El problema català no es pot dir que hagi tingut fins ara el suport de les masses obreres. Aquesta tardança és motivada essencialment a causa d’haver estat el desvetllament catalanista promogut per la classe econòmica dominant.

Passat el primer moviment romàntic-sentimental que es traduí en la nostra renaixença literària, la pèrdua de les colònies espanyoles, produí entre els industrials catalans un moviment de reacció contra el govern central que donà lloc al naixement del catalanisme polític. Aquest, controlat i dirigit per la «Lliga regionalista» actuà en dues direccions oposades. Ací, afalagava el sentiment catalanesc de la petita burgesia -desgraciadament força nombrosa- i fins de les classes populars amb una bandera de front únic: -«a la Lliga hi cap tothom»- dient-los que els homes de la «Lliga» quan es trobaren a Madrid, oblidaren que eren homes d'un partit determinat, per convertir-se en representants de tot Catalunya. Aquestes eren les paraules. Els fets, però, divergien completament d'aquest enunciat. Davant del Govern central, la «Lliga» feia cotitzar-se la direcció del moviment català per obtenir privilegis econòmics de «classe», a l’ensems que col·laborava en els ministeris i ajudava el govern a reprimir el moviment social. Aquesta segona direcció de l’actuació de la «Lliga» contra el nostre obrerisme és la causa que el catalanisme no s’hagi bifurcat lògicament, en dues direccions.

Els obrers, en lloc de procurar prendre a les seves mans el moviment català que a mans de les dretes esdevenia lògicament reaccionari -Sants Jordis i Morenetes, llònties, cera, Jocs florals i sardanes, misses i comunions, Pomells de Joventut, banderes beneïdes, sometents, salaris baixos i dividends grossos, tot sintetitzat en la fórmula: «Monarquia? República? Catalunya-, i donar-li el matís revolucionari i proletari que ha pres últimament, empraren la mala tàctica de combatre’l, no pel que tenia de català, sinó pel que tenia de reaccionari.

I aquesta adversió dels obrers pel catalanisme fou hàbilment aprofitat pel Govern que per mitjà de Lerroux desféu el moviment obrer i retardà la seva incorporació al moviment català. El divorci entre el catalanisme i l’obrerisme li servia al Govern per a calmar tota Espanya davant del perill separatista i dir des del Congrés que el catalanisme era un problema artificial agitat i mantingut per minories i que no interessava al poble.

Però davant del fet de la Dictadura engendrada en part per la gran burgesia catalana, catalanisme i obrerisme han estat combatuts pel mateix Govern, i això ha fet reaccionar els obrers que s'han incorporat al moviment català, prenent-lo -en l'expressió més radical- de mans de les dretes.

I avui, sortosament, la gent ja s’ha donat compte que el problema nacional forma part del problema social.

I que els pitjors enemics de Catalunya són precisament els capitalistes catalans.

El catalanisme és un fet biològic indestructible i que té la seva base en la catalanitat, ben arrelada, en la consciència del nostre poble. El que cal, és que aquest moviment sigui dirigit per obrers, en representació de la gran massa explotada, ja que aquests no confondran Catalunya amb l’aranzel ni amb una missèrrima qüestió de finances.