amb el concurs dels oportunistes “reformistes”. La tasca més urgent pel proletariat és doncs la reconstrucció dels seus organismes de defensa contra el capital. Per reiniciar l'aplanament del camí ja recorregut, els obrers s'han de reorganitzar en tant que classe, legalment o il·legalment. La seua pròpia experiència els mostrarà la via.
Un primer pas en aquesta direcció, és la unificació dels comitès d'aturats: elecció de delegats pel Congrés de comitès d'aturats, encarregats d'examinar els mitjans per millorar la situació dels sense-feina i de resoldre la desocupació en general.
Creació de comitès de fàbriques per oposar-se a les reduccions de salaris en cas de disminució de les hores de feina: un salari vital mínim, escala mòbil dels salaris.
Boicot als sindicats oficials! Afiliació sindical de base empresarial fora del control de l'estat. Per una nova Conferderació General!
La burgesia acaba de mostrar la seua incapacitat completa per treure la societat del marasme a on ella precisament l'ha enfonsada, pel seu “pla” de grans obres públiques: un miler i mig de milions per demolir la zona i fer-ne terrenys esportius; 700 milions per “millorar” la distribució de l'aigua; 500 milions al servei de l'arquitectura; 300 milions per la recollida de brossa; VINT milions pels intel·lectuals sense feina!
En despullar les despeses improductives de la burgesia que fa recaure així la càrrega de la desocupació damunt la societat, els sense feina reivindiquen per ells la tasca de la represa industrial. S'impliquen en fer anar les empreses tancades com a resultat de la guerra seguint un pla conjunt concebut per diversos anys i basat en les necessitats industrials de tota la societat: camperols, comerciants, empleats, etc... Aital pla, elaborat pel Congrés dels comitès de sense feina, repartirà les hores de treball entre tots els sense feina: escala mòbil de les hores de feina. El finançament serà garantit amb les sumes actualment esmerçades inútilment en “grans” obrers i per la confiscació dels beneficis de la guerra. El control obrer de les empreses garantirà l'execució del pla.
El sistema de producció capitalista explota el petit camperol. El guany que depassa el manteniment de la seua força de treball, el veu caure a mans dels grans capitalistes. Pels preus, pels transports, per la carestia dels productes destinats a l'agricultura, els bancs, els fabricants, els intermediaris de tota mena, expremen el camperol.
Per tant, el marasme complet de la producció industrial després de la fi de la fabricació de productes bèl·lics, amenaça de dur als seus límits extrems l'antagonisme entre la ciutat i el camp. En no poder fornir el camperol dels productes industrials que necessita, ni de moneda, la ciutat força el camp a replegar-s'hi. La premsa burgesa es fa ressò de fets singularment característics d'aquesta situació. En no trobar ja avantatge en el bescanvi i per escapar a les requises, els camperols abaten el llur bestiar. La ruptura dels lligams entre la ciutat i el camp amenaça de fam la població treballadora de les ciutats. Les requises i les mesures policials resultaran impotent per cobrir les necessitats de la població pobre. És precisament la tasca dels obrers renovar els bescanvis i la solidaritat entre camperols i la població de les ciutats.
El mitjà del “lligam” obrer i camperol, vet ací el pla obrer per la represa industrial. En fer marxar les empreses, els obrers poden fornir als camperols, a canvi del llur bestiar, del llur blat, de la llur mantega, etc... per productes industrials d'un valor corresponent. La tasca d'organitzar aquest bescanvi atany a les cooperatives obreres i a les cooperatives de petits camperols. En el plànol de l'agitació, la propaganda entre els camperols a favor del pla obrer és la tasca més urgent d'ara.
Al mateix temps que l'agitació pel pla, les reivindicacions democràtiques han d'ésser presentades pels obrers. Lliure aparició de la premsa obrera, legalitat dels partits obrers, alliberament dels empresonats o internats obrers, dret de reunió, supressió dels registres de tota mena: jueus, estudiants, etc...
Igualtat jurídica de la dona: les dones han mostrat en les fàbriques que eren tant capaces com l'home per assegurar la marxa de la producció. Fora l'estatut de la dona casada, pas a les dones treballadores. Fora els camps juvenils: els joves volen aprendre un ofici en les escoles professionals, els joves volen feina: pas als joves! Prestació d'atur pels intel·lectuals sense feina.
Hom no pot concebre les “tasques immediates” més que com a via i preparació de la presa del poder. És el poder qui decideix les relacions entre la societat. Front al poder burgès, la seua policia, el seu exèrcit mercenari, la seua administració corrupta, els seus polítics abjectes, els obrers i camperols oposen el llur propi poder: el govern obrer i camperol. Què és un govern obrer i camperol?
En organitzar els llurs comitès, en realitzar l'armament del proletariat, els obrers, recolzats en els camperols s'adrecen contra l'antic aparell de l'estat per realitzar la dictatura del proletariat. El govern obrer i camperol, és el poble governat per ell mateix.
“...Però el Front Popular ja ens demostrà la incapacitat del govern obrer i camperol”. El govern del Front Popular era un govern burgès. Recolzava en l'aparell d'estat de la burgesia “la policia amb nosaltres”. Un govern obrer i camperol arma els obrers i desarma la policia.
En aquest moment, molts obrers pensen que “Thorez al poder” és la realització d'aital govern. En el seu temps la Quarta Internacional denuncià a les masses Thorez, qui, en lloc de prendre el poder amb l'esclafament dels radicals i amb el suport dels comitès de fàbrica, sindicats, i amb l'armament dels obrers, preferí sostindre “sens eclipse” els burgesos ministres del Front Popular.
Amb tot, si avui, la classe obrera en oposar-se al poder burgès, lliura la seua confiança a Thorez, la Quarta Internacional està disposada a sostindre aital govern en cada acte on s'opose a la burgesia i es disposa a defendre'l, en la mesura de les seues forces, contra la reacció. En experimentar-ho, les masses decidiran totes soles la via a seguir. La Quarta Internacional també, en anar a l'escola de les masses, trobarà finalment la via vers aquestes darreres.
La victòria de l'imperialisme feixista alemany damunt l'imperialisme “democràtic” francès, la prostració general on han caigut els pobles d'Europa, la revolució proletària que sembla gairebé definitivament anihilada, si més no ajornada per dotzenes d'anys, tot plegat ha llençat els polítics petits-burgesos al camp feixista i, d'una forma o d'una altra, proven de mantindre les masses en la prostació. Ja siga un Déat, pacifista ocasional, o un camperol, pacifista “ver”, treballen tots per furtar a les masses tota esperança de canvi que no siga per la voluntat “il·luminada” dels nous amos d'Europa.
Amb el llur ajut, els dictadors persegueixen els llurs objectius imperialistes: els països conquerits són arruinats, les poblacions són deportades, la politica esdevé l'únic mitjà de govern. En pocs mots, el botxí del Marroc, Peyrouton, resum aquest sistema: “Cal patir dignament”. No són d'altra banda més que les primeres conseqüència de la guerra imperialista. La caiguda econòmica, cultural, científica de la societat segueix un ritme accelerat en la mesura que s'estén la lluita capitalista pel repartiment del món. Tenen els pobles un mitjà per aturar-se en la pendent? Car d'aquest mitjà en depén l'esdevenidor de la pròpia humanitat.
El 1938, el Programa de Transició de la Quarta Internacional llençava el crit d'alarma:
“Sense revolució socialista, i això durant el proper període històric, la civilització humana sencera està amenaçada de ser arrossegada a una catàstrofe. Tot depén del proletariat, és a dir de la seua avantguarda revolucionària. La crisi històrica de la humanitat es redueix a la crisi de la direcció revolucionària”.
L'estadi imperialista del capitalisme ha produït totes les condicions objectives necessàries pel proletariat per poder-se fer amb el poder i procedir a la transformació socialista de la societat: la producció ha esdevingut essencialment social, la concentració de les indústries, en les branques més important, ha assolit un grau mundial; de forma que la burgesia ha esdevinguda superflua, les masses han après a fer girar el mecanisme complexe de la producció moderna. No ha mancat als obrers – llevat de Rússia el 1917 – més que el factor subjectiu, és a dir la capacitat política per derrotar la burgesia, capacitat que s'expressa en el partit revolucionari del proletariat. És a la creació d'aquest partit que han tendit tots els esforços del corrent de la Quarta Internacional després que l'escac del Partit comunista alemany davant Hitler demostrà definitivament que la Tercera Internacional ja no existia en tant que partit revolucionari.
La Quarta Internacional nasqué i ha crescut en oposició a la política d'Stalin, que ha dut la URSS per vies alienes al leninisme, i la Tercera Internacional per les vies de la derrota. És per això que la seua activitat no trobà l'adhesió espontània dels obrers: aquests indentificaven i identifiquen encara la Unió Soviètica i Stalin. Aquest ha sabut presentar hàbilment els seus adversaris, els “trotskistes”, com els enemics de la URSS. En contrapartida, la necessitat de combatre ideològicament la degeneració monstruosa del marxisme que representa l'estalinisme, ha donat al programa de la Quarta Internacional una força teòrica mai assolida per les anteriors Internacionals. I si les idees esdevenen una força material quan s'emparen amb les masses (Marx), les idees de la Quarta Internacional constituiran properament el mitjà incomparable per aturar la humanitat de la pendent de la decadència i per obrir la via a la regeneració socialista.
Se'ns pot fer una objecció: “Però perquè les idees s'emparen de les masses calen quadres suficients numèricament; la Quarta Internacional no en té pas un nombre suficient i els seus militars moltes vegades dividits afebleixen més encara la seua acció pràctica”.
La composició dels diferents grups que es reclamen de la IV Internacional es verificarà per la selecció revolucionària. Però la sort del moviment de la IV Internacional no depén de la sort dles militants que hi han participat o que se'n proclamen “representants”. Depén de l'aplicació real de les seues idees en els problemes de la lluita proletària. Si els militants obrers més avançats no volen capitular davant el feixisme, ni seguir impotents la diplomàcia estaliniana, es veuran obligats d'entrar en l'escola d'idees de la Quarta Internacional.
Pels qui escrivim aquestes línies, l'esdevenidor de la IV Internacional a França és lligat a la penetració de les seues idees entre els militants comunistes que encara no han trencat amb Stalin. Aquests no cal que es transformen en militants de la Quarta Internacional, de canviar de dalt a baix: n'hi ha prou amb que prenguen consciència del paper polític jugat per Stalin, per fornir a la Quarta Internacional de quadres amb una psicologia veritablement comunista. Bo i entès, parlam del militant de base.
A aquests no ens hi adreçam com professors de revolucionarisme, sinó com a camarades de combat en lluita contra l'enemic capitalista comú. Els hi diem: “Hi haurà a França un partit revolucionari de la IV Internacional tan sols quan centenars i milers de vosaltres es reagrupen damunt el programa marxista de Lenin i de Trockij”. Ens adreçam particularment als joves: “Quan s'usa un programa o una organització, s'usa també la generació que els ha dut a l'esquena. La renovació del moviment la fa la joventut, lliure de tota responsabilitat del passat. La Quarta Internacional presta una atenció excepcional a la jove generació del proletariat. Per tota la seua política, s'esforça per inspirar a la joventut confiança en les pròpies forces i en el futur. Tan sols l'entusiasme fresc i l'esperit ofensiu de la joventut pot garantir els primers èxits de la lluita; tan sols aquests èxits faran retornar a la via de la revolució els millors elements de la vella generació. Sempre ha sigut així, i ho serà [1]”.
“Com successors de la gran tradició de la qual el “El Manifest del Partit Comunista” (1847) és la baula més preciosa, la Quarta Internacional educa nous quadres per resoldre les antigues tasques. La teoria és la realitat generalitzada. En una atitud honesta envers la teoria revolucionària s'expressa la voluntat apassionada de refundar l'estructura de la realitat social... El pensament marxista no viu actualment més que sota la bandera de la Quarta Internacional. El futur li pertany. En el centenari del Manifest comunista, la Quarta Internacional serpa la força revolucionària determinant en el nostre planeta [2] ».
Novembre del 1940
Notes
[1] L. Trockij : Programa de Transició.
[2] L. Trockij: 90 anys de Manifest comunista.